Les empanades argentines s’han convertit en un lloc comú a criticar de la gastronomia barcelonina. Se’ns ha fet estrany que en els darrers 10 anys proliferessin com bolets tants i tants establiments que les venien. De fet, a banda d’una repetició incomprensible, ja que no som a Buenos Aires, una cosa que ens era força molesta és que aquests locals s’implantessin allà on abans hi havia bars estimats que, per uns motius o uns altres, abaixaven la persiana. Ara bé, les delicioses empanades argentines, la recepta en si, no tenen cap mal, ans al contrari: són un mos pràctic i gustós, ràpid i convenient.
És en la proposta d’empanades que El Laurel es diferencia de la resta. En té una vintena, entre les que s’hi compten les clàssiques, les modernes i també de vegetarianes i veganes
Ho saben bé a El Laurel, el bar argentí on l’empanada és la protagonista. Ubicat davant del cinema Renoir Floridablanca des de fa 25 anys, s’omple després de cada sessió amb els debats dels cinèfils que glossen la pel·li d’aquell dia i amb l’aroma de la massa acabada de sortir del forn. A més a més, també hi fan pizza a l’estil argentí, o sigui, amb una massa ben gruixuda, graellada de carn, amb asado de tira, entranya i xoriço, i la famosa milanesa napolitana, un generós filet de vedella arrebossat i fregit, acompanyat de formatge i tomàquet.
L’ambient és el d’un bar de barri, on la clientela és recurrent, de tracte familiar, càlid i proper, sense formalismes, amb preus mòdics (cap empanada supera els 3,60 €)
Però és en la proposta d’empanades que El Laurel es diferencia de la resta. En té una vintena, entre les que s’hi compten les clàssiques, les modernes i també de vegetarianes i veganes. Una de les més mítiques és la Criolla, que té un contrast agredolç molt particular: farcida de carn i un sofregit de verdures, duu un toc de sucre sobre la massa que caramel·litza al forn. La de Carn, que porta olives verdes i ou dur, és també un dels hits de la carta. També n’hi ha de picants, com la Dino, que presenta la carn tallada a mà i s’acompanya de moniato, ceba i bitxo. La de Pernil i formatge és com menjar un biquini encapsulat i la Mimí és la preferida dels vegetarians, amb bolet shiitake, poma, ceba, ametlles, formatge de cabra i mozzarella, però competeix amb la d’Api, que el duu, així com formatge blau, nous i mozzarella. De postres, no podia faltar l’estrella de la rebosteria argentina, el dolç de llet, que serveixen en diverses de les seves variants: en alfajor, amb panqueques i acompanyant un flam.
L’ambient és el d’un bar de barri, on la clientela és recurrent, de tracte familiar, càlid i proper, sense formalismes, amb preus mòdics (cap empanada supera els 3,60 €). Tenen una petita terrassa, una taula al llindar de la porta i un espai al voltant de la barra que desemboca en una sala més ampla al fons del local.