La nova ofensiva econòmica de l’administració de Donald Trump contra l’Iran topa amb un obstacle de primer ordre: la Xina. El secretari del Tresor dels Estats Units, Scott Bessent, ha anunciat l’anomenada “Operació Economic Outcast”, amb la qual Washington amenaça d’imposar sancions als països que continuïn fent negocis amb Teheran. Tot i això, el futur de l’estratègia nord-americana dependrà en bona part de si aconsegueix pressionar Pequín, principal comprador del petroli iranià.
La Xina ha estat durant anys una via essencial d’ingressos per al règim iranià. El país asiàtic compra la gran majoria de les exportacions de cru de Teheran, per un valor de desenes de milers de milions de dòlars anuals, i manté altres vincles comercials amb l’Iran.
Convèncer Pequín perquè renunciï a aquesta relació, però, serà especialment difícil. El govern xinès rebutja les sancions unilaterals dels Estats Units i defensa el dret a mantenir relacions comercials amb països com l’Iran i Rússia. Després de les declaracions de Bessent, el Ministeri d’Exteriors xinès ha advertit que prendrà “totes les mesures necessàries” per protegir els seus drets i interessos legítims.
“El màxim de pressió i la guerra econòmica no ajudaran a resoldre el problema”, ha afirmat el portaveu ministerial Lin Jian, que ha advertit que aquestes polítiques poden agreujar les tensions i alterar l’ordre econòmic i financer mundial.
Els EUA volen pressionar Pequín?
La pressió nord-americana arriba, a més, en un moment especialment delicat en les relacions entre Washington i Pequín. El president xinès, Xi Jinping, té previst visitar els Estats Units el mes vinent, en una trobada que podria servir per avançar en l’extensió de la treva comercial entre les dues potències. Una escalada de les sancions contra empreses o bancs xinesos podria complicar greument aquesta cimera.
Els Estats Units, tanmateix, disposen de mecanismes per pressionar Pequín. La Xina importa petroli iranià mitjançant una xarxa de refineries independents, ports, vaixells i estructures financeres dissenyada per quedar al marge del sistema dominat pel dòlar i de les sancions nord-americanes.
Segons Max Meizlish, analista de la Foundation for Defense of Democracies, moltes de les empreses implicades tenen vincles directes o indirectes amb grans corporacions estatals xineses integrades en el sistema financer internacional. Washington podria, per tant, sancionar les seves filials i pressionar les matrius perquè trenquessin aquests vincles.
Però travessar aquesta línia vermella comportaria riscos. Els analistes xinesos consideren que Pequín respondria amb contundència si Washington sancionés grans bancs del país. A més, la Xina disposa d’un important poder de pressió sobre els Estats Units, especialment pel seu control d’una part significativa del subministrament mundial de terres rares.
Malgrat l’enfrontament, Pequín també té incentius per contribuir a reduir la tensió. Les compres xineses de petroli iranià ja han disminuït respecte de l’any passat, mentre que el conflicte ha afectat greument la navegació per l’estret d’Ormuz. Xi ha reclamat la recuperació del “pas normal” per aquesta via estratègica i una solució global al conflicte.
Així, la Xina podria reduir discretament les seves importacions o pressionar Teheran perquè moderi la seva posició, però difícilment ho presentarà com una concessió a Trump. Segons Zhao Long, de l’Institut d’Estudis Internacionals i de Seguretat Estratègica de Shanghai, Pequín pot contribuir a posar fi a la crisi, però no vol convertir-se en un instrument de l’estratègia nord-americana de màxima pressió.