Divinum és un restaurant amb una estrella Michelin que té tot allò que se n’espera: formalitat a taula i a sala, ritus que venen de la tradició francesa, amuse-bouche i petit-fours, carretó de pans i de formatges, voluntat d’elegància en cada gest i cada plat. És un restaurant d’alta cuina canònic, que ha trobat un llenguatge propi alhora que respecta la tradició gastronòmica catalana. Ofereix confort, seguretat i cuina clàssica ben treballada. I potser a hom, tot això, podria semblar-li un avorriment, i no estaria més equivocat perquè la realitat és que calen més restaurants així.
Des de fa un temps (sobretot per les persones que recorrem molts restaurants cada l’any), es critiquen els formalismes "michelinescos". Ara sembla que les atencions, les explicacions i els detalls ens molesten, però aquestes coses formen part de com s’han institucionalitzat els restaurants, d’un estil que ha marcat tota una època, d’una fórmula que permet tenir cura del client al mateix temps que lluir el talent dels cuiners, sommeliers i personal de sala.
Menjar fora de casa és comunicació, és establir un diàleg, i en aquests casos, encara ho és més.
A banda, caldria recordar que visitar un restaurant d’aquesta categoria no és anar a menjar i prou, que és una mica com anar a veure una obra de teatre on el restaurant ens diu allò que és de molt diverses maneres, i una d’aquestes maneres és a través d’aquests formalismes, amb efectismes i desplegaments de virtuosisme. I així, de vegades, s’interrompen converses o s’allarguen explicacions, i ha de ser així. Perquè menjar fora de casa és comunicació, és establir un diàleg, i en aquests casos, encara ho és més.
I ara, la teca. Al Divinum tenen dos menús degustació (Essència, 160 € i Petit, 105 €) vaig fer carta, però primer van arribar alguns aperitius, dels quals destaco la torrada i brou de ceps, bolet de temporada que més endavant demanaríem, saltat, amb un vel de cansalada ibèrica i un fons ben gustós. Abans, però, arriben els pèsols amb tripa de bacallà i tòfona, satisfactoris i fent gala de la primavera. Les cocotxes de lluç al pil-pil amb mongetes i piparres eren meloses i generaven aquella sensació que tant el peix com el llegum es fonien deliciosament. Pel meu gust, sobrava sal i faltava intensitat al pil-pil, però és un plat que tornaria a demanar sense pensar-m’ho.
Rematant, colomí de Bresse rostit al moment, que aterra en un plat a la Pollock, amb fins de la mateixa au, unes pastanagues i una salsa del vegetal. I per acabar, un flam de fulla de figuera amb un sorbet fet al moment. El vi: Escombro 2019, de Laboratorio Rupestre, que era pletòric, amb una garnatxa tintorera esplendorosa i impactant. A la carta de vins hi abunden, sobretot, referències catalanes i de la resta del país.