El xoc diplomàtic entre Espanya i Itàlia ha escalat al seu punt màxim després que el govern de Pedro Sánchez anunciés divendres que començaria a aplicar controls aleatoris als viatgers procedents d’Itàlia. La mesura s’interpreta com una resposta directa a la negativa de l’executiu de Giorgia Meloni a retirar les restriccions adoptades al país transalpí arran de la crisi humanitària a Ceuta, però representa també l’enfrontament entre dos models d’Estat diametralment oposats dins la Unió Europea davant la qüestió migratòria. La decisió no només posa en parèntesi la fluïdesa de l’espai de lliure circulació, l'espai Schengen, en ple pic turístic d’estiu, fa palès fins a quin punt les eines d’excepció comunitària s’han convertit en un nou camp de batalla a Europa.
Més enllà d’una disputa tècnica sobre fronteres, el conflicte té un marcat rerefons ideològic. Mentre bona part d’Europa virava cap a polítiques migratòries més dures, el govern espanyol va impulsar un procés de regularització extraordinària per a uns 500.000 immigrants en situació irregular. Finalment, s’hi van registrar 1.174.978 sol·licituds, més del doble de l’estimació inicial. Espanya defensa un model basat en la immigració regular i amb drets laborals, amb l’argument que necessita mà d’obra per sostenir l’economia i el sistema de pensions, a més d’integrar centenars de milers de persones que ja vivien al país. La mesura, però, va generar un fort malestar entre diversos socis a la Unió Europea, que alertaven que, dins de l'espai Schengen, una regularització d’aquesta magnitud podia provocar un "efecte crida" i afavorir moviments secundaris cap a països com Itàlia, França o Alemanya.
A l’altre extrem hi ha el govern de Meloni, que ha convertit la lluita contra la immigració irregular en una de les principals banderes del seu mandat. Itàlia ha liderat la iniciativa de traslladar sol·licitants d’asil i migrants a centres de retenció fora de la Unió Europea —com preveu el polèmic acord amb Albània— i ha pressionat Brussel·les per tirar endavant el nou reglament de retorns. La primera ministra italiana s’ha erigit en una de les principals veus del bloc més dur en matèria migratòria i, precisament, ja va carregar obertament contra Sánchez, assegurant que la regularització massiva a Espanya "afectava directament els seus veïns" i posava en risc la seguretat de tot l’espai Schengen.
Ceuta, l'espurna perfecta
En aquest context, l’allau migratòria viscuda a Ceuta el 30 de juliol va ser l’espurna idònia per fer esclatar un xoc frontal entre Madrid i Roma. Mentre el Ministeri de l’Interior espanyol cridava a la calma i assegurava que la majoria dels migrants havien retornat al Marroc en qüestió d’hores, Meloni va aprofitar la crisi per reforçar les seves tesis migratòries i advertir que "la immigració irregular fora de control representa una amenaça concreta per a la seguretat de les fronteres europees". "No retrocedirem ni un mil·límetre: defensar les fronteres, aturar els traficants d’éssers humans i garantir repatriaments efectius continuarà sent la línia del nostre govern", va assegurar, abans d’avisar que Itàlia no es quedaria "de braços plegats". Les declaracions van desencadenar el primer episodi de la crisi diplomàtica, amb la convocatòria de l’ambaixador italià a Madrid per part del ministre d’Exteriors, José Manuel Albares.
L’endemà, quan gairebé 50.000 migrants ja havien tornat al Marroc, Meloni es va acollir al Codi de Fronteres Schengen per anunciar la introducció de controls a les fronteres marítimes i aèries amb Espanya. "Es tracta d’una mesura extraordinària, adoptada per salvaguardar la seguretat nacional i prevenir possibles repercussions per a la nostra nació", justificava la primera ministra. El missatge dirigit tant a la seva base electoral com als seus socis europeus era clar: "Defensar les fronteres significa defensar la seguretat dels ciutadans, combatre la immigració irregular i colpejar les xarxes criminals que trafiquen amb éssers humans".
Il Governo ha deciso di sospendere temporaneamente il regime di libera circolazione previsto da Schengen nei collegamenti marittimi e aerei con la Spagna, reintroducendo i controlli di frontiera.
— Giorgia Meloni (@GiorgiaMeloni) July 31, 2026
Si tratta di una misura straordinaria, adottata per tutelare la sicurezza nazionale… pic.twitter.com/bpszoG8soX
Com era previsible, la mesura no va ser ben rebuda a la Moncloa. En una piulada, Sánchez va advertir que no era "temps de dividir" i va esgrimir dades de Frontex sobre les entrades irregulars registrades entre el 2021 i el 2026, amb Itàlia al capdavant amb 478.600, per davant de les 234.760 d’Espanya. La tensió va continuar escalant fins als fets més recents, quan el govern espanyol va llançar un ultimàtum a Roma perquè retirés els controls fronterers. Madrid va donar a l’executiu de Meloni un termini de dos dies i va advertir que, en cas contrari, adoptaria mesures "proporcionals".
"Itàlia no accepta ultimàtums ni imposicions de l’estranger en matèria de seguretat nacional i control de fronteres". Aquesta va ser la resposta del govern de Meloni a l’advertència de Madrid. I, com havia promès, l’executiu espanyol ha acabat reaccionant. Des de les 00.00 hores d’aquest dissabte i fins al 7 de setembre, Espanya ha establert controls a les fronteres interiors, en ports i aeroports, per als viatgers procedents d’Itàlia. La paradoxa és que, mentre la Moncloa sostenia que la situació migratòria a Espanya estava sota control i reclamava solidaritat i comprensió als socis europeus, ara respon a Meloni amb la mateixa moneda i justifica la mesura per la "persistent pressió migratòria irregular que pateix el país transalpí".
✈️ Primer dia de controls d’Itàlia cap a Espanya: així ho viuen els passatgers de l’Aeroport del Prat
La crisi de Ceuta, per tant, no ha estat la causa del conflicte diplomàtic entre Espanya i Itàlia, sinó el detonant que ha fet esclatar l’enfrontament entre dos models diametralment oposats d’abordar la immigració i, en última instància, d’entendre el futur de la Unió Europea. Sigui com sigui, davant la manca d’un consens comunitari en matèria migratòria, és la mateixa lliure circulació —un dels assoliments més tangibles de la integració europea— la que acaba patint les conseqüències. El xoc entre Madrid i Roma ha tornat a aixecar, a la pràctica, unes fronteres interiors que la Unió Europea donava per superades.