La idea pot semblar extravagant, fins i tot grotesca: que els Estats Units comprin Groenlàndia –o, en l’escenari més extrem, n’imposin el control per la força–. Però rere la retòrica provocadora de Donald Trump s’hi amaga una lògica geopolítica molt menys improvisada del que podria semblar. L’illa més gran del món s’ha convertit en una peça clau del nou tauler estratègic global, en un Àrtic que es fon, s’obre i es disputa.
L’Àrtic com a nou centre de gravetat global
Segons una anàlisi publicada pel portal Nikkei Asia, l’interès renovat de Trump per Groenlàndia no respon tant a l’expansionisme territorial clàssic com a la necessitat de frenar l’avenç de la Xina en una regió que pot redefinir el comerç i l’equilibri militar del segle XXI. El desgel accelera l’obertura de noves rutes marítimes que podrien escurçar de manera radical els trajectes entre Europa i Àsia, i Washington no vol quedar-ne al marge.
La Casa Blanca ha confirmat que l’administració Trump estudia “activament” la viabilitat d’una adquisició de l’illa, actualment sota sobirania danesa. Ho justifica amb precedents històrics com la compra de Louisiana, Florida o Alaska. Però la comparació grinyola: avui, Groenlàndia no és tant terra com posició. I, sobretot, és clau marítima.
Controlar les portes del pas del Nord-oest
“Groenlàndia és el flanc oriental del pas del Nord-oest”, explica Jeff Mahon, ex alt càrrec del ministeri d’Exteriors del Canadà, en aquesta mateixa publicació. Aquest corredor, que travessa l’Àrtic canadenc, podria convertir-se en una autopista marítima entre Europa i Àsia. “Els vaixells europeus hi haurien de passar pel davant per arribar-hi”, apunta. Controlar Groenlàndia equivaldria, doncs, a controlar una de les dues portes d’entrada d’aquesta ruta emergent.
La comparació amb el canal de Panamà no és casual. Trump ja ha expressat la seva inquietud pel control xinès de ports clau als dos extrems del canal, un coll d’ampolla essencial per al comerç i la seguretat dels EUA. Groenlàndia juga un paper similar, però en un escenari encara en construcció, on les regles no estan del tot escrites.
La Xina i el precedent de la Ruta de la Seda
Tot i que Pequín se centra sobretot en el pas del Nord-est, al llarg de la costa russa, els analistes recorden que la Xina acostuma a buscar rutes alternatives. “Quan l’Àrtic sigui plenament navegable, la Xina voldrà ser-hi i tenir veu sobre com s’organitza aquest espai”, adverteix Justina Budginaite-Froehly, de l’Atlantic Council, i recull l'article.
El precedent de la Nova Ruta de la Seda pesa: un cop la infraestructura s’hi ha instal·lat, la dependència política i econòmica acostuma a seguir-la. En un territori poc poblat, però estratègic, aquesta possibilitat genera inquietud creixent a Washington.
Una línia vermella per a Dinamarca i l’OTAN
A la competició econòmica s’hi suma la dimensió militar. Experts en seguretat alerten del risc que submarins nuclears russos o xinesos utilitzin el pas del Nord-oest com a espai d’operacions. Ports, aeroports i instal·lacions civils a Groenlàndia podrien tenir un ús dual, un escenari que preocupa profundament els Estats Units.
Des d’Europa, però, el debat pren un altre to. Groenlàndia és territori associat a la UE a través de Dinamarca, i una hipotètica acció unilateral dels EUA obriria una crisi sense precedents dins l’OTAN. Copenhaguen ja ha deixat clar que considera l’illa una línia vermella i que qualsevol amenaça militar seria inacceptable.
Groenlàndia, l’última peça del trencaclosques?
La doctrina de seguretat de Trump posa l’accent en evitar que potències rivals controlin actius clau a l’hemisferi occidental. En aquest esquema, Groenlàndia apareix com “l’última peça del trencaclosques”, un punt vulnerable que Washington vol blindar abans que sigui massa tard. El que avui sembla una provocació pot acabar sent una prova de força. I en un Àrtic que ja no és frontera, sinó cruïlla, la batalla pel gel que es fon tot just comença.
Una provocació amb risc de precedent
Al darrere de la retòrica de Trump, la qüestió de Groenlàndia planteja un debat més ampli sobre la legitimitat i els límits de l’acció d’una superpotència en territoris sobirans poc poblats. Analistes adverteixen que el precedent d’una adquisició o intervenció per motius de “seguretat nacional” podria erosionar normes internacionals consolidades i alentir la cooperació multilateral a l’Àrtic. Més enllà del joc tàctic contra la Xina, la pressió sobre Dinamarca i la temptació de militaritzar zones estratègiques com l’illa reflecteixen la tensió entre poder i legalitat, entre oportunitat geoestratègica i responsabilitat diplomàtica. El debat que s’obre és, en definitiva, sobre com s’escriuen avui les regles de la geopolítica global en territoris on el gel es fon i els marges d’actuació encara són difusos.