En la guerra actual entre EUA/Israel i Iran, poden entreveure’s dues lògiques juxtaposades, una de caràcter local i un altre de caràcter global. També hi destaca el pes de tres factors genèrics: el temps, la història i la geografia.
D’una banda, Israel encapçala la lògica local de la guerra. L’objectiu és maximitzar la seva seguretat regional a costa de minimitzar la influència de l'Iran en tota la regió de l’Orient Mitjà. D’altra banda, els EUA semblen dirigits a reduir les potencialitats de la Xina en el marc de la futura hegemonia geopolítica global. Són dues lògiques no coincidents i que a mitjà termini probablement seran divergents.
Ambdós països tenen pressa en assolir els seus objectius (factor temps). I és prou conegut que les presses són l’avantsala dels errors. Israel ha vist una oportunitat en el debilitat estat iranià després de la intervenció bèl·lica de l’estiu passat i de la subsegüent reacció ciutadana saldada amb desenes de milers de morts pel règim teocràtic dels aiatol·làs.
Els EUA fan un pas més en castigar un soci clau de la Xina: control del petroli d’aquest país i de les seves reserves, les més grans del planeta i que podrien ampliar-se amb la zona de Esequibo, a la Guaiana, reivindicada des de fa temps per Veneçuela. Tot allò que perjudiqui i alenteixi una posició dominant de la Xina resulta estratègicament convenient pels EUA.
La intervenció nord-americana de limitar-se a atacs aeris sembla fer bo l’adagi anglès d'"el gat que vol peix, però no vol mullar-se les potes". Sembla clar que l’objectiu de la guerra no és un canvi de règim a l'Iran, molt difícil quan sembla que no s’ha preparat cap oposició interna sòlida ni es vol una intervenció militar sobre el terreny, sinó afeblir l’ascens xinès. La guerra actual s’ha portat a terme malgrat l’oposició del principal comandament del Pentàgon, que no la recomanava. Un cas que recorda la decisió de la democràcia d’Atenes (415 aC) de combatre a Siracusa, aliada d’Esparta, en contra del que recomanava el general Nícies, al qual, com ara, també se li va encomanar la direcció d’aquella fracassada expedició militar.
Sempre sorprèn l’aparent manca d’informació empírica de les administracions nord-americanes en els seus fracassos de política exterior (Vietnam, Iraq, Afganistan). Per contra, la Xina és "l’estat pacient": és difícil que cometi errors per precipitació.
Aquesta guerra ens retrotrau a conflictes anteriors en el mateix escenari (factors històric i geogràfic). Si repassem una mica la història, comprovem que el territori que pel nord va dels Carpats fins a la serralada de l’Hindu Kush ha delimitat una successió d’imperis i d’estats en els quals cap potència ha aconseguit l’hegemonia. Un àmbit que constitueix la base d’una inestabilitat internacional des de fa segles. És el territori de les tensions balcàniques, entre romans/bizantins i perses aquemènides/parts/perses sassànides, entre turcs seljúcides, mongols, timúrides, otomans, safàvides, etc., fins a la presència dels imperialismes “il·lustrats” (Gran Bretanya, França, EUA) i, en grau més baix, Rússia. La història mostra una lluita permanent i mai resolta pel control d’un territori geogràficament molt complicat i culturalment molt divers.
Després de desenes de milers de morts, bàsicament iranians i libanesos —a més dels anteriors morts gazians— el més probable és que, de fet, al final ningú no hagi guanyat aquesta guerra. L'Iran no la pot guanyar, però en aquest cas, resistir és no perdre-la. I els EUA hauran fet una gran despesa de recursos sense poder canviar el marc general de la regió.
La història mostra una lluita permanent i mai resolta pel control d’un territori geogràficament molt complicat i culturalment molt divers
L’ordre internacional de la segona postguerra i els seus equilibris s’estan evaporant davant dels nostres ulls. Europa queda encara més marginada internacionalment que el que ella mateixa s’ha marginat. Els conflictes bèl·lics actuals (principalment Ucraïna, Gaza i Iran) així ho expressen. Per molt lamentable que sigui, les apel·lacions europees a un ordre internacional basat en normes i institucions (Nacions Unides, Tribunal Penal Internacional, etc.) queden postergades en moments de crisi. La legitimitat dels drets humans és superior a la del dret internacional. Avui es constata, un cop més, que el món internacional no es basa en preteses regles prescriptives, sinó en equilibris fàctics de poders. Les regles tracten de legitimar posteriorment aquests equilibris a través de tractats i d’un llenguatge amb vocació universalista... fins que, per diverses raons, vells interessos i noves correlacions de forces les deixen despullades.
En un llibre ja clàssic, Eastward to Tartary (Rumbo a Tartaria), Robert Kaplan mostra com els Carpats suposen la frontera entre l’imperi austrohongarès i l’imperi otomà en l’extrem occidental d’aquest territori geogràfic (aquesta divisió continua latent avui en els indicadors de desenvolupament dels estats de les dues àrees). Anant cap a l’est, Turquia, els estats del Caucas (Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan), la "gran Síria", el Líban, Israel, Jordània, Egipte i la península Aràbiga, l'Iran, Turkmenistan i l'Afganistan fins a arribar a l’Hindu Kush, delimiten els territoris més plens d’història, invasions i complexitat ètnica, nacional i cultural del planeta. Tbilissi, la capital de Geòrgia, ha estat destruïda vint-i-nou vegades.
Diu Kaplan, crec que sàviament: “El cosmopolitisme ha d’anar sempre unit a la memòria”; “la història continua essent la millor guia per conèixer allò que ens espera”. Conèixer què passa i per què passa és la base del coneixement científic. Però crec que és crucial entendre també com pensem i des d’on pensem allò que passa abans de fer afirmacions sobre allò que hauria de passar.
A la vida sovint fa falta realisme per entendre que t’has equivocat. Malgrat una certa superioritat autoatorgada, els occidentals també tenim límits mentals que ens impedeixen analitzar bé el món. No ens n'adonem massa, però Europa —tal com remarca J. Quinn a Cómo el mundo creó Occidente— va ser una creació asiàtica. Grècia i Roma són productes que beuen de l’est, precisament de les cultures de la zona delimitada per les serralades del títol d’aquest article.
Els déus es van conèixer als ports del comerç del Mediterrani, l’Índic i el Pacífic. Malgrat el "redescobriment" d’Amèrica a finals del segle XV, feia segles que les principals fites del "progrés", la ciència, la tecnologia, el comerç i la cultura estaven lluny de les ciutats europees. Eren a Pèrsia, l’Índia, Xina o a l’islam medieval. La visió o reconstrucció eurocèntrica sobre la història, inclòs el mateix terme “Pròxim Orient”, el Renaixement o la Il·lustració, no deixa de ser una reconstrucció força local. Alguns pensadors crítics, com Aron, Berlin o Taylor, han incidit en la qüestió des d’una perspectiva més filosòfica. Es tracta d’un tema important i complex, a més d’analíticament apassionant. Potser en parlarem un altre dia.