El fred extrem no és una novetat a Groenlàndia. El que sí que ho és, per a molts dels seus habitants, és la sensació d’estar de sobte al centre d’un pols geopolític que qüestiona la seva sobirania i identitat. Les reiterades declaracions del president dels Estats Units, Donald Trump, afirmant que “farà alguna cosa amb Groenlàndia, els agradi o no”, han generat inquietud en aquest territori autònom sota sobirania danesa, on la població rebutja de manera aclaparadora qualsevol idea d’annexió.
A Nuuk, la capital, el debat no gira entorn de bases militars, recursos estratègics o corredors àrtics, sinó de drets, dignitat i futur col·lectiu. “Mostra una manca total de comprensió dels nostres drets constitucionals i de la nostra integritat moral”, diu Simone Bagai, professora de secundària, en referència al discurs de Trump, que recull la CNN. El seu missatge es repeteix en veus diverses: Groenlàndia no és un territori buit ni un actiu negociable, sinó una societat amb voluntat política pròpia.
Seguretat nacional dels EUA?
El govern dels EUA ha justificat històricament el seu interès per l’illa per raons de seguretat nacional i competència amb Rússia i la Xina a l’Àrtic. Però molts groenlandesos qüestionen aquest relat. “No hi ha xinesos, no hi ha russos”, diu Bagai, resumint una percepció àmpliament compartida: que l’amenaça que invoca Washington no es correspon amb la realitat quotidiana del país.
Aquest desajust també s’expressa en el terreny pràctic. Els Estats Units ja disposen de drets militars a Groenlàndia i hi han operat bases durant dècades. “Si volen fer servir aquestes instal·lacions, per què no ho fan sense prendre el control del país?”, es pregunta Ludvig Petersen, enginyer municipal, a la mateixa cadena nord-americana. La seva preocupació no és només sobiranista, sinó social: una possible integració als EUA implicaria un model de privatització de serveis bàsics –com la sanitat o l’educació– aliè a la tradició groenlandesa.
Una població marcada pel colonialisme
El rerefons d’aquest rebuig té arrels profundes. La majoria de la població és inuit, i la memòria del colonialisme danès continua present. El debat sobre la independència és viu –més del 85% s’hi mostren favorables a llarg termini–, però es planteja des d’una transició gradual, amb aliances sòlides, no des de la imposició d’una superpotència.
Per a empresàries com Mia Chemnitz, que treballa amb pell de foca en un negoci arrelat a la cultura local, el problema és de llenguatge i de mirada. “Quan nosaltres parlem de Groenlàndia, parlem de famílies i comunitat. Quan el món en parla, parla de terra i recursos”, diu. Aquesta desconnexió alimenta la sensació de vulnerabilitat: què passa quan els aliats prioritzen interessos estratègics per sobre de les persones?
El temor no és tant una ocupació imminent com el precedent que estableix el discurs. Groenlàndia no té exèrcit i es defineix com una societat pacífica. “No podríem resistir l’exèrcit nord-americà”, admet Chemnitz. “I això fa encara més inquietant que algú ho plantegi com una opció.”
En un territori ja afectat profundament pel canvi climàtic, que ha alterat formes de vida tradicionals i equilibris socials, el debat sobre l’annexió reforça una sensació de pèrdua de control. El fred, a Groenlàndia, és constant. El que ha canviat és la pressió exterior –i la consciència que, un cop més, el futur del país es discuteix lluny de casa–.