El mes de desembre sempre és un bon moment per fer balanços i començar a pensar com serà l'any següent. Com serà el món el 2023? Aquesta és precisament la pregunta que s'han fet des del CIDOB i n'han intentat donar resposta. Si més no, plantejar deu punts on el focus podria romandre de cara l'any 2023. I és que ja es diu que serà l’any que posarà a prova els límits individuals i col·lectius: la inflació, la seguretat alimentària, la crisi energètica, més pressions en la cadena de subministrament i en la competició geopolítica global, la descomposició dels sistemes de seguretat i governança internacional, i la capacitat col·lectiva per donar-hi resposta. Els impactes d’aquesta permacrisi, com l'anomenen, incideixen de manera directa en l’empitjorament de les condicions de vida, i això es tradueix en un augment del malestar social i les protestes ciutadanes, que aniran a més. S’acceleren i aprofundeixen les fractures: geopolítiques, socials i d’accés als béns bàsics. La guerra d’Ucraïna ha deixat al descobert que, com més grans són els riscos que acompanyen la confrontació geoestratègica, més obsolets semblen els marcs de seguretat col·lectiva edificats per fer-los front. Que el 2023 sigui l’any de l’escalada en la conflictivitat internacional —sigui intencionada o accidental— o el moment de consolidar petites desescalades que rebaixin la tensió geopolítica i el seu impacte econòmic, depèn de com es gestioni el desajust entre desafiaments i instruments dissuasius. Aquests són els deu temes que marcaran aquest 2023:

1. Acceleració de la competició estratègica

La guerra d’Ucraïna ha accelerat la confrontació entre els grans poders globals. La tensió armamentística s’ha afegit a la competència comercial, tecnològica, econòmica i geoestratègica que ja definia les relacions entre els Estats Units i la Xina, i que s’intensificarà el 2023, segons destaquen. Així i tot, no estem davant d'un món dividit en dos blocs sinó en plena reconfiguració d’aliances. Tanmateix, davant aquesta bipolaritat entre la Xina i els Estats Units, molts governs preferirien no haver de triar bàndols i poder mantenir relacions fluides per aprofitar les oportunitats que emergeixin d’aquesta competició en funció dels seus interessos nacionals. Per això, el 2023 serà també l’any dels altres; l’any en què veurem amb més claredat una acceleració en la competició estratègica d’altres potències –l’Índia, Turquia, l’Aràbia Saudita, Brasil– que aspiren a guanyar protagonisme mantenint espais de cooperació oberts, tant amb els Estats Units, com amb la Xina o Rússia. En aquest escenari d’agitació geoestratègica dels altres, un dels dilemes que pesarà sobre la Unió Europea és si estarà en disposició d’ocupar el buit que deixi una possible reducció del suport dels EUA a Ucraïna. En els mesos vinents, la Xina i els Estats Units començaran a interrogar-se respecte els costos, la durada i el grau de suport que estan disposats a mantenir en aquesta guerra.

2. Inoperativitat dels marcs globals de seguretat col·lectiva

Des del 24 de febrer de 2022, els paradigmes de l’arquitectura de seguretat, tant global com europea, han canviat dràsticament. S'ha assistit a una revitalització del paper de l’OTAN; i les imatges de la invasió militar russa han accelerat la percepció de descomposició del sistema de seguretat internacional. Hi ha un impacte regional directe d’aquesta inoperativitat: des de nous buits de poder o l’aprofundiment de la inestabilitat i la violència, fins a l’enfortiment d’un minilateralisme que busca teixir espais alternatius de seguretat compartida davant desafiaments geoestratègics. En aquest context, una negociació sobre Ucraïna necessitarà un marc o un instrument que funcioni i, ara com ara, els espais existents —els acords de Minsk i la intermediació de l’OSCE— han fracassat.

3. Transicions en col·lisió

Les transicions verda i digital, que semblaven anar plegades cap a la construcció d’un món més sostenible, han entrat en col·lisió, destaca el CIDOB. La guerra a Ucraïna i l’impacte de les sancions a Rússia han alterat mercats, dependències, compromisos climàtics i, fins i tot, els temps previstos per refermar l’aposta per energies alternatives. Ha estat aquesta crisi un accelerador o un sabotatge per a la transició energètica? A curt termini, la por a una falta de subministraments durant l’hivern ha impulsat la demanda de carbó. Però després de l’hivern, el món haurà de buscar nous proveïdors d’energia més enllà de Rússia. S’obrirà, així, una nova competició global que mantindrà els preus a l’alça, però també reforçarà l’aposta per les renovables. No obstant això, tant la transició verda com la digital acceleren un altre tipus de competició geoeconòmica: el 2023 la dependència en les anomenades terres rares –i els seus països productors– guanyarà centralitat. 

4. Recessió econòmica global?

Les conseqüències de la guerra d’Ucraïna per a l’energia, les persistents disrupcions en la cadena mundial de subministraments, i les polítiques monetàries adoptades davant una inflació creixent han portat el futur econòmic del 2023 al pessimisme. Segons el Fons Monetari Internacional, el creixement econòmic mundial per al pròxim any serà del 2,7% —la xifra més baixa des del 2001, amb l’excepció del 2020 per l’impacte de la pandèmia. En algunes regions del planeta, el risc econòmic, monetari i social dibuixarà un 2023 altament inflamable. Sri Lanka ha estat la primera alarma. Alguns dels països que el 2023 presentaran una situació més delicada són el Pakistan, Egipte o el Líban.

5. Crisi d’accés i garanties als béns bàsics 

La guerra a Ucraïna ha agreujat les dificultats d’accés a l’energia, als aliments i a l’aigua potable. La provisió de béns públics globals, que és un requisit previ per al desenvolupament i és vital per a la reducció de la pobresa i la desigualtat entre països, sofreix els estralls de la rivalitat geopolítica, d’una nova confrontació pels recursos naturals, i els efectes d’un afebliment de la governança global i de la cooperació internacional. El món s’enfronta a una crisi alimentària sense precedents i sense final aparent. També els alts preus de l’energia influiran en el retrocés dels índexs globals de desenvolupament. A escala europea, l’hivern del 2023 serà el moment de posar a prova els límits de la solidaritat entre els països de la UE.

6. Inestabilitat i descontentament social

El 2022, més de 90 països han registrat mobilitzacions per la falta d’accés als béns públics. L’hivern del descontentament a Europa —que ja ha vist mobilitzacions de milers de persones a Grècia, el Regne Unit, Àustria, Alemanya, o la República Txeca— es podria intensificar el 2023, quan les conseqüències de la crisi energètica siguin més visibles. L’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica podrien ser, una altra vegada, l’epicentre d’una nova onada de protestes massives, un cop finalitzat el progrés democràtic, iniciat fa una dècada, i la tornada de Tunísia a l’autoritarisme. 

7. Fractures i atomització dels moviments i les seves reivindicacions

La protesta guanya terreny —tant en democràcies com en dictadures— però, cada vegada més, ho fa en societats fracturades, polaritzades. L’"erosió de la cohesió social" és el risc que més s’ha aguditzat a escala mundial des de l’inici de la crisi de la covid-19. És en aquest context que la megatendència a la fragmentació global ha arribat fins i tot als moviments de protesta i a les seves reivindicacions. La polarització i la ruptura presents en les societats del Nord i el Sud global es reprodueixen també en els moviments socials, incloent-hi els corrents emancipadors que busquen avançar en el reconeixement dels drets de gran part de la població.

8. Autoritarisme sota pressió

El 70% de la població mundial —més de 5.000 milions de persones— viu sota el pes de dictadures. La involució democràtica guanya terreny. L’informe de l’institut V-Dem sobre l’estat de la democràcia al món adverteix que el grau de democràcia de què gaudeix la ciutadania global el 2022 "ha baixat als nivells del 1989". El 2023 es veuran aquests lideratges autoritaris cada cop més qüestionats, ja sigui per divisions internes dins del mateix sistema o per la força de moviments opositors, destaquen des del CIDOB.

9. Fragmentació regulatòria, desglobalització sectorial

L’impacte global de la pandèmia i de la guerra d’Ucraïna sobre la cadena de subministraments i l’accés a béns globals sembla haver propiciat un retorn a la regionalització geoestratègica. Som davant d’una reglobalització o regionalització de geometria variable, davant d’un desacoblament selectiu, de doble circulació. La integració seguirà, especialment, en els sectors on la connectivitat o la necessitat mútua és vital per al desenvolupament dels actors, i el desacoblament es produirà en sectors estratègics de la confrontació geopolítica, com ara la tecnologia, la seguretat i la defensa, tal com constaten des del CIDOB.

10. Testant límits

A la llista d’amenaces que poguessin propiciar una intensificació dels riscos existents, el perill d’un atac o accident nuclear ha pujat enters després de l’escalada retòrica russa dels últims mesos i els bombardejos pròxims a centrals com la de Zaporíjia al sud-est d’Ucraïna. De les 12.705 armes nuclears que hi ha al món, unes 2.000 —pràcticament totes pertanyents a Rússia o els Estats Units— es troben en estat d’alerta operativa alta. També l’agressivitat creixent dels fenòmens meteorològics podria posar a prova, durant el 2023, les respostes globals insuficients davant la urgència de la crisi climàtica.

 

Imatge principal: globus terraqüi / Unsplash