Europa torna a parlar de defensa com no ho feia des de la Guerra Freda. Però aquesta vegada el debat no és teòric ni llunyà. Amb diversos conflictes oberts a les fronteres del continent i un ordre internacional cada cop més inestable, la pregunta és incòmoda: pot la Unió Europea protegir-se i sostenir-se sola? La resposta, avui, encara és no. Però cada cop hi ha més veus que adverteixen que aquesta situació no és sostenible.

Un avís des de dins de les institucions europees

El director de l’Agència Europea de Defensa, André Denk, ha estat clar aquesta setmana en un esmorzar organitzat pel CIDOB a Barcelona: la dependència militar dels Estats Units continua sent “significativa” i Europa ha de començar a assumir més responsabilitat en la seva pròpia seguretat. El seu missatge no és nou, però sí més urgent. En un moment en què Washington redefineix prioritats estratègiques sota la línia d’“America First”, la idea que l’escut nord-americà és permanent ja no es dona per garantida a Brussel·les.

Segons aquest diagnòstic, la clau passa per tres elements: compres conjuntes d’armament dins la UE, una indústria de defensa més robusta i una cooperació militar més profunda entre estats membres. Una cooperació que de vegades pot ser difícil d'acordar. Amb paraules del mateix Denk, seria com si una família de 27 membres s'hagués de posar d'acord per veure una pel·lícula de Netflix un dissabte a la nit. Difícil, però no impossible. 

El final de la seguretat “externalitzada”

Durant dècades, Europa ha viscut sota un model de seguretat externalitzada. L’OTAN, amb els Estats Units com a pilar central, ha estat el garant últim de defensa del continent. Aquest esquema ha permès a molts països europeus reduir despesa militar i concentrar-se en el desenvolupament econòmic i social. Però el context global ha canviat. Les guerres obertes a diferents punts del planeta, la competència entre potències i la creixent inestabilitat a les fronteres europees han reobert un debat que semblava tancat.

A això s’hi suma un factor polític que pesa cada cop més: el retorn de Donald Trump a la primera línia del poder als Estats Units i el seu discurs reiterat sobre la necessitat que Europa “pagui més per la seva pròpia defensa”.

El repte industrial i polític

El problema no és només militar, sinó estructural. Europa compra armament, però ho fa de manera fragmentada. Cada estat prioritza la seva indústria, els seus proveïdors i les seves aliances. El resultat és un mosaic poc eficient i molt dependent de tecnologia nord-americana.

Aquesta dependència no és només logística. També és política. En cas de crisi, la capacitat d’actuació europea depèn en gran part de decisions que es prenen fora del continent. Per això, cada cop guanya més pes la idea d’una “autonomia estratègica”, un concepte que busca reduir la vulnerabilitat externa sense trencar amb els aliats tradicionals.

Però convertir aquest discurs en realitat no és senzill. Requereix inversió, coordinació i, sobretot, voluntat política. La indústria europea de defensa és potent, però dispersa, amb grans actors nacionals que competeixen entre si. A més, no tots els estats membres comparteixen la mateixa percepció de l’amenaça ni el mateix nivell d’ambició. Per alguns països de l’est, la prioritat continua sent reforçar el vincle amb Washington. Per altres, el camí exigeix accelerar la integració militar europea.

Un continent en transició

El debat sobre la defensa europea va més enllà de la planificació militar i entra de ple en l’àmbit polític i estratègic. La UE es troba en un moment en què ha de redefinir quin paper vol jugar en un context internacional marcat per la inestabilitat, els conflictes oberts i la competència entre grans potències.

Durant anys, Europa ha basat la seva seguretat en l’aliança amb els Estats Units. Aquesta arquitectura, però, mostra ara signes de desgast en un escenari global més incert i amb Washington reorientant les seves prioritats. El resultat és un debat cada cop més present a les institucions comunitàries: fins a quin punt pot Europa garantir la seva pròpia defensa?

En aquest context, la Unió Europea es veu obligada a accelerar decisions que durant anys s’han ajornat. El reforç de la cooperació militar, el desenvolupament d’una indústria de defensa pròpia i la reducció de dependències externes passen de ser objectius a llarg termini a qüestions immediates. El repte per a Brussel·les és clar: convertir la retòrica de l’autonomia estratègica en capacitat real d’acció. Un procés que no serà ràpid ni senzill, però que cada vegada apareix més com una necessitat que com una opció.