Quan una catàstrofe obliga els ciutadans a organitzar-se per suplir funcions bàsiques que corresponen a les institucions, la magnitud del desastre ja no es mesura només en víctimes o edificis ensorrats. També es reflecteix en la capacitat de resposta de l'Estat. Això és el que està passant a Veneçuela després dels terratrèmols del 24 de juny, els més intensos registrats al país en més d'un segle, segons les autoritats sísmiques.
En poques hores, un grup de desenvolupadors veneçolans va posar en marxa dues plataformes digitals destinades a localitzar persones desaparegudes i reconnectar famílies incomunicades. Els portals permeten registrar persones de les quals s'ha perdut el contacte i, paral·lelament, informar dels ciutadans que han estat localitzats. La iniciativa ha nascut sense suport institucional, és gratuïta i es basa exclusivament en la col·laboració ciutadana.
Incapacitat de resposta per part de l'Estat
El fet que aquesta resposta hagi estat possible en qüestió d'hores posa de manifest tant el potencial de la tecnologia cívica com les dificultats de les administracions per gestionar una emergència d'aquesta magnitud. En qualsevol país afectat per un desastre natural, els primers dies són determinants per coordinar rescats, centralitzar informació i evitar que milers de famílies quedin sense notícies dels seus éssers estimats. A Veneçuela, però, aquesta funció ha recaigut en gran part sobre la iniciativa privada i la societat civil.
La causa immediata és el col·lapse de les telecomunicacions, però el problema és més profund. Fa anys que el país arrossega deficiències estructurals en infraestructures, serveis públics i sistemes de resposta davant emergències. Quan els terratrèmols van interrompre les comunicacions, moltes institucions es van veure incapaces d'oferir informació actualitzada i centralitzada sobre desapareguts, evacuacions o persones ateses als hospitals.
En aquest buit informatiu, les xarxes socials es van omplir de fotografies de llistes manuscrites penjades en centres sanitaris i punts d'acollida. Les noves plataformes digitals han intentat ordenar aquest caos convertint milers de consultes disperses en una única base de dades compartida.
Segons els impulsors del projecte, desenes de milers de persones ja hi han estat registrades. Més enllà de les xifres concretes, la iniciativa evidencia una realitat incòmoda: són els ciutadans qui han assumit una tasca que, en situacions d'emergència, acostuma a coordinar la protecció civil o els organismes estatals.
Aquest episodi també reflecteix una tendència que Veneçuela ha viscut en els darrers anys. Davant la manca d'informació oficial o la seva escassa transparència, han proliferat iniciatives independents per verificar dades, documentar processos electorals o oferir serveis que les institucions no garanteixen. Alguns dels desenvolupadors implicats en aquesta plataforma ja havien creat eines digitals durant les eleccions presidencials del 2024 per facilitar la verificació ciutadana dels resultats.
Organització de la societat civil
La crisi provocada pels terratrèmols ha tornat a posar sobre la taula el mateix debat: fins a quin punt un Estat està preparat per protegir la població quan les infraestructures col·lapsen. En qualsevol emergència és normal que la ciutadania s'organitzi i col·labori. El que resulta excepcional és que aquesta xarxa improvisada acabi convertint-se en el principal canal per localitzar desapareguts.
Les autoritats continuen gestionant les tasques de rescat i assistència humanitària, però la rapidesa amb què han reaccionat els voluntaris contrasta amb la manca d'un sistema oficial capaç d'aglutinar tota la informació. Aquesta diferència alimenta les crítiques sobre la preparació institucional davant desastres naturals i torna a evidenciar les debilitats d'un aparell públic que, després d'anys de crisi econòmica i política, continua mostrant greus dificultats per respondre amb eficàcia en situacions límit.
Enmig de la tragèdia, les plataformes ciutadanes no només serveixen per reconnectar famílies. També s'han convertit en el símbol d'una societat que, davant les limitacions de l'administració, ha decidit organitzar-se per fer allò que l'Estat no ha estat capaç de garantir amb la rapidesa que exigia l'emergència.