Evan Gershkovich és periodista de The Wall Street Journal i ha cobert durant anys l'actualitat russa. El març del 2023 va ser detingut a Iekaterinburg, acusat d'espionatge, i va passar 491 dies en presons russes fins que va ser alliberat en un intercanvi de presoners l'agost del 2024. Ara recull aquella experiència a Esta tierra hermosa y maldita (Debate, 2026), un llibre en què reconstrueix el captiveri i reflexiona sobre la Rússia de Putin, la seva pròpia identitat i les conseqüències de perdre la llibertat. En conversa amb ElNacional.cat, parla del moment que li van comunicar de què estava acusat, a la convivència amb altres presos i les rutines que es va construir per suportar l'empresonament. També explica les conseqüències psicològiques de l'aïllament i com, fins i tot després de recuperar la llibertat, va necessitar molt de temps per tornar a sentir-se una persona normal, prendre les seves pròpies decisions i gaudir de la vida quotidiana. Exposa la incertesa de no saber quant duraria el captiveri, les dificultats de mantenir el contacte amb familiars i com va afrontar la possibilitat que el seu empresonament formés part d'un intercanvi de presoners. Alhora, reflexiona sobre el règim de Putin, el futur del país i les diferències entre la Rússia que ell va conèixer i la realitat que viuen molts dels seus presos.
Quan es va tancar la porta de la cel·la darrere teu, la primera vegada, què et va passar pel cap? Quins van ser els teus pensaments?
He llegit entrevistes i llibres en què sovint es parla d'aquell moment en què es tanca la porta de la cel·la. Quan sents aquell soroll llarg del pany. Sovint s'utilitza com una mena de moment en què t'adones que t'han pres la llibertat. Però, en el meu cas, crec que aquell moment va arribar abans, quan em van llegir els càrrecs d'espionatge. Quan et diuen: "Estàs acusat d'espionatge". "Saps què significa això?". Al pròleg ho descric com una sensació d'alleujament, però penso que aquell alleujament venia del fet que no m'estaven torturant. En certa manera, el que passava era que anaves assumint la captivitat. Comences a seguir les instruccions que et donen: et posen les manilles i els segueixes fins a l'avió, després fins al cotxe. Per això, quan es va tancar la porta de la cel·la, no ho vaig viure tant com aquell moment en què penses: "M'han pres la llibertat".
Vaig prendre consciència de la gravetat de la situació quan em van dir que estava acusat d'espionatge
Sé que moltes persones passen per una mena de fase de negació. El fet que es tanqui la porta de la cel·la els ajuda a afrontar aquesta realitat, però, tot i això, algunes triguen mesos a assumir que realment són a la presó. Continuen pensant: "És un error, sortiré de la presó". En el meu cas, va ser més aviat una qüestió de curiositat. La porta de la cel·la es va tancar i, de sobte, em vaig trobar allà dins, tot sol. Tenia temps per observar i entendre el meu entorn, així que mirava al meu voltant i intentava comprendre on era i com m'hi hauria de desenvolupar. Caminava amunt i avall, observant-ho tot. Vaig prendre consciència de la gravetat de la situació quan em van dir que estava acusat d'espionatge. Vaig pensar: "D'acord, això és seriós".
I com et vas sentir en aquell moment?
Et quedes amb la ment en blanc, perquè entens la realitat del que està passant, però et costa assimilar-ho. És massa informació perquè una persona la pugui processar tota de cop.
Al llibre expliques que, al principi, estaves sol i que després vas començar a compartir la cel·la, oi? Com ho vas gestionar?
És pitjor estar sol, saps? Al principi, molta gent, jo inclòs, estàs preocupat per si hauràs de compartir la cel·la amb algú. Perquè et preguntes: "Quina mena de persona serà? Com serà la convivència?". A Rússia tenen un sistema de dues setmanes d'aïllament, una mena de quarantena, com la que es va fer durant la covid per evitar que les malalties s'estenguessin. Ho fan d'aquesta manera. No sé com funciona en altres sistemes penitenciaris. Al principi, doncs, tens aquesta preocupació: et preguntes si tindràs un company de cel·la i com serà compartir aquell espai amb una altra persona. També hi ha la qüestió de la intimitat i de poder fer les coses pel teu compte.
Els éssers humans comencem a parlar amb nosaltres mateixos molt de pressa. No podem gestionar l'aïllament de manera natural. Som animals socials. De fet, mantenir els presoners de guerra aïllats és una vulneració dels convenis de Ginebra, que estableixen que han d'estar amb altres persones, perquè es considera una forma de tortura mantenir algú en aïllament. Per tant, si volen projectar una imatge d'humanitat, no et poden mantenir aïllat. Tot i això, com explico al llibre, hi ha casos en què Rússia tortura persones mantenint-les soles i aïllades durant un any o més. Al principi em preocupava haver de compartir la cel·la, però, quan van acabar les dues setmanes, en realitat estava força content de tenir algú amb qui parlar i relacionar-me dins la cel·la.
Va ser 'fàcil' el canvi?
Els primers dies són difícils perquè jo no coneixia les normes de convivència i no les respectava. Això el feia enfadar. És una situació una mica més intensa que començar en una classe nova o en una feina nova, perquè, en una feina, quan t'equivoques, normalment el teu cap té una mica més de paciència amb tu. Ell, en canvi, no en tenia tanta. Però és millor tenir algú a la cel·la. De fet, recordo que un dels meus companys de cel·la deia que trobava a faltar la primera presó on havia estat, on compartia una cel·la amb trenta persones. I entenc què volia dir. Bàsicament, explicava que, quan sou tres persones, és més fàcil resoldre els conflictes. Però, quan sou trenta, es formen grups, petits cercles i dinàmiques socials diferents.
Hi ha casos en què Rússia tortura persones mantenint-les soles i aïllades durant un any o més
Quan només sou dos, la relació s'assembla més a la d'una parella. Podeu acabar farts l'un de l'altre, discutir i barallar-vos per petites coses, i no tens cap manera de fugir d'aquesta situació. Ara bé, estar sol és molt més difícil. A la segona presó, on vaig estar sol durant diverses setmanes, vaig començar a parlar amb mi mateix en veu alta. És una cosa estranya. Simplement, comences a fer-ho, i a tothom li acaba passant. No m'imagino cap ésser humà que realment sigui capaç de mantenir-se en silenci dins d'una cel·la, tot sol. Jo parlava amb mi mateix constantment, com si estigués mantenint converses. És una cosa mental.
Al llibre dius que no et van torturar ni interrogar, però vas passar 491 dies a la presó. Quin impacte psicològic va tenir aquesta experiència? Com vas viure la incertesa i aquesta sensació de no saber què passaria?
Hi ha diferents aspectes. Cal tenir present que, per a la majoria de nosaltres, a Espanya, als Estats Units i, especialment, als països escandinaus, aquest tipus d'empresonament es consideraria una forma de tortura. És una cel·la minúscula, realment molt petita. Hi viuen dues persones. És tan estreta que només hi pot caminar una persona amunt i avall. L'altra ha de quedar-se asseguda al llit. Hi passes 23 hores al dia. Això és realment dur. A més, quan surts a caminar, no és a l'exterior i no veus la natura. Això també és molt difícil. Només veus el cel, i el veus a través d'una reixa metàl·lica. Però els éssers humans som molt adaptables. El que per a mi va ser psicològicament més difícil va ser la incertesa sobre quant de temps hi estaria. Si saps que la teva condemna és de dos, tres o quatre anys, tens una data de sortida, saps quin és l'objectiu cap al qual avances.
Les persones necessiten tres, quatre o cinc mesos per acostumar-se a la presó. Després, cap al sisè mes, ja has trobat el teu ritme i t'has adaptat a la rutina. I sempre diuen que, quan s'acosta el moment de sortir de la presó, les últimes setmanes són insuportables, perquè ja gairebé ets fora. Però, en el meu cas, no tenia ni idea de quan acabaria tot. Podia durar un any o cinc anys. Podia fer una estimació i pensar que potser seria entre un any i mig i tres anys, però havia de continuar lluitant per no pensar que potser tot s'acabaria l'endemà.
Com gestiones els moments de tocar fons?
A la vida normal, et lleves un dilluns al matí i penses, amb desgana: "Déu meu, he d'anar a treballar". A la presó et pot passar sovint. Pot ser dimecres a la tarda i, de sobte, pensar: "Déu meu, això és molt dur". I són precisament aquests moments en què et trobes de baixada, sents els telèfons que hi ha al passadís o sents passar un vigilant i et comences a preguntar: "I si...?". Mentalment, això és molt difícil: aquesta lluita constant per anar apartant aquests pensaments i no deixar que t'arrosseguin. També hi ha una sensació d'impotència. És molt dur perquè, evidentment, les persones que estimes estan molt preocupades per tu. De fet, elles encara deuen sentir més aquesta impotència, perquè no poden estar en contacte amb tu ni comunicar-se amb tu amb normalitat. Rebem cartes, però el procés és molt lent. Escrius una carta i la setmana següent reps una carta que respon a l'anterior. Llavors n'escrius una altra en resposta a aquesta, i quan finalment reps la resposta, ja han passat dues setmanes. És una manera molt difícil de comunicar-se. Per no parlar dels malentesos. No és com enviar un missatge de text: si no us enteneu, no pots agafar el telèfon i aclarir-ho de seguida. Tot això també era difícil. Malgrat tot, tenint en compte totes les circumstàncies, la meva experiència va ser molt més fàcil que la que viuen realment moltes persones a les presons russes. Per això, al llibre intento recordar constantment als lectors que el meu cas no és el pitjor. No vull que acabin de llegir el llibre pensant que aquesta és l'experiència que viu tothom a les presons russes.
Comentaves, de fet, que havies llegit molt sobre els gulags, quan eres a la presó.
Sí, sí. És un bon recordatori de fins a quin punt les coses poden arribar a ser terribles, oi? (somriu, tímidament).
Com explicaries la diferència entre els gulags i les presons russes actuals a algú que desconeix aquest món?
Hi ha dues qüestions. La primera és que avui dia, en una presó russa, et pots trobar en unes condicions que s'assemblen molt a les d'aquella època. A les presons del sud de Rússia i als territoris ocupats d'Ucraïna, el que pateixen els ucraïnesos és una de les formes de tortura més horribles que existeixen actualment al món. Pensa-hi: els sotmeten a la tècnica del submarí, simulen execucions i els priven de menjar i d'aigua. Arriben a perdre la meitat del seu pes corporal. També els electrocuten. Després els envien a camps de treball. És allà on compleixes la condemna un cop t'han sentenciat. Durant l'època dels tsars, als gulags i també a la Rússia actual, els presos són reclosos en centres de detenció. Quan els condemnen, els traslladen a colònies penitenciàries de treball.
Les persones necessiten tres, quatre o cinc mesos per acostumar-se a la presó
Per tant, si et toca viure les pitjors condicions del sistema penitenciari actual, l'experiència no és tan diferent. T'envien a aquests camps de treball, on la gent es menja una mena de sopa que amb prou feines es pot considerar sopa i treballa durant tot el dia en condicions horribles. Hi ha casos de persones que treballen en aquests camps russos cosint roba per a l'exèrcit rus. Es passen el dia assegudes, de les vuit del matí a les sis de la tarda, fent aquesta feina i respirant els vapors dels materials sintètics. Els ucraïnesos, però també els estrangers i els mateixos russos, es desperten en aquestes colònies penitenciàries, es lleven i es troben que les dutxes només són d'aigua freda i que no hi ha aigua calenta. Després, a més, els obliguen a cantar l'himne nacional rus. Pel que fa als gulags, diria que la diferència és que aleshores executaven persones per centenars de milers. Només cal pensar en quantes persones van morir als gulags i en les condicions que hi havia als mateixos camps. La Rússia actual té una aparença de modernitat.
Com era la teva rutina diària? Com transcorria un dia normal a la presó?
No hi havia cap ordre del dia que hagués de seguir. Ni tan sols em van interrogar. Era evident que no volien obtenir cap informació de mi ni la necessitaven. No em torturaven i podia passar mesos sense veure el meu investigador, perquè no estava investigant res. Quan llegeixes els relats antics sobre els gulags, veus que els presos sovint eren despertats en plena nit i portats davant l'investigador, que els interrogava durant tota la nit. Després els tornaven a la cel·la al matí i, evidentment, no els deixaven dormir. En el meu cas, simplement em deixaven tranquil. Ens despertaven a les sis del matí. Llegia fins a les set, a les set esmorzàvem i després continuava llegint fins a les vuit. A aquella hora entraven per inspeccionar la cel·la i, en acabat, ens repartíem les tasques. Netejàvem la cel·la i qui s'encarregava de netejar-la aquell dia també feia exercici a dins. Més tard es rentava i continuava llegint fins a l'hora de dinar. També teníem l'estona de passeig, que podia ser en diferents moments del dia. Si ens tocava al matí, hi anàvem al matí; si no, hi anàvem a la tarda, després de dinar. A la tarda dedicava una estona a les meves tasques de treball: transcrivia el que havia estat llegint o prenia notes. També llegia els diaris russos.
No hi havia cap ordre del dia que hagués de seguir
Al vespre jugàvem una estona al backgammon, miràvem alguna pel·lícula i ens llegíem històries abans d'anar a dormir. A les deu ens feien anar a dormir i, l'endemà, tornava a començar el mateix dia. A més, un cop per setmana podia veure els meus advocats. La presó provisional es prorrogava cada dos o tres mesos, de manera que havia d'anar als tribunals amb aquesta mateixa periodicitat. Després presentàvem un recurs cada vegada, cosa que implicava una altra visita als tribunals. Pel que fa a les trobades amb l'investigador, no ho sé, potser el vaig veure unes sis vegades al llarg dels quinze mesos.
Menciones també que vas parlar amb un dels investigadors i et va reconèixer que algunes lleis eren excessives. Això et donava alguna idea de com funciona el sistema rus.
El fet d'haver treballat com a periodista a Rússia durant cinc anys i mig abans d'anar a la presó em va permetre observar algunes coses. Als Estats Units, per exemple, fins i tot un periodista estranger pot assistir a una sessió informativa a la Casa Blanca. La pot sol·licitar i probablement li concediran. També pot fer-ho amb l'FBI. Pots aconseguir converses extraoficials (off the record). En canvi, si ets periodista estranger a Rússia, és molt difícil. Jo tenia fonts al Kremlin, antics càrrecs del Kremlin, però durant els cinc anys i mig que vaig treballar allà només vaig aconseguir mantenir una conversa extraoficial amb un membre en actiu del Kremlin. És un lloc difícil per exercir el periodisme. I, pel que fa a l'FSB, no és una institució que parli amb ningú. Per això, tens la sensació que és una institució molt monolítica. El que em va semblar realment interessant va ser descobrir que dins de l'FSB hi ha persones molt diferents. Algunes de les persones que vaig conèixer em van semblar molt cíniques i conscients de la impunitat de què gaudeixen. Hi havia aquell home, en Dmitri, que em va dir una cosa com: "Et podríem haver enverinat".
Si ets periodista estranger a Rússia, és molt difícil
Després hi havia altres persones que semblaven pensar que tenien una bona feina perquè formaven part d'un organisme d'elit, però que no acabaven d'entendre com funcionava realment el sistema. Per exemple, aquell investigador semblava entendre clarament que les lleis eren excessivament dures, però creia que qui les redactava eren els legisladors. I després hi havia el meu investigador, que és el que em va semblar més fascinant. Tenia la impressió que realment creia en la feina que feia, que hi estava plenament convençut i que no considerava que fos excessiva. Pensava que allò era important per a l'Estat. Com a periodista, tot això em va semblar molt interessant. Perquè, evidentment, no canvia el rumb que segueix Rússia. És una maquinària autocràtica i l'FSB compleix totes les ordres. Tots aquests homes es veuen a si mateixos com a soldats rasos que simplement compleixen instruccions.
Però, des del punt de vista de la responsabilitat, em va semblar fascinant. Quan pensem en com els historiadors analitzaran tot el que ha fet Rússia, tant a Ucraïna com dins del mateix país, inevitablement ens preguntem qui n'és responsable. És la guerra de Putin? És una guerra de tota Rússia? O hi ha alguna cosa entremig? Perquè, fins i tot dins de l'FSB, hi ha persones de perfils molt diferents. Algunes no són del tot conscients del que estan fent, mentre que d'altres sí que saben perfectament què fan. Fascinant. Penso que abans tenia una visió una mica ingènua i pensava que tots els que formaven part d'aquesta institució eren més o menys iguals, que responien a un mateix perfil. Però no és així.
Vas passar de ser un pres a una cel·la russa a formar part d'un dels intercanvis de presoners més importants de la història. Sabent tot això, com vas viure aquell moment? Què vas pensar quan et vas adonar que formaves part d'aquell intercanvi?
Sabia que en formava part des del moment en què em van detenir. Em van detenir, però no m'interrogaven ni em torturaven. A més, jo havia estat informant sobre el cas de Paul Whelan. Els nord-americans intentaven aconseguir-ne l'alliberament, i els russos deien: "Molt bé, però nosaltres volem aquest agent assassí de l'FSB que és a Alemanya, que ha matat una persona i que va ser detingut". Els nord-americans deien que allò era una barbaritat. I què va fer l'FSB? Doncs anar a buscar una altra persona. Per tant, per a mi era força evident què estava passant. Ara bé, dels primers dies a la presó no els recordo gaire bé. Vaig començar a escriure el meu diari el sisè dia. Quan vaig començar a treballar en el llibre, vaig trucar als meus advocats per intentar reconstruir aquells primers dies. Em van explicar que, durant la primera reunió, estava molt preocupat i que els havia dit una cosa com: "Crec que m'han agafat per algun motiu".
Així que, al principi, sentia una certa culpabilitat. Pensava: "Déu meu, si Alemanya accepta aquest intercanvi, aquest assassí quedarà en llibertat gràcies a mi". Et sents fatal perquè t'utilitzen d'aquesta manera. Però, per a mi, tot el que estava passant era força evident. Per això, quan es va produir l'intercanvi, l'únic que pensava era: "Me'n vaig a casa". No em va agafar per sorpresa. Durant tot aquell temps havia sabut que acabaria passant. La qüestió era quan passaria.
I la culpabilitat ha desaparegut?
Al principi, sí que sentia culpabilitat perquè, amb el meu empresonament, s'estava alliberant un assassí al servei de l'Estat rus. Però, amb el temps, aquesta sensació va anar disminuint i ara ja no em sento tan culpable. Hi ha diversos motius. El primer és que tant el govern dels Estats Units com el d'Alemanya van justificar l'intercanvi pel bé moral que suposava alliberar no només a mi, sinó també altres presos de consciència russos i persones que no haurien d'haver estat empresonades. Consideraven que aquest bé moral compensava el perjudici que suposava alliberar no només aquell assassí, sinó també altres russos, com ara autèntics espies que formaven part de l'intercanvi. I vaig pensar: "Bé, si els governs dels Estats Units i d'Alemanya són capaços de veure-ho així, jo també hauria de ser capaç de fer-ho". El segon motiu té a veure amb una amiga meva, una periodista txetxena que treballa a The New York Times. Just després de l'intercanvi, va trucar al germà de l'home que Krasikov havia assassinat a Berlín. El germà li va dir una cosa així: "Mira, per a la nostra família ha estat difícil. Evidentment, no és fàcil veure aquest home en llibertat". Aleshores li va preguntar: "'Evan és bona persona?". Ella li va respondre: "Sí, és clar. L'Evan és una gran persona. Ens coneixíem de Moscou". I ell li va dir: "Bé, saps què és el que em fa sentir una mica millor? Que, com a mínim, ell podrà tornar a fer la feina que feia". I vaig pensar que, si aquella família era capaç d'assumir-ho, jo també ho havia de ser.
Al principi, sentia una certa culpabilitat
El tercer motiu és que, al principi, també em sentia culpable perquè pensava que havíem caigut en una trampa: els havíem proporcionat un ostatge que podien utilitzar per negociar un intercanvi. Però, vaig descobrir que hi havia una segona operació que estaven duent a terme i que, crec, no hauríem pogut preveure de cap manera. Pel que fa a la primera operació, pensava que potser havíem estat massa sensibles i que, com a redacció —no només jo personalment—, potser hauríem d'haver considerat que, en temps de guerra, aquella cobertura periodística anava massa lluny. Però la segona operació era diferent. En aquell cas, tothom estava informant sobre qüestions d'aquell tipus, com ara el grup Wagner. No crec que haguéssim pogut preveure el que acabaria passant. Per això, tot plegat em va semblar inevitable. M'acabarien detenint perquè necessitaven algú per poder dur a terme l'intercanvi.
Al llibre parles de dues parts de tu mateix, d'una banda, l'Evan i, de l'altra, en Vània, la teva identitat russa, la que feies servir a la presó.
Bé, vaig néixer en una família russoparlant, en què el rus era la llengua habitual. El meu nom és rus, el menjar és rus i l'entreteniment també és rus. El primer contacte que vaig tenir amb l'anglès va ser a través de la meva germana, quan tornava de l'escola bressol. Això és el que m'han explicat els meus pares, perquè jo no ho recordo. Devia tenir dos o tres anys i ja començava a parlar una mica d'anglès. Després vas a l'escola i, de sobte, ets nord-americà. Parles anglès i fas servir el teu nom americà. Amb els anys, evidentment, em vaig anar tornant molt més nord-americà. A casa continuava sent rus. Parlava rus amb els meus avis i només vam anar una vegada a Rússia. I, bé, tots ens rebel·lem contra els nostres pares en algun moment. En el meu cas, aquella rebel·lió va consistir a allunyar-me de la meva part russa i de la llengua russa. Jo només volia ser un noi nord-americà.
Però quan vaig anar a Rússia, aquella part de la meva identitat va començar a desenvolupar-se. Sempre havia estat allà, però va començar a adquirir més consistència. Vaig millorar el meu rus i també va millorar la meva comprensió de mi mateix i dels meus pares. Però crec que el que va passar a la presó va ser que, d'una banda, tot era en rus. Responies a un nom rus i l'únic contacte que tenia amb l'anglès era quan l'ambaixador dels Estats Units venia a visitar-me, una vegada al mes durant una hora. I una cosa sorprenent de les llengües és com poden canviar i adaptar-se. Cap al dotzè, tretzè o catorzè mes, ja em costava recordar algunes paraules en anglès quan mantenia una conversa. A la cel·la vaig començar a adonar-me de fins a quin punt podia canviar la meva llengua. És una cosa que també es veu en les persones emigrades: al cap de vint o trenta anys, ho entenen tot, però la seva manera d'expressar-se és més rudimentària, encara que hagin crescut parlant aquella llengua. Pot ser el castellà, el rus o el francès. Em va semblar una cosa extraordinària.
Però també hi havia una qüestió psicològica. Em costava acceptar que m'havia convertit en la notícia, que jo mateix m'havia convertit en el protagonista de la història. A tu i a mi ens agrada aquesta feina perquè som a l'altra banda: ens asseiem en aquella cadira, coneixem persones interessants, fem preguntes i tenim l'oportunitat de veure com passa la història. Però no ens agrada ser nosaltres els protagonistes. I, de sobte, jo m'havia convertit en el protagonista. Crec que, en certa manera, va ser un mecanisme per afrontar la situació: refugiar-me en aquesta part russa de mi mateix, mentre que l'Evan quedava en algun lloc molt llunyà. D'aquí ve aquesta mena de doble personalitat. Però també crec que la meva manera de reaccionar davant l'empresonament tenia molt a veure amb la meva part russa. Penso que aquesta manera d'afrontar-ho tenia alguna cosa més russa: una mica de fatalisme, una mica de resignació i també una mica d'humor negre.
També expliques que recuperar la llibertat no va significar tornar immediatament a la vida normal.
Sí. Quan una persona passa molt de temps en una institució penitenciària, perd la capacitat de decidir per si mateixa. Li diuen què ha de fer, segueix ordres i no pren les seves pròpies decisions. Després d'un any i mig vivint així, costa molt tornar-se a acostumar a tenir autonomia. És com si, de cop, després d'haver estat a parvulari, et trobessis davant la necessitat d'organitzar tota la teva vida adulta. Has de planificar les coses, prendre decisions, aprendre a dir que sí o que no. En el meu cas, crec que va ser especialment difícil perquè hi havia molta atenció al meu voltant. Molta gent volia coses de mi i jo havia de començar a plantejar-me quins eren els meus límits personals: què volia fer i què no, a qui devia alguna cosa i a qui no. A més, crec que les persones que han passat molt de temps en una institució s'acostumen a unes rutines molt concretes, a què les coses passin sempre a les mateixes hores del dia. I a mi em va costar molt desfer-me d'aquests hàbits.
Aquesta manera d'afrontar-ho tenia una mica de fatalisme, una mica de resignació i també una mica d'humor negre
De fet, gairebé un any després d'haver sortit de la presó, encara tenia atacs de pànic si, per exemple, el dinar no era a la una. T'habitues a un ordre molt determinat. Després hi ha la qüestió de recuperar la felicitat, de tornar a sentir-te bé. Poder tornar a gaudir de la vida. Això també va trigar molt. Crec que vaig necessitar força temps per tornar a sentir-me una persona normal, algú que simplement treballa entre setmana, gaudeix dels caps de setmana i viu sense estar constantment preocupat. Tot això va portar molt de temps. I també hi havia una altra qüestió: com que aquell tipus d'empresonament era tan aïllant, sortir-ne va ser com tornar de l'Estació Espacial Internacional. Havia estat tan aïllat de les persones, dels estímuls visuals i dels sons, que tornar a trobar-me amb tot allò em resultava aclaparador.
Si haguessis de definir la Rússia de Putin amb una sola paraula, quina triaries?
Autoritària, repressiva.
Creus que el govern de Putin té data de caducitat? S'acabarà en algun moment?
Ell s'acabarà morint, tard o d'hora.
I què passarà després de Putin?
Què passarà després de Putin? Hi haurà un buit de poder i començarà una lluita per ocupar-lo. La qüestió és quan passarà, i això no ho sabem. Ell no té cap intenció de cedir el poder. Fa 26 anys que està al càrrec. Ha modificat la Constitució russa per poder continuar governant fins al 2036. Aleshores tindrà 83 anys, si encara gaudeix de bona salut, perquè ara, amb 74 anys, sembla que està força bé, probablement tornarà a modificar la Constitució. No té cap intenció de deixar el poder. Per tant, què passarà? Pot morir demà d'un atac de cor? Pot morir de vell, als 89 o 90 anys? O pot haver-hi un cop d'estat que no siguem capaços de preveure?
Hi haurà un buit de poder i començarà una lluita per ocupar-lo
Potser d'aquí a dos o tres anys les pèrdues a Ucraïna seran tan grans i l'economia patirà tant que algú de l'exèrcit o dels serveis de seguretat decidirà que la situació és insostenible. També podria passar que la situació econòmica empitjorés tant que els russos sortissin al carrer a protestar. El règim té una data de caducitat, però és molt difícil predir quan arribarà. I crec que, de moment, tant nosaltres —els russos— com els ucraïnesos, els altres països veïns i els europeus haurem de continuar convivint amb aquesta Rússia, que cada vegada és més repressiva a l'interior i està més decidida a mantenir els conflictes a l'exterior.
Després de tot el que has viscut, encara tens ganes de tornar a Rússia?
Per sentir-te desenganyat d'un lloc, primer has d'haver tingut alguna il·lusió. I jo em vaig traslladar a Rússia plenament conscient de la situació del país. Ja havien ocupat part d'Ucraïna, havien assassinat (Anna) Politkóvskaia, la coneguda periodista d'investigació, havia estat assassinada a trets a l'escala de casa seva el 2006, el dia del seu aniversari. Per tant, no és que hi anés pensant que tot era meravellós, com si fos un món ple d'arcs de Sant Martí i de festa constant. Com suggereix el títol del llibre, és un país amb el qual sempre he tingut sentiments contradictoris.
Quan em van detenir, no és que aquell matí em despertés i pensés: "Déu meu, resulta que el règim de Vladímir Putin és dolent! No ho sabia!". Jo treballava en aquell país perquè considerava que era important fer-ho. No vaig saber interpretar alguns senyals, vaig infravalorar determinats riscos i vaig acabar a la presó. Però això no va fer que, de sobte, pensés que aquell país era un lloc horrible. És un país que ha significat molt per a mi. La meva mare és d'allà, la meva parella també, i algunes de les millors persones que he conegut a la vida són russes. Hi ha moltes coses que pots estimar d'un país que van molt més enllà de les accions del seu govern.
Per exemple, els nord-americans som molt oberts i afectuosos quan coneixem algú, però amb els russos costa una mica més trencar el gel. D'entrada poden semblar força freds, però, quan aconsegueixes establir-hi una connexió, al cap de dos minuts són les persones més càlides que et puguis imaginar. Comencen a parlar-te de l'amor, de la mort, de l'honor i de les grans tragèdies de la història. M'encanta el teatre rus, m'encanta el camp rus i m'encanta el menjar rus, amb el qual he crescut. Tot això també forma part de casa meva. Rússia significa molt per a mi i m'agradaria molt poder-hi tornar algun dia.