L’entrada massiva de migrants aquest dijous a Ceuta no és un fenomen nou en la història entre Espanya i el Marroc. El que sí que marca un precedent és la magnitud de l’episodi, amb més de 60.000 persones desplaçades, una xifra rècord que ha coincidit amb un relaxament gairebé total dels controls migratoris al costat marroquí de la frontera. Diversos testimonis recollits per The New York Times reforcen les sospites sobre la passivitat dels agents duaners. Youssef Aloui assegura que, quan el seu grup es va apropar a la frontera, els policies no els van intentar aturar, sinó que els indicaven el camí: "No paraven de dir-nos: 'Aneu en aquesta direcció, en aquesta direcció'". Escenes com aquesta s’han repetit en diferents moments des de principis dels anys noranta i responen a una dinàmica coneguda en les relacions internacionals com a "coacció migratòria" o "estratègia en zona grisa". És a dir, utilitzar l’obertura o el tancament dels fluxos migratoris com una eina de pressió política sobre Espanya i, per extensió, sobre la Unió Europea.
És una pràctica estesa. Desenes de governs han estat acusats al llarg de l'últim segle de facilitar o modular els moviments de migrants per obtenir beneficis polítics. S'ha vist a Turquia en anys anteriors. També a Bielorússia. Però el cas del Marroc és especialment rellevant en clau espanyola. Diversos testimonis i imatges han evidenciat que el règim de Mohamed VI, que concentra amplis poders executius dins d’una monarquia absolutista, ha obert els accessos cap als enclavaments espanyols sense intervenir, generant una onada migratòria inabastable en un primer moment per a la Guàrdia Civil, els agents duaners i inclús l'exèrcit.
Rabat és conscient que la immigració és una de les qüestions més sensibles del debat polític espanyol i europeu. La relaxació dels controls fronterers té un impacte immediat i sovint s’ha interpretat com una palanca per obtenir concessions diplomàtiques, com el gir del govern de Pedro Sánchez sobre el Sàhara Occidental el 2022. L’episodi més recent ha tornat a evidenciar aquesta dimensió geopolítica, amb una crisi que ha tensat les relacions entre Espanya i diversos estats de l’espai Schengen i ha portat Itàlia a reforçar els controls fronterers. Al mateix temps, el cost humà continua sent enorme: desenes de milers de persones s’han llançat a travessar la frontera buscant una vida millor i, en aquesta ocasió, almenys 67 han mort en l’intent.
Thousands of migrants continue crossing from Morocco into Spain's Ceuta enclave. Local officials are urging Madrid to declare a national emergency. pic.twitter.com/MnHgV2Ez30
— Open Source Intel (@Osint613) July 30, 2026
L'incident al iot reial, agost del 2014
Un dels casos més citats per exemplificar aquesta dinàmica es remunta a l’agost del 2014. Una patrullera de la Guàrdia Civil que navegava davant de Ceuta va ordenar aturar una embarcació per a una inspecció rutinària, sense saber inicialment que formava part de la comitiva reial marroquina i que a bord hi viatjava el mateix Mohamed VI. El monarca va interpretar l’actuació com una humiliació personal i va traslladar immediatament les seves queixes tant al rei Felip VI com al govern espanyol. El Ministeri de l’Interior, encapçalat aleshores per Jorge Fernández Díaz, i diversos comandaments policials van demanar disculpes formals al Marroc, però l’episodi no es va tancar aquí. Poc després de l’incident, els controls fronterers al costat marroquí es van relaxar de manera sobtada i, en els dies següents, més de 1.200 migrants van arribar a les costes d’Andalusia.
El cas Brahim Ghali, maig del 2021
Deixant de banda els fets del 2014, el cas més paradigmàtic abans de l’actual crisi de Ceuta es va produir el maig del 2021, arran de la decisió del govern espanyol d’acollir de manera discreta i per "raons humanitàries" el líder del Front Polisario, Brahim Ghali, perquè fos tractat de la covid-19 en un hospital de Logronyo. Ghali és el secretari general del moviment que reclama l’autodeterminació del poble sahrauí al Sàhara Occidental, un territori que el Marroc considera part integrant del seu país i sobre el qual manté una disputa oberta des de fa dècades. La seva entrada a Espanya va ser interpretada per Rabat com un gest hostil. El govern marroquí va mostrar el seu enuig i, en un comunicat, el seu ministeri d’Afers Exteriors va assegurar "deplorar" l’ajuda brindada a Ghali. A més, va convocar l’ambaixador espanyol a Rabat, Ricardo Díez-Hochleitner, "per exigir-li les explicacions necessàries", tal com recollia el text oficial.
Aquest conflicte diplomàtic va tenir conseqüències poques setmanes després, quan les autoritats marroquines van reduir dràsticament —de nou— la vigilància als accessos fronterers del Tarajal, a Ceuta, fet que va facilitar l’entrada d’entre 8.000 i 10.000 persones, entre les quals hi havia nombrosos menors. Moltes van arribar nedant o caminant fins a la ciutat autònoma davant la passivitat dels controls al costat marroquí, desencadenant una crisi aleshores sense precedents en la història de les relacions entre els dos països. La magnitud de l’allau va obligar el govern espanyol a desplegar l’exèrcit, amb vehicles blindats a la platja del Tarajal, mentre els carrers i els recursos d’acollida de Ceuta quedaven desbordats per l’arribada sobtada de milers de persones.
Concessions polítiques
La crisi del 2021 va marcar un punt d’inflexió en la política exterior espanyola. Després de mesos de tensió amb Rabat, el març del 2022, Sánchez va enviar una carta a Mohamed VI en què avalava el pla d’autonomia del Marroc per al Sàhara Occidental com la base "més realista" per resoldre el conflicte. El Gabinet Reial marroquí va difondre públicament la missiva, que va escenificar el gir respecte de la tradicional posició de neutralitat que Espanya havia mantingut fins aleshores en el marc de les resolucions de les Nacions Unides. El canvi va contribuir a restablir les relacions bilaterals i, durant un temps, les arribades irregulars es van reduir de manera significativa, però també va provocar una forta controvèrsia interna. La decisió, adoptada per l'ala socialista del govern espanyol, va ser durament criticada per bona part dels grups polítics i pels socis de l’executiu. També va provocar una ruptura temporal de les relacions diplomàtiques entre Espanya i Algèria.
Fins ara, la crisi de l’illot de Perejil del 2002 continua sent l’únic episodi en què un govern espanyol, presidit aleshores per José María Aznar, va optar per una demostració de força militar davant el Marroc, una escalada que va situar temporalment tots dos països en alta tensió. La resta de crisis s’han resolt per la via diplomàtica, sovint després de períodes de forta tensió a la frontera. Aquest patró ha alimentat la percepció, compartida per nombrosos analistes, que el control dels fluxos migratoris s’ha convertit en un dels principals actius de Rabat davant Espanya, ja que li atorga una capacitat de pressió que condiciona bona part de les negociacions entre ambdós països.