Des del 1998, l’est de la República Democràtica del Congo arrossega un conflicte cronificat en què conviuen, sovint de manera violenta, grups rebels i forces governamentals, malgrat anys de presència de la missió de pau de l’ONU (Monusco). La tensió es va disparar de nou a finals de gener del 2025, quan el Moviment 23 de Març (M23), una de les milícies més poderoses de la regió, va conquerir Goma, capital de Kivu del Nord, i, al cap de poques setmanes, també Bukavu, a la veïna Kivu del Sud, després d’intensos combats amb l’exèrcit congolès. Al darrere hi ha un motor que alimenta la guerra amb combustible inesgotable: els diners. Kivu del Nord i Kivu del Sud concentren minerals estratègics com el coltan, essencial per a la indústria tecnològica i la fabricació de telèfons mòbils. Les disputes pel control i l’explotació del territori provoquen milers de morts cada any, però no sempre pels trets.
El món depèn cada cop més del coltan per fabricar dispositius electrònics, i aquesta demanda global converteix l’est del Congo en una peça cobejada del tauler. Segons el Departament de Comerç dels Estats Units, la major part de la riquesa mineral de la RDC —valorada en uns 24.000 milions de dòlars— encara no s’ha explotat, un potencial immens que ajuda a entendre per què l’M23 aspira a consolidar el control sobre zones mineres i rutes de comerç. Però aquesta abundància no es tradueix en benestar, ja que la vida quotidiana de milions de congolesos continua marcada per la precarietat, fins al punt que prop del 60% d’una població d’uns 100 milions de persones viu per sota del llindar de la pobresa. En aquest context, els accidents a les mines són habituals, perquè moltes explotacions funcionen de manera artesanal, al marge de regulacions i mesures de seguretat, i perquè en nombrosos casos la mineria queda sota l’òrbita directa o indirecta de grups armats com l’M23.
Precisament un nou desastre a la mineria del coltan ha tornat a posar rostre a la tragèdia estructural que viu la RDC. Aquest cap de setmana ha transcendit que un despreniment de terres en una explotació de Rubaya, a la mateixa regió on l’M23 domina múltiples enclavaments miners, hauria causat fins a 300 morts. L’esfondrament es va produir dijous, després d’un episodi de pluja que va debilitar el terreny. Un vessant sencer va col·lapsar de cop mentre centenars de persones excavaven sota terra a la recerca del mineral, atrapant-los sense marge de fugida. El caos posterior, marcat per l’absència d’un dispositiu de salvament coordinat, ha agreujat encara més l’escena. “Es recullen cadàvers a cada hora i a cada minut. Les tasques de rescat no estan organitzades. Cadascú fa el que pot per trobar els cadàvers dels seus coneguts”, va dir a EFE per telèfon Ngendu Mwabura, que exercia com a cap local a la zona.
La tragèdia de Rubaya és l’enèsima mostra de fins a quin punt el país paga el preu de les ambicions econòmiques externes, tot enmig d’una violència enquistada i d’unes infraestructures pràcticament col·lapsades. L’allau de terra i fang no només va engolir el front miner, segons ha detallat Mwabura, diversos camins dels voltants han quedat submergits i intransitables, dificultant encara més qualsevol intent de resposta i deixant la zona aïllada. L’impacte, a més, s’ha estès als nuclis habitats, amb cases i altres estructures sepultades. La majoria de les víctimes serien miners que treballaven sense proteccions, però el balanç també inclou petits comerciants que s’hi guanyaven la vida als voltants de la mina i veïns dels llogarets pròxims, alguns dels quals van ser literalment arrasats per l’esfondrament.
“Sistema organitzat de saqueig”
Enmig d’aquesta pugna pel control del territori i dels beneficis de la mineria, el govern congolès ha assenyalat directament l’M23 com a responsable últim de la catàstrofe de Rubaya, acusant-lo d’haver instaurat un “sistema organitzat de saqueig i explotació il·legal” dels recursos naturals a les zones sota el seu domini. L’executiu defensa que l’esfondrament és conseqüència d’aquest model d’extracció forçat, sense regulació ni garanties, i ha recordat que, abans que els rebels prenguessin el control de l’àrea, l’Estat ja havia catalogat el sector com a zona “vermella”, és a dir, d’alt risc. “Aquesta classificació imposa la prohibició de tota activitat d’explotació i comercialització de substàncies minerals, inclosa la mineria artesanal. Per tant, les activitats d’excavació que es duen a terme en aquest emplaçament constitueixen una flagrant violació de la llei i no respecten cap norma de seguretat”, ha asseverat el govern.