Després d’anys d’una quietud d’ultratomba, sobrevivint només en fórmules de govern quasi sociovergents com ara la de Lluc Salellas a Girona, sembla que la passada Diada ha fet renéixer l’entorn cupaire i el de l’esquerra independentista en general (el fenomen també ha tingut especial visibilitat pel fet que, a les mobilitzacions arreu del país, hom hi podia veure bastant de jovent, que d’habitud sol militar en aital garbuix). Aquest ressorgir és entranyable, perquè fins ara l’oposició cupaire al Govern de Salvador Illa havia estat molt més discreta que la bullanga contínua d’aquells temps en els quals la rancúnia contra el món de Convergència va propiciar l’enviament d’Artur Mas a la paperera de la història; de fet, la gent més progre del país ja no protesta gaire contra els sociates, perquè els nostres radicals s’han fixat la nobilíssima tasca d’ésser l’estendard de la lluita antifa.
La cosa té certa gràcia perquè, basant-ho tot a muscular oposició contra l’auge d’Aliança Catalana, l’esquerra radical no només està provocant que el partit d’Orriols vagi creixent cada dia més en indrets on la CUP fou quasi hegemònica, sinó que també està aconseguint acabar formant part quintaessencial del vodevil autonòmic. Fixeu-vos com, de passar-se quasi dos lustres dins del més cru dels silencis mediàtics (el darrer hit dels cupaires fou l’Erasmus suís d’Anna Gabriel i els seus continuadors només s’han deixat veure en espais com ara les tertúlies inframentals de La Turra, conduïdes —gens casualment— per la descendència femenina d’un antic capatàs del partit), ara tornem a tenir les noves amazones en primera plana, encara que sigui per l’excusa dels comentaris que suscita el pitram llur o per les garrotades policials que ha rebut el seu fotògraf oficial, Jordi Borràs, bella vedet de la nostra santa tribu.
Als partidaris de mantenir l’statu quo, ja els va bé que Catalunya s’entretingui amb aquesta guerra civil de fireta entre compatriotes, un conflicte que —en el fons, com passa sempre— és absolutament inexistent, i no només perquè molts votants de la CUP estiguin viatjant a Aliança, sinó també perquè no crec que la majoria dels nanos d’Arran o de Poble Lliure pensin que els seus pares i avis s’estan transmutant en una espècie de neonazis matamoros (un dels problemes ancestrals dels catalans, ai las, és que ens posa nerviosos entendre que, al capdavall, tots pensem bàsicament el mateix). En qualsevol cas, tant a l’Estat com als virreis catalans els fa ben feliços que el país s’entortolligui en aquesta guerra absurda d’extrems on, per molt que pesi a tot Déu, ni uns són fills privilegiats de Stalin ni els altres la reencarnació de Mussolini. Res pot garantir millor la unitat d’Espanya que la picabaralleta entre compatriotes...
Mai els discutiré el dissens ni la radicalització de les propostes, sempre que tinguin com a finalitat pensar com a catalans i des d’una absoluta prioritat nostrada
Per solucionar aquest afer, jo apostaria per fer una cosa tan senzilla com deixar d’importar debats que pertanyen a l’atzucac espanyol. Perquè tampoc és tan difícil de veure que la dinàmica entre el (suposat) feixisme i el (suposat) antifeixisme és l’intent de la premsa del 155 perquè Catalunya experimenti la mateixa pugna de blocs que ara veiem al Congreso. Doncs bé, davant de qualsevol situació d’enfrontament importat, la solució és passar-ne com de la tifa. Això no vol dir, com cridava Jordi Graupera al Fossar també durant la Diada (compte, rei; diria que et volen treure del congelador per a quan torni el Santcristo), que entre nosaltres no puguem estar en desacord ni discutir-nos fins que els llavis se’ns adormin. No cal comprar les tesis dels altres en termes educatius o migratoris, però sí que cal que s’entengui clarament que l’enemic principal de l’independentisme és l’Estat castellà.
Puc entendre que molts conciutadans sospirin per una Catalunya ancestral ben pura que escapi la porositat de la globalització, com també puc entendre perfectament que hi hagi partits que maldin per destrossar el capitalisme d’amiguets que encara impera al país, si cal amb fórmules properes al comunisme. Jo no els compro cap dels dos escenaris, però això tant li fot: l’important és que mai els discutiré el dissens ni la radicalització de les propostes, sempre que tinguin com a finalitat pensar com a catalans i des d’una absoluta prioritat nostrada. Aquí, com comprendreu perfectament, no s’hi arriba fent copy-paste de les lluites dialèctiques entre els dissortats Rufián i Abascal. Ara que tornem a tenir una relativa escletxa de força, cal gastar-la de forma més sàvia. Si l’esquerra reneix perquè ho considera el país, que així sigui; però feu-vos tots plegats un favor i no caigueu en la trampa dels podemites.