Vladímir Putin no serà al Kremlin per sempre. Després de més d'un quart de segle al capdavant del poder rus, la pregunta sobre què passarà quan abandoni la presidència —tot i que alguns creuen que s'hi mantindrà fins al final— ha deixat de ser un simple exercici teòric per convertir-se en una qüestió que comença a inquietar les elits del país. No hi ha indicis que la seva sortida sigui imminent, evidentment, però el sistema que ha construït al seu voltant afrontarà un problema de fons quan desaparegui la figura que ha mantingut l'equilibri entre els diferents centres de poder. I la gran incògnita és qui ocuparà aquest buit.
La Rússia que deixaria Putin no seria necessàriament un país preparat per a una transició democràtica. Durant anys, el president ha afeblit l'oposició, ha restringit la competència política i ha concentrat les decisions estratègiques en un cercle reduït de confiança. Les institucions formals continuen existint, però bona part del funcionament del sistema depèn de les relacions personals amb el Kremlin. Això fa que la successió sigui especialment delicada: sense un àrbitre incontestable, les diferents faccions haurien de negociar un nou repartiment del poder, tal com destaca un article de la Chatham House.
Els tentacles de l'antiga URSS
Un dels actors que podria intentar recuperar protagonisme és l'oligarquia econòmica. Als anys noranta, després de la desintegració de la Unió Soviètica, un grup d'empresaris va acumular fortunes extraordinàries i una influència política que sovint condicionava les decisions del govern. Putin va posar fi progressivament a aquella autonomia i va subordinar els grans patrimonis als interessos del poder presidencial. Alguns magnats van acabar empresonats o a l'exili; d'altres van prosperar a canvi de lleialtat.
Ara, una part d'aquesta elit econòmica podria veure en una successió una oportunitat per recuperar influència. Però no seria necessàriament per impulsar una democràcia liberal. Alguns analistes contemplen la possibilitat d'una mena de república oligàrquica, amb grans grups empresarials i clans polítics negociant el control dels recursos i les institucions. El problema és que aquests empresaris continuen depenent, en bona part, de les concessions i els contractes de l'Estat, tal com assenyala Carnegie Endowment.
L'altre gran pol de poder són els anomenats siloviki, els responsables dels serveis de seguretat, l'aparell militar i les estructures coercitives de l'Estat. La seva influència ha crescut durant la guerra d'Ucraïna i podrien defensar un successor que mantingués la línia de confrontació amb Occident i la repressió interna. Un informe del Council on Foreign Relations planteja precisament la possibilitat que un dirigent encara més nacionalista i bel·licós emergeixi d'aquests cercles. En l'escenari contrari, un successor podria optar per rebaixar la tensió exterior per recuperar estabilitat econòmica, sense qüestionar necessàriament l'autoritarisme del sistema.
Hi ha, a més, una tercera possibilitat: que la desaparició de Putin desencadeni una pugna entre faccions sense un guanyador clar. Tal com assenyala la Constitució russa, El sistema presidencial rus preveu que, en cas de vacant, el primer ministre assumeixi provisionalment les funcions de cap d'Estat i que se celebrin eleccions presidencials anticipades en un termini de tres mesos. Però el mecanisme constitucional no garanteix que les diferents elits acceptin un mateix candidat ni que la transició sigui pacífica.
És possible la democràcia?
La via democràtica, mentrestant, parteix d'una posició molt més feble. Anys de persecució, empresonaments i exilis han desarticulat bona part de l'oposició organitzada. Una obertura política exigiria reconstruir institucions independents, garantir la llibertat d'expressió i recuperar una competència electoral real. No és impossible, però tampoc és el desenllaç que es desprèn automàticament de la fi d'un règim personalista.
La guerra d'Ucraïna serà un altre factor determinant. Un canvi de dirigent podria obrir la porta a revisar la política exterior russa, però no implica necessàriament una renúncia a les ambicions territorials o a la pretensió de Moscou de mantenir-se com a gran potència. La continuïtat de les elits i dels interessos estratègics podria limitar qualsevol gir.
La qüestió, per tant, no és només qui substituirà Putin, sinó quin sistema heretarà Rússia quan ell ja no hi sigui. El final d'un líder no és necessàriament el final del règim que ha construït. I, en el cas rus, els qui durant anys han compartit el poder sota la seva autoritat podrien ser precisament els primers a disputar-se'l.
