Sempre que travesso l'antic pas fronterer de la Jonquera, just quan l'AP-7 passa a dir-se A-9, noto dues vibracions. La primera és a la butxaca, quan un SMS al mòbil m'informa que acabo d'entrar a un altre estat. La segona és més profunda, qui sap si a l'ànima, quan passat el Pertús veig el cim del Canigó traient el cap a mà esquerra i em venen a la memòria aquells versos de Jacint Verdaguer on diu que "Lo Canigó és una magnòlia immensa/ que en un rebrot del Pirineu se bada". Malgrat que el meu besavi era del Capcir i que de petit vaig fer diverses visites als meus familiars nord-catalans, no va ser fins a la lectura de Canigó, gairebé amb vint anys, quan vaig comprendre que Catalunya estava mutilada des de 1659 i que la frontera entre Espanya i França no era res més que una ratlla administrativa, ja que sense el batec del Canigó, els de la Catalunya Sud tampoc seríem qui som. El problema, però, és que aquesta frontera invisible però malauradament existent sí que repercuteix en una cosa tan meravellosa com el vi, tal com vaig poder comprovar dilluns passat a la 1a Mostra de Vins de la Costa Vermella, a Banyuls de la Marenda.
AOP Collioure i AOP Banyuls: vins desconeguts a 15 minuts del Principat
La meva relació amb els vins de la Catalunya Nord neix d'un encís gairebé enamoradís, sobretot gràcies al Cap Béar Rosé del celler Les Clos des Paulilles, un rosat que va robar-me el cor fa anys després de tastar-lo mig de casualitat al celler mateix, una finca amb vinyes que cauen al mar a mig camí entre Portvendres i Banyuls. El culpable que jo dilluns fos l'únic periodista de la Catalunya Sud acreditat a la fira també havia arribat a la Catalunya Nord gràcies a un amor a primera vista. En el seu cas, amb la llengua catalana, com ell mateix em va confessar. Es diu Igor, és rus, va treballar a París durant una pila d'anys en el sector bancari i un dia va baixar per turisme al sud de França, va descobrir el Rosselló, va percebre una llengua diferent del francès i va decidir quedar-se, segurament després de sentir també una vibració. Va aprendre català, és clar, per això un dia, fa setmanes, va enviar-me un correu electrònic escrit perfectament en català. Amb uns pronoms febles que farien plorar d'emoció Pompeu Fabra, em convidava a la Mostra de Vins de les AOP Collioure i AOP Banyuls, organitzada per Les Vignerons sur Mer, que vindria a ser una manera poètica d'anomenar els elaboradors de la zona viticultors artesanals sobre el mar.
És difícil, sincerament, no enamorar-se vitivinícolament de la zona. Costers empinats que semblen precipitar-se al buit, vinyes centenàries en bancals per on no pot passar el tractor i feixes de pedra seca que miren al Mediterrani, com si el mar fos l'escenari d'un gran amfiteatre fet de ceps de garnatxa blanca, garnatxa grisa, sirà i carinyena. "Aquí ho treballem tot a mà, com fa vuitanta anys", va dir-me Josep Carreras, del celler Coume del Mas, quan vaig preguntar-li com és l'ofici en un territori tan increïblement bonic però, a la vegada, tan refotudament difícil. Portava una dessuadora on deia "Tramuntana Republik" i parlava un català gens afrancesat, però el que més va encisar-me de la conversa va ser parlar del Quadratur 2018, un vi negre de garnatxa negra, mourvèdre i carinyena amb dotze mesos de criança en bota i del qual m'hauria begut una ampolla sencera. "Abans es trobaven els nostres vins a la VilaViniteca, a Barcelona, però ara ja ni això", va dir-me amb un to trist quan vaig preguntar-li on recoi podia trobar-lo a prop de casa meva.
Tres quarts del mateix em va comentar en Jean-François Deu, un vigneron que l'any 1997 va optar per l'agricultura ecològica. "Sem un domaine petit, a Domaine du Traginer només tenim 8 ha de vinyes, però tot ho fem de manera biodinàmica, sense pesticides i amb l'esperit dels temps passats". El nom del celler, que compta amb el certificat Demeter, no és pas casualitat: treballa amb una mula que tragina terrassa amunt i terrassa avall, treballant en aquelles vinyes a les quals fa la poda en verd amb la pastura d'ovelles i cabres. "La feina demana més temps fent-ho així, però le résultat en vaut la peine". Del seu Collioure Blanc, amb cupatge de garnatxa blanca, garnatxa grisa i vermentino, en vaig fer un tast vertical improvisat: cinc anyades, de la 2016 a la 2021, una rere l'altra, sentint en cada una les particularitats concretes de cada vi, elaborat sense filtrar i amb fermentació espontània amb els llevats indígenes. Mentre degustava cada copa d'aquell blanc gens afruitat, singular i salí, vaig témer que l'autèntic indígena de la fira fos jo, el pesat que es presentava a cada vinyater preguntant "Parles català?" i que a cada negativa responia en un francès macarrònic que devia sonar a "jo rostre pàl·lid venir de Barcelona escriure a diari digital important català".
Mig germans, mig contrincants
Fins fa cinquanta anys, tots els vins del terroir que va de Cervera a Argelers eren 'vi de Banyuls', però l'any 1971 van crear-se les AOP Banyuls i AOP Collioure: la primera, com a certificat oficial per als vins dolços de la zona; la segona, per englobar els vins secs. Els vins de l'AOC Collioure en concret reflecteixen una varietat plural, amb una producció lleugerament més alta dels negres sobre els blancs i, curiosament, una fama d'allò més que merescuda amb els rosats, que suposen només el 20% de la producció. N'hi ha que són una llaminadura líquida, com el Collioure Rosé de mon père del Domaine Piétri Geraud, amb una potència aromàtica de maduixes i gerds important, però també n'hi ha d'altres com l'Empreintes de Clos Saint Sebastien, amb garnatxa negra i sirà, que és un d'aquells rosés monumentals i que juga a la lliga dels rosats que mai ningú no s'atreveix a jugar, ja que més que un vi per fer l'aperitiu en una terrassa, és un vi per un sopar al palau de Versalles, com demostren els més de 90€ del seu P.V.P.
Tota aquesta explicació detallada i viquipèdica sobre els vins de Cotlliure i Banyuls vaig haver-la de contrastar amb els pocs elaboradors de la fira que parlaven català, ja que la masterclass Les 20 ans du Collioure blanc, a càrrec dels vignerons més veterans de l'apel·lació d'origen protegida, va ser cent per cent en francès. Parant bé l'orella, vaig caçar la meitat de la informació mentre la garnatxa grisa de l'In Fine del celler Abbé Rous em feia volar de felicitat. No parava de preguntar-me com pot ser que a vint minuts de Figueres hi facin vins tan bons sense que els catalans del sud en tinguem la més remota idea, per això vaig aixecar la mà, vaig avisar que je ne parle pas français i vaig preguntar, en català, com és que a Catalunya els vins de Cotlliure i Banyuls són tan difícils de trobar. Un dels senyors que parlava, amb un simpàtic bigoti i cara de fer unes fondues per llepar-se els dits, va respondre'm excusant-se per no parlar català i dient-me una frase que va deixar-me pensatiu: "Nous sommes frères, mais adversaires". Som germans, però a la vegada contrincants, ja que els vins del Rosselló viuen en l'ecosistema comercial francès i no poden competir, especialment per preu, amb els vins de la comarca del costat com l'Empordà, que viuen en l'ecosistema comercial espanyol.
Quan el vi dolç permet entendre's sense paraules
No és que els vins de l'AOP Collioure i l'AOP Banyuls siguin cars, és que fer-los és una heroïcitat amb gran valor. Lògicament, doncs, els vins de qualitat no són especialment econòmics: els productes de gamma mitjana oscil·len entre els 20€ i els 40€, quan a Catalunya estem acostumats que rondin els 15€ o com a molt 25€. Durant la degustació de formatges amb vins dolços on hauria volgut quedar-me a viure dins una copa de L'Etoile Banyuls Grand Cru Cuvée Reservée, del 1993, en Guillaume Augé de la cooperativa de Banyuls va preguntar-me, en català, quanta gent a Catalunya està disposada a pagar 45€ per un vi dolç amb criança. Poca, vaig pensar, mentre ell em matisava que és difícil calar al mercat espanyol quan a Catalunya mateix, sense anar més lluny, es fan uns vinassos de garnatxa blanca a la Terra Alta que són igual o més bons que els de Cotlliure però costen gairebé la meitat.
Després de parlar amb ell, vaig acomiadar-me de l'Igor, vaig agafar el cotxe aparcat enmig de molts cotxes plens d'adhesius amb el ruc català, la senyera i l'escut de l'USAP, vaig anar a fer un cafè a Cotlliure, vaig fumar-me un cigarro davant el mar mentre escrivia 'PUTO TRACTAT DELS PIRINEUS' amb un pal sobre la sorra, vaig enfilar el camí de retorn a casa, vaig apropar-me de nou a la Jonquera i vaig pensar en el 6% de rossellonesos que afirmen tenir el català com a llengua d'ús habitual, per bé que el 61% de la població declara entendre'l. Igual que a l'anada, vaig tornar a sentir una vibració en veure el Canigó de fons, ara a mà dreta, però aquesta vegada era la vibració després d'haver vibrat tot el dia descobrint vinassos que no coneixia i amb els quals havia explorat una nova part del meu país, per això vaig pensar que no tot està perdut, que som més germans que contrincants i que Verdaguer tornava a tenir raó: mentre hi hagi vi que ens connecti, fins i tot sense paraules, és fàcil percebre que al Canigó no el tiraran a terra, no esbrancaran l'altívol Pirineu.