Són molts els senyals que l’administració Trump està donant als seus aliats europeus de l’OTAN com per no accelerar els plans per deixar de dependre de la protecció dels Estats Units i començar a garantir la seva capacitat defensiva amb els seus propis recursos. La darrera amenaça que va llançar el secretari de Guerra dels Estats Units, Pete Hegseth, assegurant que el seu país havia estat massa temps protegint Europa i Àsia i que s’havia acabat el bròquil. “Els Estats Units mereixen socis capaços i lleials”, va afirmar el cap del Pentàgon. Washington no ha obtingut cap contraprestació a l’hora d’obtenir un retorn dels seus aliats en la guerra de l’Iran, i la desconfiança mútua ha arribat al punt límit de no garantir que els nord-americans complirien amb l’article 5 del Tractat de l’Aliança que, en essència, diu que un atac armat contra un membre es considera un atac contra tots. Aquest article, base de la defensa col·lectiva de l’OTAN, s’ha demostrat ineficaç en el moment en el qual un membre, en aquest cas els Estats Units, ha intentat obligar a la resta d’aliats a donar-li suport en una guerra que atempta contra el dret internacional. Una guerra que es va iniciar pels mateixos interessos nord-americans i israelians, de manera unilateral i sense cap consens, debat o informació prèvia. En la cimera de caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea que s’ha celebrat a Nicòsia (Xipre) dijous i divendres, el tema central relacionat amb la defensa col·lectiva va ser la renovació i operativització de la clàusula de defensa mútua europea (article 42.7), vista com un possible paraigua de seguretat si l’OTAN s’afebleix per la política dels Estats Units. 

Els líders van acordar anar més enllà del que és merament teòric i preparar eines concretes perquè Europa pugui reaccionar de manera coordinada davant d’un atac. A Nicòsia es va decidir passar de la retòrica a la preparació concreta: convertir l’article 42.7 en una eina real de defensa col·lectiva europea, amb exercicis, manuals i decisions polítiques que permetin a la UE protegir-se per si mateixa davant del creixent dubte sobre el suport de Washington. L’objectiu és reforçar l’autonomia estratègica de la UE: dotar la clàusula de defensa europea d’una estructura de coordinació militar similar a la de l’OTAN, perquè pugui funcionar fins i tot si els Estats Units redueixen el seu compromís amb l’Aliança.

Reactivar aquest article 42.7 del Tractat de la UE és el primer pas, el que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, defineix com a “reviure” la clàusula de defensa mútua, concebuda com una alternativa en el marc de la UE a l’article 5 de l’OTAN i que obliga a la cooperació entre governs davant d’atacs externs. “El Tractat és molt clar sobre què”, en referència al fet que l’article 42.7 estableix de manera inequívoca que, si un estat membre és atacat, la resta han de prestar ajuda i assistència amb tots els mitjans al seu abast. Tanmateix, va afegir que “el tractat no és clar sobre quan i qui fa que”, és a dir, manca d’un manual operatiu que detalli com s’activa el mecanisme, quines decisions es prenen, quines ajudes es proporcionen i qui s’encarrega de cada tasca en la pràctica. 

Per això, els líders van encarregar a la Comissió que prepari una proposta concreta sobre com respondre quan un país activi la clàusula de defensa mútua de la UE, per intentar cobrir el buit que deixa la formulació actual. De moment, l’article 42.7, en vigor des del 2009, només s’ha invocat una vegada fins ara: quan França va demanar el suport de la resta de socis després dels atemptats terroristes de París del 13 de novembre del 2015, que van deixar 130 víctimes mortals i més de 500 ferits. França va demanar als socis de la UE que s’afegissin als seus esforços antiterroristes, principalment en operacions contra l’Estat Islàmic a Síria i l’Iraq i en missions d’estabilització al Sahel. Alguns països van augmentar la seva participació en aquestes operacions o van reforçar la cooperació en intel·ligència, controls fronterers i lluita antiterrorista, cosa que va permetre a França redistribuir tropes i no haver d’assumir-ho tot en solitari.

A Nicòsia, també es va parlar de crear un “manual operatiu” o una “caixa d’instruccions” que sistematitzi els mecanismes de suport mutu, ja que actualment el marc jurídic existeix, però manca d’una cadena de comandament, doctrina i interoperabilitat militar desenvolupada. “La clàusula d’assistència mútua ja està als tractats, però ara hem de saber com activar-la i utilitzar-la. Ja estem acabant el manual definitiu sobre com activar-la”, va anunciar en la roda de premsa de la cimera de líders el president del Consell Europeu, António Costa.

El president de Xipre Nikos Christodoulides, amfitrió de la cimera que s’ha celebrat a la capital xipriota, a les portes de l’Orient Mitjà, havia explicat a la seva arribada a Nicòsia que aquest tema s’havia tractat durant el sopar informat de la nit de dijous, amb el que va arrancar aquest Consell Europeu informal. “Hem acordat que la Comissió prepari una proposta sobre com respondre en cas que un estat membre activi l’article 42.7, perquè hi ha una sèrie de qüestions que necessiten resposta”. El president xipriota va remarcar, a més, la importància d’avançar en aquesta reflexió i de disposar d’un pla clar d’aplicació per a un article que empara tots els estats membres, inclosos aquells que no formen part de l’OTAN —Xipre, Malta, Irlanda i Àustria— i que, per tant, no compten amb la cobertura de l’article 5 de l’Aliança Atlàntica. Els líders van avalar que, al maig, els Vint-i-set faran un simulacre de l’article 42.7 per assajar la resposta davant d’atacs híbrids i convencionals, després de l’atac d’un dron iranià contra la base britànica d’Akrotiri, a Xipre.