Pràcticament tothom recorda què estava fent aquell fatídic 11 de setembre del 2001 quan rebé les notícies del que acabaria sent un dels atemptats terroristes més impactants de la història. O, més ben dit, tothom nascut abans del 1997-98 ho recorda, perquè ja han passat vint-i-cinc anys.
En el meu cas, em trobava al World Trade Center —per sort, el de Viena—, un complex d’oficines i sales de reunions annex a l’aeroport de la capital austríaca. L’Organització de Cooperació i Seguretat a Europa, l’OSCE, hi havia llogat unes sales per al trànsit d’uns centenars d’observadors internacionals que veníem de supervisar les eleccions presidencials bielorusses, que s’havien celebrat dos dies abans en aquell país, el 9 de setembre del 2001.
No comento l’anècdota de manera gratuïta, sinó perquè, precisament, un dels motius que han fet possible que la dictadura d’Aleksandr Lukaixenko —una de les pitjors, si no la pitjor que hi ha a Europa— governi amb mà de ferro Bielorússia des de fa més de trenta anys són els atemptats de l’11 de setembre del 2001.
Un servidor havia estat testimoni directe del règim de terror de Lukaixenko i de l’absoluta pantomima d’aquelles eleccions. La comunitat internacional també ho veia així. Recordo que al vol que el matí d’aquell 11 de setembre ens dugué de Minsk —la capital de Bielorússia— a Viena, vaig llegir un article contundent, a l’enyorat International Herald Tribune, que carregava duríssimament contra aquell règim. També recollia les opinions d’algunes de les principals capitals europees i de Washington sobre la necessitat d’accions contundents, entre les quals sancions importants. Tot indicava que el règim de Lukaixenko tenia els dies comptats…
Però tot canvià a les 8.46 h del matí, hora local de Nova York (a les 14.46 h, hora de Barcelona i Viena, i a les 15.46 h a Minsk), quan el vol 11 d’American Airlines s’encastà contra la Torre Nord de les Torres Bessones, a la part baixa de Manhattan. A les 9.03 h, el vol 175 de United Airlines s’encastà contra la Torre Sud. Trenta-quatre minuts després, el vol 77 d’American ho feia a la cara oest del Pentàgon, a Washington, i a les 10.03 h —quatre minuts després de l’esfondrament de la Torre Sud— el vol 93 de United s’estavellava en uns prats als afores de Shanksville, Pennsilvània.
El que passà després ho sabem de sobres, especialment la "guerra global contra el terror" que desfermà el president George W. Bush, amb el famós "trio de les Açores" (Bush Jr., Blair i Aznar, amb la presència de Durão Barroso), la intervenció militar a l’Afganistan (2001-2021), d’on els Estats Units i els seus aliats van sortir de manera no gaire airosa l’estiu del 2021, amb la consegüent caiguda de Kabul el 15 d’agost d’aquell mes. O la doctrina de la "guerra preventiva" i la consegüent segona guerra del Golf (2003-2011), amb la nova invasió de l’Iraq, la caiguda de Saddam Hussein, però la posterior implosió interna del país, i una sagnant guerra civil d’on sorgí Estat Islàmic, el grup terrorista que ha provocat més maldecaps no sols a la zona de l'Orient Pròxim i Mitjà, sinó també a Europa, al Sahel i a altres territoris de l'Àfrica.
Tot això sense poder ignorar l’escàndol de les presons secretes de la CIA i els seus vols clandestins, també a diversos països d’Europa, on es traslladaven i es torturaven presoners capturats pels serveis secrets nord-americans sense cap mena de supervisió legal ni judicial. O les tortures a les presons iraquianes gestionades pel país invasor —els Estats Units—, o el Centre de Detenció de Guantánamo, del qual ja no parla ningú, però que avui —un quart de segle després— encara està actiu sense haver resolt la seva situació legal totalment irregular.
Fa vint-i-cinc anys, Al-Qaida va sorprendre el món amb uns atemptats que van capgirar-ho tot. De fet, hi ha qui pensa que el segle XXI es va iniciar realment aquell dia
I és que els drets humans foren una de les principals víctimes dels atemptats d’avui fa vint-i-cinc anys; més enllà, evidentment, dels gairebé 3.000 morts directes de l’11S i els 25.000 ferits d’aquell dia, més dels que hi hagué a l’atac de Pearl Harbor.
Paradoxalment, l’esmentada guerra contra el terrorisme no sols comportà un retrocés brutal del respecte als drets més fonamentals als mateixos Estats Units o en aquells països que foren víctimes de les intervencions militars nord-americanes i aliades. També comportà importants regressions a països fins aleshores suposadament referents, com el Regne Unit. Cal no oblidar que un dels principals aliats del president nord-americà George W. Bush en aquesta política fou el primer ministre britànic, Tony Blair. Com tampoc es pot oblidar el paper que hi jugà José María Aznar i els terribles fets que en seguiren, massa densos per glossar-los aquí i ara.
S’optà per sacrificar drets en pro d’una falsa seguretat, drets entesos tant en clau individual com col·lectiva.
En paral·lel, l’esmentada guerra també esdevingué un mecanisme per blanquejar algunes de les pitjors dictadures del globus. És el cas que esmentava de Bielorússia. El seu president, Aleksandr Lukaixenko, passà en pocs dies de ser considerat —en els entorns de poder de Washington— un pària a abatre a esdevenir un possible aliat en aquesta suposada guerra contra el gihadisme, en què el fi justificava tots els mitjans i e què, precisament, el respecte als drets humans restava punts.
Com ja he apuntat, l’11S tingué un impacte regional —sobretot a l’Afganistan i a l’Iraq, però també a Somàlia i a molts dels països limítrofs— immens, i la suma de les víctimes dels conflictes desencadenats per les intervencions nord-americanes i aliades en aquests dos països supera llargament els centenars de milers de morts. De fet, hi ha càlculs que indiquen que, en el conjunt de conflictes i enfrontaments en què es va veure sumit l’Iraq després de la intervenció nord-americana del 2003, el nombre de víctimes mortals hauria sobrepassat el milió de persones.
L’altra cara de la moneda és, també, la llarga sèrie d’atemptats en clau gihadista que s’han anat produint posteriorment a moltes ciutats d’arreu del món, també europees. Una llarga i macabra llista de ciutats i atemptats, des de l'11M de Madrid (2004), passant per Londres (2005 i 2017), París (2015), Brussel·les, Niça i Berlín (tots el 2016) o Manchester i Barcelona (2017), que se sumen a la tràgica llista de diverses dotzenes d’atemptats de la mateixa matriu que s’han produït des del 2001 als cinc continents; una trista prova de la ja esmentada falsa dicotomia entre drets i seguretat. Sense poder oblidar els terribles atacs perpetrats per Hamàs el 7 d’octubre contra Israel, que han engolit la regió en una terrible espiral de sang, foc, destrucció i deshumanització amb pocs precedents, fins i tot en una regió tan torturada com aquella.
Una trista realitat —la dels atemptats en clau gihadista— que, estadísticament, avui està a la baixa, sobretot quan la comparem amb la brutalitat d’incidents d’aquesta naturalesa que es van donar, arreu, entre el 2015 i el 2018; però que malauradament ha "normalitzat" en gran part de l’imaginari social quelcom que no hauria de ser-ho.
Fa vint-i-cinc anys, Al-Qaida va sorprendre el món amb uns atemptats que van capgirar-ho tot. De fet, hi ha qui pensa que el segle XXI es va iniciar realment aquell dia. També hi ha qui situa l’inici de la decadència dels Estats Units com a superpotència hegemònica en aquell moment. Per la debilitat que va projectar en els atacs d’aquell fatídic 11 de setembre, però sobretot per la guerra global que va activar posteriorment, sense calibrar-ne realment les conseqüències, i de la qual va sortir molt més dèbil de com hi havia entrat.
Un quart de segle d’aquella hora i mitja (de les 8.46 h a les 10.28 h, moment de la caiguda de la Torre Nord, hora local) que va fer estremir el món i que el canvià per sempre, i no pas a millor.
I, parlant d'una altra cosa, molt bona Diada a tothom.