Era pel Berguedà amb l’amiga i sommelier Eleonora Malvino i el pla matinal de fer un bany a la riera de Merlès havia fet llufa: els espais per aparcar al llarg dels diversos quilòmetres de carretera estreta i amb infinits revolts són més aviat minsos, i després de passar una bona estona provant sort, amb l’esperança que al següent revolt trobéssim lloc, vam desistir per encaminar-nos cap al següent objectiu: dinar. Sortosament, el meu mapa de Catalunya és ben esquitxat de restaurants on menjar molt bé, i això vam fer a la Fonda Sala d’Olost, al Lluçanès.
Una mica a quarts de quinze, el 14 d’agost, posem els peus a la Fonda Sala, que és, en efecte, un lloc per fer parada i fonda: té habitacions i té restaurant. El menjador és ple de gom a gom i vibra amb la banda sonora de les veus que allà es concentren i amb la dringadissa de plats i gots i coberts que ataquen els plats i que van de la cuina a la taula i de la taula a la cuina. Malgrat la gentada, malgrat la cua que arriba a la porta, en 5 minuts som a taula i ens porten el menú d’aquell migdia, que es compon d’un entrant, un primer, un segon i unes postres, per 20 €, amb aigua filtrada i vi de la casa, si se’n desitja.
Tot seguit i ben ràpid arriben els primers, i a la meva banda cau un plat de cigrons que diu que són d’Oristà (Osona) però podrien haver-se cultivat al paradís
D’entrants hi ha gaspatxo, amanida verda, sucs de fruita i crema freda de carabassó, que és la meva tria, gustosa i sedosa. Tot seguit i ben ràpid arriben els primers, i a la meva banda cau un plat de cigrons que diu que són d’Oristà (Osona) però podrien haver-se cultivat al paradís. Són petits, de pell fina i amb un gust intents de cigró, de textura mantegosa i justament amanits amb un raget d’oli que hi va de fàbula. Els acompanya un bon tall de bull negre, un embotit que sempre es té com el menys agraciat dels embotits catalans, però que aquí, sobre aquests cigrons daurats, fa un contrast estètic de primera.
Ha estat un menú del dia imbatible que em faria tornar amb els ulls clucs, però és possible que la pròxima vegada que posi els peus a Olost vulgui endinsar-me una mica més pel passadís de la Fonda Sala fins a arribar al restaurant que té una estrella Michelin des de 1992
De segon, galta de poc guisada, un plat generós, com tots els de la Fonda Sala, cuinat amb ànima i amb cura, i acompanyat de mongeta seca i pera. És una galta canònica, apostòlica i romana: la galta catalana per excel·lència, tendra, suculenta, acompanyada dels seus sucs plens del sabor intens de la carn, les verdures i les herbes amb les que ha rostit abans d’anar a parar al meu pap. De postres, un menjar blanc, que sempre fa goig de trobar en un menú del dia, però també hi havia flam, crema catalana, gelats al tall, mel i mató, mousse de xocolata, iogurt natural i la imprescindible fruita.
Ha estat un menú del dia imbatible que em faria tornar amb els ulls clucs, però és possible que la pròxima vegada que posi els peus a Olost vulgui endinsar-me una mica més pel passadís de la Fonda Sala fins a arribar al restaurant que té una estrella Michelin des de 1992. Al capdavant hi són Toni Sala i Aurosa Gabasa, que van apujar la persiana de La Fonda el 1959, i que als 80 van animar-se a crear aquest segon restaurant on expliquen que fan brillar la caça i la cuina rural. Els seus fills, Toni i Sergi, també treballen al negoci familiar, a cuina i a sala, respectivament.