Dina Esfandiary, d’ascendència iraniana, és especialista en l’Orient Pròxim i en afers de desarmament i no proliferació nuclear. Treballa al Centre d'Estudis de Ciència i Seguretat del Departament d'Estudis de la Guerra del King's College de Londres. Ha passat per Barcelona convidada per l’Institut Europeu de la Mediterrània, on va parlar sobre el joc d’interessos geoestratègics a l’Orient Pròxim.

Dina Esfandiary Sergi Alcàzar 08

Comparat amb els seus veïns, l’Iran és el país més estable i previsible del Pròxim Orient. Li sembla estrany que els països occidentals, especialment els Estats Units, el tractin amb tanta duresa?
Aviam, l’Iran és previsible actualment. Després de la revolució [del 1979, encapçalada per l’aiatol·là Jomeini] era molt diferent. Sostenia principis radicalment oposats als valors dels països occidentals: exportar la revolució —un principi bàsic de la República Islàmica—, o establir-se com a potència islàmica regional... En el cas dels EUA, a més, cal afegir-hi la crisi dels ostatges [l’ocupació de l’ambaixada i el segrest durant 444 dies de fins a 66 ciutadans nord-americans entre el 4 novembre del 1979 i el 20 gener del 1981], que és el moment que defineix les relacions entre els EUA i l’Iran. Encara avui, funcionaris iranians admeten en privat —en públic no poden— que la república islàmica, als seus inicis, va cometre errades que encara li pesen molt. Per molt previsible que sigui l'Iran d'avui, la crisi dels ostatges sempre serà la pedra a la sabata dels EUA. Res no canviarà això. Els cants de “mort a Amèrica!” a la pregària dels divendres [a les mesquites] tampoc no ajuden gaire... Sé que en ambients dels EUA estarien disposats a girar full, però la crisi dels ostatges encara fa que molts països mirin l’Iran com un estat poc fiable.

Però Iran ha combatut els talibans a l’Afganistan i també a Daesh...
Sí. I bona part de l’administració de Hassan Rouhani [l’actual president, qualificat de moderat] rebutja el sectarisme, la corrupció o donar suport a dictadors com el de Síria. Però alguns d’aquests afers no els gestiona ell directament, sinó el Consell de la Revolució o els Guardians de la Revolució, que són gent de la línia dura.

L’Iran té plans per a produir armes nuclears. Vol ser hegemònic al Pròxim Orient?
És perfectament raonable. Ho faria qualsevol país en la seva situació, com fan els mateixos Estats Units. En aquest sentit, l’Iran és un estat normal. El que no és tan normal és la seva naturalesa, fonamentalment religiosa, cosa que s’oposa als governs, les polítiques i els valors occidentals...

Normal? No és una mica agosarada? L’Iran castiga l’oposició política i no respecta drets humans i civils dels seus ciutadans, cosa que ha provocat formidables protestes al carrer i la seva repressió...
Això passa a tot arreu, també a països occidentals...

Aviam... diria que a l'Iran passa amb una intensitat, diguem, més elevada.
Exacte. Això té a veure amb la naturalesa religiosa de la república. Certament, el govern iranià no s’ajuda gaire a si mateix, però l'Iran ja no és el poder malèfic en tot i sempre, malgrat algunes declaracions de polítics iranians.

Quines declaracions?
Per exemple la d’un diputat que al 2014 es vantava que l’Iran ja controlava quatre capitals a la regió [parlava de Sana’a, Damasc, Bagdad i Beirut]. A més de ser una mentida absoluta —l'Iran no controla absolutament res— presenta el país com a font de tots els mals del Pròxim Orient.

Això és el que ha dit fa un mes James Mattis, el secretari de Defensa dels EUA.
Exacte. Ja veu que l'Iran no s’ajuda gaire.

Dina Esfandiary Sergi Alcàzar 06

A la repressió interna, i a la seva actuació com el brètol del barri al Líban o a Síria, i també amb Israel, cal afegir altres problemes, com l’atur tan elevat o la corrupció rampant... No li toca a l’Iran resoldre aquests problemes per guanyar-se una bona reputació?
Certament. L’economia és un desastre després de vuit anys de mala gestió d’Ahmadinejad [l’anterior president, del 2005 al 2013]. A sobre, cal afegir-hi les sancions d’Occident. Tot plegat, cal que l’Iran arrangi els problemes econòmics i aquest és el motiu pel qual Rouhani necessita resoldre abans la qüestió nuclear [complir l’acord per a frenar la producció d’armes nuclears sota l’amenaça de sancions econòmiques] si vol abordar l’economia. Rouhani va oferir a la gent unes expectatives altíssimes: resoldre la qüestió nuclear seria la clau que ho posaria tot en ordre. Però ho van gestionar molt malament. Van amagar a la gent que la recuperació no seria immediata i ara en paguen les conseqüències: l’atur és molt elevat i també la inflació, l’economia no és gens transparent i molt poques empreses i inversions exteriors que s’havien promès han retornat o s’han fet efectives.

I la gent protesta als carrers.
Els iranians han estat molt pacients amb el govern. Confiaven en Rouhani, però res del que els havia promès s’ha complert. El resultat són les protestes actuals, que no són tan nodrides com les del 2009 però sí més freqüents. Ara bé, aquest govern no ha respost només amb mera violència sinó que també ha reconegut públicament que les raons del descontentament són legítimes. I si els reconeixen legitimitat donen a la gent més raons per tornar a protestar. Això allibera Rouhani de certa pressió i li obre espai per a dedicar-se a resoldre els problemes econòmics.

Només els econòmics?
Rouhani no podrà implantar canvis polítics reals. No crec que això figuri a la seva agenda. Tractarà de promoure com més canvis econòmics millor. Quan la seva administració va fixar com a prioritats l’economia i respectar l’acord nuclear, va deixar de banda els problemes socials, de drets humans, de llibertats... que han empitjorat. La gent ho ha suportat perquè sabien que era la contrapartida que necessitava Rouhani per atacar les dificultats econòmiques.

S’han cansat d’esperar?
Sí. Ara Rouhani també haurà d’atacar els problemes socials, de llibertat política i d’expressió... Hauràs vist les protestes de les dones, que es treuen el mocador en públic...

I tant.
Doncs això. A més a més, hi ha altres enrenous dels quals es parla poc, com els mediambientals, que s’han agreujat molt. Els iranians ja no volen esperar i deixar de banda tot això mentre es resolen les dificultats econòmiques. Ara tornen a protestar per la manca de llibertats.

Llavors, què es pot esperar de Rouhani?
O bé continua provant de posar ordre en l’economia, o bé, cosa que crec més probable, tractarà d’atacar aquests altres problemes socials i mediambientals amb més interès que fins ara.

Dina Esfandiary Sergi Alcàzar 07

Pensa que els durs poden tornar a prendre el control?
De la mateixa manera que crec que l’Iran és previsible en la seva política exterior, crec que no ho és en la seva política interna. [Les actuals protestes] no són el principi de la fi de la república islàmica. Depèn de com es mobilitzi la gent i de com respongui l’estat —si vol obrir la república o si vol resistir fins al final, amb violència i tot. Ara, tal com ho veig, el fet que hagin reconegut la legitimitat de les protestes significa que la república islàmica s’ha adonat que cal canviar algunes coses des de dins si volen romandre al poder. No n’hi haurà prou amb reprimir la gent perquè s’estigui quieta. Tot això ja no funciona.

Cal esperar canvis, doncs?
Seran lents, molt lents. Serà un estira-i-arronsa. Veurem si la gent ho accepta i fins a quin punt.

Hi ha una oposició més o menys organitzada dins el país?
No. De fet, li diria que els iranians, en general, excepte alguns membres de l’elit súper-rica, no volen un canvi de sistema. Volen reformes. L’últim cop que l'Iran va canviar de sistema ha acabat com ara veiem i les persones se’n malfien. No ho volen canviar tot perquè no saben si el que vindrà serà millor. Per això, la república islàmica s’ha d’espavilar i reformar-se tant com li sigui possible.

Una pregunta ingènua. Els iranians estan acostumats a votar. Malgrat tot, saben què signifiquen les urnes, cosa gens comuna al Pròxim Orient, on tribus i clans encara tenen més força que el sufragi. Sempre s’havia dit que Indonèsia o Turquia serien el model d’estat amb majoria islàmica i no se n’han sortit. Per què un país com l'Iran, amb una societat i una història que va molt més enllà de l’actual règim, és una teocràcia i no un model per a altres països islàmics?
L'Iran és un país partit entre els problemes provocats per les seves pròpies actuacions i els que altres li han penjat amb les seves percepcions. És un país extens, poderós, ric en recursos, molt poblat... Sempre sentim parlar malament de la república islàmica, però oblidem alguns dels seus èxits, per exemple l’alt nivell d’alfabetització i d’escolarització. Ho podien haver fet millor, certament, però val a dir que fins i tot s’han cuidat de les províncies més remotes.

Recorda el que es deia de Cuba amb la sanitat.
Mira, no és casualitat que, malgrat l’oposició interna i externa, la república islàmica s’hagi sostingut, diria que confortablement, fora d’alguns moments com les revoltes del 2009. Ara bé, també s’ha infligit alguns danys, relacionats amb la seva fundació i els seus principis originaris, com exportar la revolució; enfrontar-se als estats del Golf Pèrsic, especialment l’Aràbia Saudita; la crisi dels ostatges; la pugna amb els EUA i Israel... Tot plegat ha creat una mala percepció de l’Iran entre els altres països, una percepció tan forta que tant se val si l’Iran canvia poc o molt... Sempre se l’acaba mirant en aquell context de fa trenta anys. Alhora, s’oblida que també fa trenta anys es va promoure la guerra Iran-Iraq, el fet més determinant en la vida de gairebé qualsevol funcionari o càrrec oficial iranià. També cal comptar els valors dels altres països: Aràbia Saudita, un poder sunnita, s’oposa d’arrel a la república islàmica, una potència xiïta... Faci el que faci, a l'Iran sempre el veuran malament.

Dina Esfandiary Sergi Alcàzar 09

Però els fets no enganyen. Al Líban, l'Iran ajuda Hesbol·là, una organització qualificada com a grup terrorista. A l’Iraq passa una cosa semblant.
Veus? És el que deia. D’una banda, influeixen les perspectives de la gent. De l’altra, la mateixa república islàmica que es perjudica. Els iranians no veuen Hesbol·là com un grup terrorista. Per a ells és el partit que ha guanyat les eleccions al Líban. A Occident es veu com una mena de partit amb milícia, que és el que era originalment. Avui, però, és part de l’estat libanès. Però tant se val. Si es considera que Hesbol·là és un grup terrorista, l’Iran sempre és un estat que patrocina el terrorisme. A l’Iran, però li diran que són uns germans als quals s’ajuda perquè ho han demanat i que, a més, han guanyat les eleccions. Això és el que pensen i mai deixaran de donar-los-hi suport. A tot això, s’afegeixen els perjudicis per actes de la mateixa república islàmica. Deu anys enrere, un dels seus líders va dir que controlaven les milícies xiïtes de l’Iraq. Ara, quan l’Iran diu que no interfereix d’aquesta manera a l’Iraq, ningú no s’ho creu. Fa deu anys no era cert i ara tampoc.

No és molt pessimista? No hi ha res que pugui afavorir els canvis?
D’entrada, no crec que aïllar l’Iran ajudi a millorar les coses. Per exemple, quan els EUA avisen que trencaran l’acord nuclear i amenacen contínuament amb noves sancions. Això no afavoreix gens als moderats. En canvi, l’actitud de la Unió Europea és molt positiva. Especialment perquè es tracta d’un compromís de doble via. La UE s’avé a pactar en afers que interessen a l’Iran —inversions, comerç, etcètera— i alhora és molt exigent pel que fa a drets humans i llibertats, cosa que a l'Iran no li agrada tractar, però que està obligat a negociar perquè no vol perdre inversions o comerç.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat