Sempre que travesso la Porta Catalana, a La Jonquera, tendeixo a cagar-me en tot. El cafè que hi fan és força dolent i el racionalisme de Josep Lluís Sert no em fa massa gràcia, però el pitjor de tot és el nom de l'àrea de servei: Porta Catalana, com volent dir que a l'altra banda de la ‘porta’, vinguis d'on vinguis, hi ha alguna cosa que ja no és Catalunya. De jovenet fins i tot vaig enviar una carta a l'Avui i vaig trucar al programa del Basté queixant-me. La meva proposta era que la 'porta' passés a dir-se Arc de les Catalunyes, però ningú no va fer-me mai cas. Per això ara, per intentar argumentar-ho, he fet un "30 minuts" que s'emet aquesta nit a TV3.

La gènesi del reportatge no neix ben bé a la Porta Catalana, sinó una mica més amunt. Concretament a Banyuls de la Marenda, un matí de finals de març ara fa tres mesos, quan el Toni Piqué i jo vam ser convidats a la 1a Mostra de Vins de la Costa Vermella. Allà vam assistir a una masterclass titulada Les 20 ans du Collioure blanc, a càrrec dels vignerons més veterans de la zona, però la xerrada va ser cent per cent en francès. Vaig aixecar la mà tot avisant que je ne parle pas français i vaig preguntar, en català, com és que al Principat els vins de Cotlliure i Banyuls són tan difícils de trobar. Un dels senyors que parlava, amb cognom catalaníssim, bigoti simpàtic i cara de fer unes fondues per llepar-se els dits, va respondre'm. En francès, però. La meva sorpresa va ser doble quan, pocs minuts després, va apropar-se'm en privat i va parlar-me en català del Rosselló.

No vaig entendre absolutament res. Per què m'havia parlat en francès, si domina el català? Ho considerava una indiscreció? Ho veia prohibit? I sobretot, per què de cinquanta elaboradors a la fira, només els pagesos més vells allà presents i els més joves ens havien parlat català? Aquella tarda vaig escriure a la meva amiga Maria Fortuny per atabalar-la a preguntes. Com que viu a Perpinyà i és professora a La Bressola, vaig pensar que em donaria alguna clau per comprendre tot allò. La seva resposta és un d'aquells whats que m'imprimiré per emmarcar a la paret: "França ha matat el català fent creure a la gent que parlar-lo és una cosa vergonyosa, però això està canviant i els joves d'ara ja no tenen vergonya". El més normal seria haver-li dit "Ets una flipada, Maria", però a flipat, a mi, no em guanya ningú, així que dies més tard vaig reenviar el missatge al meu capitost, el Jofre Llombart.

Ho vaig fer, també, perquè just a principis d'abril va saber-se que cinc ajuntaments de Catalunya Nord estaven citats davant la justícia per fer servir el català als plens. Hi havia tota una República Francesa personant-se davant cinc pobres alcaldes per parlar català, hi havia el uàtzap de la meva amiga i hi havia, també, una altra cosa. Aquest estiu passat, amb un català macarrònic, el marit de la meva cosina de Font-rabiosa, al Capcir, m'havia explicat que la seva canalla va a La Bressola perquè ell no va aprendre mai la llengua catalana a l'escola, però vol que la parlin els seus fills. Ho vol perquè el català és, més que una llengua, el record viu de la llengua que parlaven els seus avis d'Ur, ja morts. "Quan sento català, penso en la meva àvia i les tardes d'estiu berenant pa amb xocolata" m'havia dit mentre passejàvem i jo li explicava que caminar per aquell poble era com connectar íntimament amb alguna part de mi que no he conegut. Antiga i molt maternal, potser perquè la meva mare és l'última de la família que encara conserva al DNI el cognom nord-català del besavi Josep, que mai no vaig conèixer i que va emigrar del Pirineu al Penedès ara fa cent anys.

Vaig vomitar tot aquest còctel filològic, polític, sociolingüístic i emocional al Jofre, que a part de ser responsable audiovisual d'ElNacional.cat, és també el productor executiu de Frame CreativeMedia, la productora i agència creativa on em guanyo la vida, propietat del mateix grup empresarial que el diari on escric articles com aquest. Faltaven pocs dies pel judici a Montpeller contra els cinc alcaldes catalans i calia actuar de pressa. "Hi anem, fem un documental sobre el judici a la llengua i després ja veurem qui el pot emetre o què en fem", va dir-me. Cinc minuts més tard teníem el telèfon del Pere Manzanares, el regidor d'Elna que havia parlat per primera vegada en català al ple, i immediatament després també el del Nicolas Garcia, batlle del municipi. Tots dos estaven d'acord que els féssim un seguiment individualitzat el dia del judici, entrant fins i tot al seu cotxe. La tercera trucada clau, però, va ser al Jordi Escofet, un vilafranquí atípic capaç de marxar de vacances per Sant Fèlix que dirigeix la productora PuntTV i amb qui tantes vegades he tingut la sort de treballar.

Em van caldre dos minuts de conversa per convèncer-lo. "Fot-li. Fem una coproducció junts i farem una cosa guapa, Pep", va dir. Si volíem fer una cosa guapa, però, ens calia incorporar a l'equip el millor realitzador que he conegut mai: el Roberto Lázaro, fins aleshores coordinador de vídeo d'ElNacional.cat. Com que amb el Roberto m'hi entenc amb la mirada, li vaig dir que només ho faríem si ell pujava al carro. A més, era la persona perfecta per codirigir el documental de manera objectiva i pragmàtica, ja que el primer que va quan vaig parlar-li de Catalunya Nord va ser que li feia gràcia rodar a França. "A la Catalunya pertanyent a l'estat francès, cabronàs! Falta et fa, fer aquest docu", vaig dir-li jo amb un to de veu de bulldog enfadat.

El 17 d'abril, amb una furgoneta carregada de trastos i il·lusions, vam enfilar AP-7 amunt amb la certesa que volíem gravar el documental sobre Catalunya Nord que fes entendre als catalans del sud què passa a l'altra banda de La Jonquera, però sense un bri de paternalisme. Res de la típica nostàlgia lacrimògena del "oh, pobrets rossellonesos, només parlen català els vells!" i res de l'exotisme anecdòtic del "oh, mira, els gitanos de Perpinyà parlen tots català!". Per sort, mesos després el Carles Solà, director del "30 minuts", va creure també en el projecte i per això avui Catalunya Nord: el català, a judici es pot veure a TV3. Aquí, al sud, per la televisió de casa. A dalt, al nord, desgraciadament només per internet, ja que TV3 no es pot veure a l'estat francès.

Aquesta és una de les poques fronteres que encara existeixen, de fet. A part, és clar, de la que sempre em recorda el mòbil quan, al travessar el fort de Bellaguarda, rebo l'SMS anunciant-me el canvi de xarxa telefònica i el roaming a l'estranger. Sí, hi ha una Catalunya administrativament dins l'estat espanyol, però també n'hi ha una dins l'estat francès, per això la Porta Catalana no és porta d'entrada o sortida de res. I per això, precisament, hem fet el "30 minuts" que, si fos un llibre, un català malauradament d'Espanya com jo hauria volgut dedicar amb la mateixa dedicatòria que Jacint Verdaguer va escriure a Canigó: "Als catalans de França". Perquè els agradi o no a Espanya i França, malgrat la repressió i amb un passaport d'un estat o l'altre, continuem vius a banda i banda d'una frontera cada dia més invisible.