Sovint, molta gent em pregunta quina és la feina d’un periodista de gastronomia. De fet, assumeixen que passo les setmanes fent ressenyes com aquesta. I no és així. Com que pensem a menjar, se sol associar l’ofici amb el fet de menjar fora tota l’estona, i parlar-ne amb més o menys mala bava. En el meu cas, no és ben bé així, tot i que per tal de fer aquestes ressenyes, òbviament em cal posar el meu paladar i el meu estómac a la vostra disposició. Ara bé: més enllà de dirimir si una cosa és bona o no, l’escriptura gastronòmica té el propòsit d’explicar les històries que hi ha al voltant d’aquell mos que ens ha encantat i que intenten mostrar què és allò que les fa tan especials. I aquesta és la història del bánh mì.
Banh Mi Club: entrepans de diverses cultures en forma d’ingredients
El bánh mì és un entrepà vietnamita que té gairebé un segle. Entre molla i molla concentra diverses cultures en forma d’ingredients: d’una banda, el pa de baguette i el paté i la maionesa amb el qual s’unta cada llesca són l’herència francesa de l’època colonial: de l’altra, el coriandre, la salsitxa vietnamita, la pasta de Xile són pròpiament vietnamites. Però encara hi ha més: com que gairebé tot és entrepanable, entre els pans del bánh mì també hi tenen cabuda altres gastronomies, com la xinesa, que hi ha dut el seu porc a la barbacoa, anomenat char siu. La història del bánh mì és llarga i interessant, i m’hi estendria, però com que això hem dit que és una ressenya caldrà que tornem al camí dret.
Els farcits d’un bánh mì són nombrosos, com es pot comprovar al restaurant Banh Mi Club, on també hi tenen el pollastre amb lemongrass, les gambes a l’allet, les mandonguilles de porc especiades, el lluç amb galanga, el tofu amb salsa de cacauet o el saltat de vedella. Per donar-hi un punt àcid no hi falten els envinagrats de pastanaga i nap daikon, que fan el bánh mì un entrepà fresc i gustós per a una nit d’estiu a la fresca del Poblenou.
Els entrepans de Banh Mi Club concentren entre molla i molla diverses cultures en forma d’ingredients: d’una banda, l’herència francesa de l’època colonial; de l’altra, la salsitxa vietnamita i el coriandre són pròpiament vietnamites. Però també hi té cabuda la gastronomia xinesa
A la terrassa vermella i lluent del Banh Mi Club, que opera amb una alta demanda de servei de lliurament a domicili, també s’hi serveixen rotllets, com ara els de xampinyó negre, amanides on la salsa de cacauet ho lliga tot i els bols d’arròs amb saltats i verdures, com el bún gá sà, de pollastre a la citronel·la, que demana el meu amic, amb menta i cilandre, enciam i cogombre, i unes rodanxes d’un xile que el va fer posar tan roig com la cadira.
La carta acaba amb alguns plats de sopa i de fideus, un parell de postres, els tes freds i, fins i tot, el cafè vietnamita, que es pren amb una bona dosi de llet condensada, i fred.