Durant tres primaveres i tres estius vaig portar un perfum que deixava un rastre delicat al meu pas, un sillage notable. L’evitava si havia de sortir a menjar o a tastar vi perquè era força poderós i creava una atmosfera peculiar al meu voltant. Les notes recordaven al mar, alguns pensen que al mar turbulent o després d’una tempesta, d’altres a menjar síndria després d’haver pres el sol i d’haver fet un bany a la platja, a sorra calenta, a un tros de fusta de barca extraviada que qui sap quants mesos fa que sura de banda a banda del Mediterrani.
Deixava un rastre important rere meu, però el que em va semblar més impactant és que tenia una duració inimaginable: passava per casa d’amics i les teles de sofàs, de coixins i de tovalloles (i, fins i tot, d’alguna pinta i algun assecador de cabells) quedaven impregnades d’aquell perfum durant mesos. Dies enrere planxava un vestit que vaig posar-me per darrer cop l’estiu passat i encara emergien les notes salobres de Megamare, que l’Oriol de Les Topettes em va recomanar amb encert.
Vaig rumiar molt si volia tornar a comprar-me un altre flascó aquesta temporada, però al final vaig decantar-me per una cosa totalment diferent, més econòmica, signada per un perfumista que té una altra obra que em va commoure tant fa un temps que va engegar una cascada de canvis a la meva vida. Fa una olor excel·lent, a la base hi té un record d’aquell altre perfum que em va remoure, però li falta una cosa: deixa una mica de rastre, però no dura gaire. Vindria a ser com el menjar preparat que venen els grans xefs als supermercats: hi és la idea i hi ha alguna cosa d’ells, però no té res a veure amb menjar el plat al restaurant.
Vivim en una època en què tot passa molt ràpidament, on el consum és desenfrenat, on sentim un desig de més i més a cada estona i, malgrat això, volem coses que generin un impacte, que deixin un rastre, per efímer que sigui. Ara bé, un record es genera amb temps, espai i originalitat. S’omplen molts restaurants, bars, cafeteries, cocteleries i gelateries que tenen un component de diferència, sovint pura exageració en forma de quantitats, colors o formes, que sembla que compleixen aquest requisit de deixar rastre, però és un rastre petit i curt, gens singular.
Vivim en una època en què tot passa molt ràpidament, en la qual sentim un desig de més i més a cada estona i, malgrat això, volem coses que generin un impacte, per efímer que sigui. Ara bé, un record es genera amb temps, espai i originalitat
Quan veig un altre croissant rosa, una altra salsa amb gust de medicina per a una hamburguesa, una altra copa que és més fum i llum que líquid, penso en aquell joc per a infants que encara no coneixen el llenguatge, aquell que tracta d’encabir un cilindre al forat en forma de cercle, i la piràmide al forat en forma de triangle, i penso que quan comprem aquests productes, quan omplim aquests restaurants, bars, cafeteries i cocteleries, estem tornant a una fase prellenguatge i, el que és pitjor encara: no estem sabent jugar bé a aquell joc.
Perquè una foto, ja no, en aquesta era de la imatge, no fa un rastre important. I un gelat tot recobert de festucs, un entrepà de dimensions pantagruèliques o una carbonara servida en una roda de parmesà, no fan un record.