Un altre 'match point'

En política les males decisions es paguen cares. L’any 2012, Artur Mas va convocar eleccions anticipades amb la creença que rendibilitzaria la primera gran mobilització sobiranista de l’Onze de Setembre. Van assessorar-lo molt malament. Va perdre 12 diputats. Cap govern europeu s’hauria atrevit a convocar eleccions en un ambient que era una olla a pressió per les retallades socials que va aplicar, abans que cap altre govern de l’entorn, el conseller Andreu Mas-Colell. A partir d’aquella mala decisió, el declivi dels convergents va ser imparable. Hi van ajudar altres coses, és clar, per començar que CDC, a diferència d’UDC, no va saber calibrar que, enfilant el 9-N, l’Estat l’assetjaria amb les proves que tenia sobre el frau fiscal de Jordi Pujol i la corrupció del partit. CDC era un partit del règim del 78 i tenia —tot i que potser no hauria de parlar en passat— les mateixes tares que els altres. UDC, també, i per això no existeix ni amb un pseudònim, i els seus dirigents van acabar protagonitzant l’estampida més espectacular dels últims temps. Van comprar la “llibertat provisional” amb el silenci.

Pedro Sánchez i Albert Rivera són víctimes del mateix error que va cometre Mas el 2012. Per a Rivera s’ha traduït en la mort instantània. Per a Sánchez ja es veurà. Sánchez va guanyar la moció de censura que va apartar Mariano Rajoy del capdavant del govern degut a la crisi catalana. Sense el desastre monumental que va provocar Rajoy l’octubre del 2017, Sánchez no hauria aconseguit els suports per fer el relleu. Un cop instal·lat en el poder, Sánchez es va oblidar d’aquest suport i va optar pel camí d’intentar aïllar i ofegar l’independentisme. Sánchez i Rivera es van afegir al festival de l’extrema dreta, gran protagonista del macrojudici contra l’independentisme, amb Vox fent d’acusació particular. Si Sánchez i Iglesias desitgen que el Pacte de les 6 hores tiri endavant, hauran de canviar d’actitud amb Catalunya i deixar enrere la cantarella, imposada per Cs, que el diàleg ha de ser entre catalans.

La dreta i l’extrema dreta són irrellevants a Catalunya perquè per a la majoria dels catalans el conflicte és amb l’Estat. Entre catalans les discrepàncies es resolen votant, com en totes les democràcies del món. Agradi més o agradi menys, la democràcia a Catalunya funciona, el que permet que Ada Colau sigui alcaldessa amb els vots de Cs, el partit que ara tothom gosa denigrar pel seu extremisme feixistitzant, i JxCat governa la Diputació de Barcelona amb el PSC, un dels botxins de l’independentisme. La Generalitat disposa de dades molt contundents de fins a quin punt la xenofòbia anticatalana està molt arrelada entre els espanyols. No es pot voler fer de Macron i Le Pen a la vegada, que és la fórmula Rivera-Arrimadas —i, també, la d’un altre fracassat: Manuel Valls—, sense generar odi. Les maniobres de les darreres hores d’aquest francès amb orígens catalans per intentar presidir el govern espanyol han estat patètiques.

L’independentisme té un altre match point i cal que l’aprofiti furgant en les contradiccions de l’esquerra espanyola

Els assessors de Pedro Sánchez van actuar com el grupet que va fer entrebancar Artur Mas. A Sánchez van recomanar-li que llancés al mar dos pactes possibles, amb l’esquerra i amb la dreta, sense calcular que, novament, la crisi catalana tindria efectes explosius per a la política espanyola. Les televisions estatals van amagar el judici-farsa als espanyols, però els catalans van poder-lo seguir fil per randa a través del 3/24. La indignació de molts catalans es va anar fent cada vegada més gran fins que, després de la sentència, va esclatar l’octubre del 2019. Les grans revoltes són tardorals. La mobilització ciutadana va desbordar els partits clàssics i els carrers de Catalunya, especialment de Barcelona, van convertir-se en un camp de batalla que ha fet la volta al món. Els ho puc ben assegurar. La repressió indiscriminada no ha pogut aturar la Revolta d’Octubre. Es van acabar els somriures. Ningú, si és que no és un beneit, pot atrevir-se a riure, encara que només sigui lleument, davant la brutalitat policial, els empresonaments i les vexacions com les que es van veure en els moments més crítics de confrontació.

Tot el que era impossible el 28-A, ara s’ha convertit en una solució exprés, però en pitjors condicions. El Pacte de les 6 hores pot ser paper mullat, tan com va ser-ho el preacord del 2016 signat entre Sánchez i Rivera a la sala dels retrats “constitucionalistes” del Congrés. PSOE i UP estan més afeblits avui que no pas abans del 10-N, Cs és el nou CDS, Vox ha rendibilitzat la promoció gratuïta que li han ofert els tribunals i els mitjans de comunicació, i l’independentisme és més fort que no era pas fa dos mesos. Un resultat “Redondo”, com vaig llegir que escrivia algú a Twitter amb sorna. Que Vox tingui més de 50 diputats bloquejarà el Congrés amb recursos al TC. ¿Ja es pot dir en veu alta que Andalusia és el primer govern autonòmic amb presència d’un partit d’extrema dreta que han blanquejat PP i Cs? Angela Merkel no ho hauria permès mai. Però, és clar, ella és “filla” de Helmut Kohl, i Pablo Casado, en canvi, de Fraga Iribarne i José M. Aznar. No cal dir gaire més.

El 10-N dona una altra oportunitat a l’independentisme. Miquel Iceta, que té ben mesurats els líders republicans i pren per estúpids la majoria dels independentistes, ja ha començat la campanya de pressió a ERC i JxCat amb un eslògan infantil: “Qui voti no a Sánchez, estarà votant Vox”. Quan el grau de politització és alt, fer política amb consignes no porta enlloc. Les eleccions generals a Catalunya han demostrat tres coses. Primera, que ERC és el primer partit de l’esquerra, però que aquesta anhelada victòria els porta a perdre fons nacional i independentista. Les ambigüitats d’ERC li han costat 150.458 vots. Segona, que JxCat només aguanta la posició, i fins i tot la millora, com més s’assembla a la fórmula del 21-D del 2017. Laura Borràs i Roger Español són dues versions del puigdemontisme que inquieta l’establishment, que somica tot el sant dia pel retorn d’Artur Mas per “matar” d’una vegada Carles Puigdemont. Tercer, que la CUP es beneficia de la desafecció de molts electors d’ERC i d’uns quants de JxCat, els que no s’espassen l’argument que la repressió dels Mossos d’Esquadra estigui justificada per no perdre una competència que, a la pràctica, ja està perduda.

Els tres grups independentistes sumen 1.642.063 (42,4%) i 23 diputats al Congrés. Una minoria parlamentària important. La rellevància d’aquesta minoria quedarà demostrada si l’independentisme sap rendibilitzar-la sense lliurar-la a mans besades com es va fer amb la moció de censura. Els que reclamen política haurien de recomanar als parlamentaris independentistes que abans de caure rendits davant l’acord PSOE-UP arrenquin alguna cosa de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. ERC ja deu haver après la lliçó, perquè li ha passat com al PSOE: ha guanyat perdent. Laura Borràs, que té ara més poder moral que fa uns mesos, haurà de contenir els neoconvergents que volen fer el pas enrere que a la campanya JxCat va prometre que no faria. Li caldrà decidir-se a reunir de nou el pluralisme que va fer possible la victòria del 21-D per aturar-los. La CUP, en canvi, hauria d’imitar la transformació dels d’EH-Bildu i fer política tan seriosa com la del diputat Jon Iñarritu, que cada vegada trepitja més els talons al PNB. L’independentisme té un altre match point i cal que l’aprofiti furgant en les contradiccions de l’esquerra espanyola. Si el nou govern PSOE-UP no ha comportar més llibertat i menys repressió, llavors és que és un retrocés.