Mentre la comunitat internacional encara païa les conseqüències dels últims bombardejos entre l’Iran i Israel, l’administració Trump ha tornat a sorprendre amb una proposta diplomàtica inesperada: oferir suport per crear un programa nuclear civil iranià —sempre que sigui no enriquit— a canvi d’una sèrie de concessions que inclouen l’aixecament parcial de sancions i l’accés als fons bloquejats.
➕ L'Iran endureix la repressió: execucions i detencions massives arreu del país
Tal com destaca la CNN, el moviment, liderat pel nou enviat especial Steve Witkoff, es va materialitzar la setmana passada en una reunió secreta a la Casa Blanca amb aliats del Golf. Allà es van debatre les bases d’un possible acord: una inversió d’entre 20.000 i 30.000 milions de dòlars —provinents principalment de socis àrabs— per construir instal·lacions nuclears civils a l’Iran, que substituirien llocs clau com la planta de Fordow, recentment atacada pels EUA. Aquestes converses, segons fonts properes a la negociació, s’han mantingut actives fins i tot durant els últims episodis de tensió militar, i podrien culminar en una trobada formal entre les parts, tot i que no hi ha cap data fixada. Les condicions, però, no deixen gaire marge: Washington no accepta cap mena d’enriquiment d’urani al territori iranià, mentre que Teheran ho considera innegociable per raons de sobirania i seguretat.
La diplomàcia de doble cara
En públic, Trump minimitza la importància d’un nou acord: “No m’importa si hi ha un pacte o no”, deia aquesta setmana. En privat, però, els seus assessors aposten per un marc que garanteixi una desescalada real i duradora. Witkoff, segons una exclusiva de la mateixa cadena nord-americana, ho explicava així: “Ara el debat amb l’Iran és com reconstruïm un programa nuclear civil millor, però que sigui no enriquit”.
Aquesta doble narrativa —oferta diplomàtica a una mà i bombardejos a l’altra— revela la complexitat d’una política exterior marcada per la improvisació i la falta de consens intern. El secretari d’estat, Marco Rubio, ho deixava clar: “Només ens asseurem si l’Iran accepta parlar directament amb els EUA.”
Teheran, entre la pressió i la resistència
Mentrestant, al parlament iranià s’aproven mesures per trencar la cooperació amb l'OIEA, un gest que s’interpreta com una resposta a la creixent desconfiança cap a Occident. Fonts properes al règim apunten que, després de les recents operacions militars, el debat intern s’ha inclinat cap a la possibilitat de desenvolupar una arma nuclear com a element dissuasiu.
Aquest escenari complica les perspectives d’un acord real. Ni la injecció de diners àrabs, ni l’obertura de comptes bloquejats poden substituir la seguretat percebuda que, per a alguns sectors a Teheran, només proporciona el potencial nuclear. La memòria de la retirada unilateral dels EUA del JCPOA continua viva i condiciona tota negociació futura.
Conclusions incertes
Les converses indirectes —amb Qatar com a interlocutor principal— continuen, però el marge de maniobra és estret. La proposta de Witkoff té una base econòmica i tècnica interessant, però topa amb resistències ideològiques i geopolítiques profundes. I el fet que el president Trump es mostri poc compromès amb l’acord no ajuda a reforçar la confiança d’un règim que, fa anys, va apostar pel diàleg i només va rebre sancions a canvi. En un escenari global cada vegada més polaritzat, aquest pla podria acabar sent, com tants altres intents diplomàtics amb l’Iran, un miratge més en un desert d’incompliments.