No cal ser Nostradamus per endevinar què succeirà l’any 2027, quan Pedro Sánchez convoqui les eleccions, tot esperant que aguanti al capdavant del seu govern fins a l’última parada del viacrucis pel qual transita. Si es compleix el calendari electoral previst, les urnes s’haurien de posar al servei dels votants durant la primavera del 2027, però ningú, ara mateix, pot fotre la mà al foc sense perill de cremar-se. La situació política en què malviu artificiosament Espanya, recorda la del 1933, quan va pujar la CEDA de Gil Robles al poder. Quasi cent anys més tard, l’Església té menys influència que aleshores, però està en marxa un cop d’estat polític en el qual estan implicats els partits d’extrema dreta i de dreta extrema i una part important del poder judicial, ambdós auxiliats per la propaganda capciosa de dues empreses de comunicació representades per dues dames acostumades a plorar llàgrimes de cocodril, rèptil que plora quan es menja les seves víctimes.
Guardo com un tresor aquella frase que em varen dir a la mili per explicar-me l’origen d’Espanya: “En el siglo VIII, flotaba por el ambiente una idea de unidad”. Ara, d’unitat n’hi ha ben poca, però flota per l’ambient una idea de caos que és absolutament fictícia. La situació econòmica i social d’Espanya viu un moment de relativa bonança, malgrat una inflació més forta que la que els números oficials indiquen, una situació diametralment oposada a la política, convertida en un sainet colpista per als que sempre han cregut que el poder és seu. I l’altre dia, en una festa a la qual em van convidar, vaig adonar-me de la magnitud de la tragèdia. Després de saludar a un eminent prohom, aquest em va etzibar que el país estava fatal. Jo, que sabia la resposta, li vaig preguntar el perquè, i em va contestar que per culpa de Pedro Sánchez. Me’l vaig mirar amb sornegueria, i en veure la meva expressió, es va justificar dient que el que necessitaria Espanya és un govern liberal. I és que ell és liberal. I quan li vaig preguntar en qui pensava per liderar aquest corrent ideològic, que és com aquell acudit de l’Eugeni sobre els poders múltiples del Tampax, em va respondre que en Iván Espinosa de los Monteros. “Hòstia, no tens un altre candidat menys neofranquista?”, li vaig preguntar. “Neofranquista... vols dir... ho miraré”, em va contestar, i per posar aigua a la conversa, el prohom em va presentar una empresària del sector de la sanitat privada de cabellera lleonina i llavis farcits, que, tan aviat com es va incorporar al petit comitè, va engegar: “aquest país està impossible”. I vaig tornar a fer-ho. “Per què?”, vaig preguntar, sabedor d’una resposta que ha calat com un mantra: “per culpa de Pedro Sánchez”. El discurs, però, el va enriquir amb l’assumpte dels impostos i de com ens estan matant amb tants tributs. “A França o a Alemanya en paguen més”, vaig contestar. No va respondre, però tot seguit va sorgir el tema d’Andorra i la possibilitat de convertir-se en ciutadana andorrana per pagar menys impostos, encara que hagués de traslladar la seva residència a la terra antigament coneguda com el paradís del formatge de bola, el Duralex i la mantega francesa. Jo, que ja tenia el cervell en plena fusió nuclear, li vaig dir, sense signe d’interrogació, que esperava que quan vingués de visita a Barcelona no fes servir la sanitat pública. “Jo vaig a la privada”, em va contestar, mirant-me com si jo fos un merdós marxista. Li hauria pogut etzibar que jo soc un merdós nihilista, però vaig preferir continuar la guerra. “Ah, aquesta sanitat privada que esteu omplint de personal poc preparat provinent de Sud-amèrica per estalviar-vos els sous dels professionals autòctons que s’han de buscar una vida digna a l’estranger?”. La conversa va morir immediatament, com els rius plens de merda que desemboquen al mar, però va ser molt representativa de l’Espanya que ens ve. El liberalisme voxià, o voxista, no entén de memòria històrica.
No cal ser Nostradamus per endevinar què succeirà l’any 2027, perquè flota per l’ambient una idea colpista que fa esfereir. I es pot ser colpista amb la mentida i la hipèrbole com a armes de destrucció massiva. Segons les últimes enquestes, Vox traurà un 17% dels vots; el PP, el 30%, una suma de majoria absolutíssima i absolutista al Congrés dels Diputats.
No cal ser Nostradamus per endevinar què succeirà l’any 2027, perquè flota per l’ambient una idea colpista que fa esfereir
Jo no crec que per a Catalunya, “cuanto peor, mejor” perquè el futur govern espanyol no tindrà pietat amb tot allò que posa en dubte el concepte que tenen d’Espanya els liberals voxians o els llepaculs aznaristes. Amb Alberto Núñez Feijóo al capdavant del Consell de Ministres, és divertit, i tràgic alhora, fer jocs cartomàntics amb els amics col·locant glòries filofaccioses al timó dels ministeris. Vàrem coincidir proposant Arcadi Espada com a ministre de Cultura, ja que fa molts anys que passa el raspall per les espatlles empolsinades de caspa dels prohoms de la hispanitat, li agraden molt els toros i desitja com ningú passar l’escombra cultural per les —segons ell— guinguetes catalanistes. I també apareix a les travesses cartomàntiques Cayetana Álvarez de Toledo, que podria exercir de ministra d’Interior, que de ganes no n’hi manquen. I de Sanitat, podrien col·locar-hi algun diputat antivacunes, perquè la sang espanyola ja és prou roja i daurada per aplacar la ira dels bacteris xinesos. I, evidentment, Miguel Tellado seria un bon ministre, encara que de quin ministeri importa poc. I Abascal seria un magnífic vicepresident, però un pèssim ministre de Treball. Amb un membre de Vox al capdavant del Ministeri d’Educació, la quota del 17% quedaria segellat amb la inclusió d’Ignacio Garriga al capdavant del Ministeri de Seguretat Social, Inclusió i Polítiques Migratòries, un candidat ideal per justificar certes polítiques racials. “Racista jo?”.
Tot plegat és un món molt estrany, aquest: amb un negre al capdavant d'un partit racista, poca cosa ens queda per veure. O potser sí, i podem acabar veient un jueu adoptant pràctiques dignes d’un partit nazi. Un món tan estrany com aquesta nova ideologia anomenada liberalisme voxià o voxista.