Diuen que els experts —concepte molt ampli i arriscat— tenen en consideració com a mínim una desena de propostes a sobre la taula per a ampliar la capacitat de treball de l'aeroport del Prat. Són ben diverses i van des de reduir el temps entre sortides, operar en horaris encara prou buits i canviar l'orientació de l'angle de la pista 3 fins a allargar la pista curta per la llacuna de la Ricarda (però té afectacions mediambientals) o combinar millor l'ús de la pista llarga actual (però genera més soroll a Gavà i Castelldefels). I tot això passant per la més sonada i coneguda darrerament: la construcció d'una pista flotant al mar, a poca distància de la costa i deu metres per damunt de l'aigua.

En tot este debat segur que hi ha qüestions tècniques que als vulgars mortals se mos escapen i poden fer que alguna cosa no entenguéssem. Dit això, m'oloro que també hi ha condicionants polítics, electorals i de renda per càpita: no deu ser el mateix que els decibels molesten els votants de Gavà que no pas que arribessen a destorbar els de Sant Andreu, posem per cas. Segons he anat llegint, lo que mos diuen que Barcelona necessita és augmentar la capacitat de vols intercontinentals, i per a això caldria o bé allargar la pista curta (la de l'espai protegit de la Ricarda) o bé usar la pista llarga per a enlairaments dels avions grans que fan estes rutes, justament la que genera soroll per als veïns (que jo no sé si quan se van comprar la casa l'aeroport ja hi era). Parlem, per tant, no només de turisme, sinó també de relacions comercials i empresarials.

Tindre un aeroport més potent no té per què voler dir més gran. De fet, el Prat ja té molts passatgers, i en este sentit és dels més grans del món. Ara bé, en tota esta pluja d'idees abocada per a resoldre el problema, no he sabut trobar enlloc qui parle d'una alternativa que, vist des de fora, semblaria viable i que aplicaria lo sentit comú (i no l'electoral o el centralista). Només la veu tímida —i alhora prou autoritzada— de l'economista Miquel Puig (autor del llibre La ciutat insatisfeta) l'ha esmentada. L'opció seria la d'aprofitar els aeroports existents de Girona i Reus. Potser fins i tot lo d'Alguaire, a Lleida. Lo formigó ja hi és, només que una mica més al sud, al nord i a l'oest. Lo servei s'oferiria igualment. I si en lloc d'allargar una pista o de construir-ne una de nova a Barcelona, s'aposta per invertir en altres zones del país que ja disposen d'infraestructures similars?

Seria imprescindible, això sí, connectar adequadament estes infraestructures ja existents amb la capital del país, a través del ferrocarril o de l'autobús. Impulsar estos tres aeroports i connectar-los de manera ràpida i eficient amb Barcelona serviria no només per a descongestionar el Prat, sinó també per a vertebrar el país de manera més justa, sostenible i equitativa. Aquell famós equilibri territorial del que tothom se n'omple la boca i que gairebé ningú practica. Per què no s'estudia esta possibilitat i tot lo que es posa damunt la taula passa, per força, per haver d'obrar al Prat? Barcelona té ara tres pistes, Reus-Costa Daurada, dues, i Girona-Costa Brava, una. No es podria apostar per ampliar les altres i augmentar, així, les opcions de tot lo país sencer? Tant que sentim esta expressió últimament... Sencer per a segons què i per a segons qui.

Abans de posar-mos a abocar formigó a la Mediterrània com si no hi hagués demà, potser també caldria tindre en compte el canvi climàtic, les llevantades i la pujada del nivell del mar.

És cert que qualsevol país necessita una capital forta i que este fet beneficia lo total de la població, per la relativa proximitat de serveis i comunicacions que esta ciutat puga tindre. Però, en lo cas que mos ocupa, descentralitzar també ajudaria a evitar obres faraòniques que tenen un impacte molt més gran sobre el paisatge, lo medi ambient i la ciutadania. Si repartixes responsabilitats, serveis, inversions i agressions, tot podria ser més portable i habitable. Més just. I esta opció de la qual tan poc o gens se'n parla és una que ja mos trobem sovint quan viatgem: A Londres hi ha Heathrow (al centre) i també Gatwick o Stansted (a 30 i 45 minuts), Amsterdam també té Rotterdam, i París té el Charles de Gaulle i l'Orly o el Beauvais.

L'enginyeria mos diu que construir sobre el mar és possible. L'aeroport internacional de Kansai, al Japó, n'és una mostra. Una illa artificial a cinc quilòmetres de la costa amb un pont —anomenat la porta del cel— que l'unix a terra: per sota hi passen vaixells, per dalt avions, i la construcció disposa de sis carrils per a cotxes a la part superior i de dos vies de tren al pis de baix, que d'això aquí no se'n parla massa, de com evacuar passatgers fins a terra. Val a dir, però, que al cap de vuit anys d'haver-lo construït ja s'havia afonat 8 metres, més del que s'esperava que s'afonés als quaranta anys de vida. S'han hagut de reforçar les 900 columnes que el sostenen. Per ara, respon i està actiu. Simplement, aquí, abans de posar-mos a abocar formigó a la Mediterrània com si no hi hagués demà, potser també caldria tindre en compte el canvi climàtic, les llevantades i la pujada del nivell del mar.

D'altra banda, tampoc caldria oblidar que la patronal Foment del Treball fa cinc mesos va crear una comissió temporal per a estudiar estes millores a l'aeroport del Prat i impulsar-les i que és precisament des d'este ens, presidit per l'orgullosament borbònic i unionista Josep Sánchez Llibre, que mos arriba ara esta pluja d'idees, inclosa la de la pista al mar i exclosa la de Reus-Girona-Alguaire. A n'este pas, potser si es continua abandonant lo delta de l'Ebre com s'està fent, la barra del Trabucador acabarà desapareixent del tot i just allí podria ubicar-s'hi la famosa pista flotant, així tindríem aeroport a les Terres de l'Ebre, descentralitzaríem lo país i mos millorarien de cop los trens per a poder connectar amb los avions. Jugada mestra.

Sospito, però, que la cosa no va pas de tecnologia —que si és viable aquí, deuria poder ser-ho allà— si no més aviat de centralisme i capitalisme recalcitrant i fagocitant. I d'aquí a vint anys, quan la nova pista se'ls hi quede menuda, los humans urbanites seguiran colonitzant mar endins, que els molins de vent s'envien als paratges del sud perquè davant la costa barcelonina embruten, però pistes d'aterratge al mig de l'aigua es veu que no. Es va perpetuant lo joc dels despropòsits, de mirada curta i egocèntrica. Això sí, per a entrar a Barcelona, lo teu cotxe vell contamina.