Què poden fer els estats petits per evitar ser absorbits –o condicionats decisivament– per potències molt més grans? La pregunta no és teòrica per a Groenlàndia. En un moment d’incertesa geopolítica creixent, el futur d’aquest territori autònom de Dinamarca s’ha convertit en un test de resistència per a l’ordre internacional liberal i per a la capacitat d’Europa de protegir els seus membres davant la pressió del seu principal aliat.
Groenlàndia forma part del Regne de Dinamarca, però des del 2009 gaudeix d’un ampli autogovern i del dret a convocar un referèndum d’independència quan ho consideri oportú. Tots els seus partits polítics comparteixen aquest horitzó, però també reconeixen una realitat clau: l’autosuficiència econòmica encara és llunyana. Aquesta dependència explica per què, de moment, Nuuk continua vinculada a Copenhaguen.
És precisament aquest equilibri fràgil el que ha quedat exposat per l’interès explícit del president dels Estats Units, Donald Trump, d’incorporar Groenlàndia a l’òrbita nord-americana. El que inicialment semblava una boutade diplomàtica ha anat prenent una dimensió més inquietant, especialment després que la Casa Blanca s’hagi negat a descartar l’ús de la força. El precedent d’altres accions unilaterals de Trump ha reforçat la percepció que l’amenaça no és retòrica.
Europa i Dinamarca: què fer contra Trump?
Per a Europa, l’escenari és profundament incòmode. Dinamarca és membre de l’OTAN, i la idea que la potència garant de l’aliança pugui annexionar territori d’un aliat hauria semblat impensable fins fa poc. Avui, ja no tant. La realitat militar és clara: Groenlàndia està mínimament defensada, mentre que els EUA ja hi mantenen una base estratègica clau des de fa dècades, sota un acord de 1951 que permet ampliar la presència militar nord-americana.
Copenhaguen ha reaccionat incrementant la despesa en defensa àrtica i reforçant capacitats militars, però ningú a Europa es fa il·lusions sobre l’equilibri de forces. En un enfrontament directe, la resistència danesa seria simbòlica. Davant d’això, la resposta europea s’ha mogut en el terreny diplomàtic: presentar el problema com una qüestió de seguretat col·lectiva i intentar reconduir l’impuls unilateral de Trump cap al marc de l’OTAN.
Aquesta estratègia –que alguns diplomàtics descriuen com una forma de “judo transatlàntic”– busca transformar l’energia rupturista de Washington en cooperació multilateral. El missatge és clar: si l’Àrtic és un problema de seguretat, la solució no és l’annexió, sinó una presència aliada reforçada. Propostes com el desplegament de forces de l’OTAN a Groenlàndia van en aquesta línia.
Què passa per la ment de Trump?
Trump, però, no sembla especialment receptiu. Ha minimitzat els advertiments europeus, ha insistit en l’amenaça russa i xinesa sense aportar proves noves, i ha suggerit que fins i tot el col·lapse de l’OTAN podria ser un cost assumible. Això redueix el marge de maniobra dels aliats, que oscil·len entre la fermesa retòrica i la por a una escalada.
L’escenari més probable no és una annexió formal, sinó un compromís ambigu: més presència militar nord-americana, acords sobre recursos estratègics i concessions suficients perquè Trump pugui presentar-ho com una victòria, segons apunta Al Jazeera. Un “fudge”, en termes diplomàtics. Per a Groenlàndia, però, la qüestió de fons persistirà: com preservar la sobirania real quan la geografia i el poder juguen en contra.