El mes passat deia que anar a un bar o a un restaurant sempre és una gran alegria per a mi. Però, per diversos motius injustificables, sovint hi ha persones que decideixen fer un infern de la seva experiència menjant o bevent fora, per a ells, pels seus companys de taula i pels professionals que els atenen. S’enfaden, irriten al personal i, per si no n'hi hagués prou, encara n’hi ha que aconsegueixen esquitxar la resta de clients amb la seva mala conducta. Hi ha clients que són uns dimonis perquè no la fan una vegada sinó que la fan sempre. Com deia Sèneca o Sant Agustí (mai ha quedat del tot clar): equivocar-se és humà, persistir en l’error és diabòlic. Valgui aquesta llista per detectar en un mateix possibles maneres de pifiar-la quan visitem qualsevol mena d’establiment d’hostaleria, i per fer-nos una mica més empàtics amb els seus treballadors, que han de tractar amb dimonis dia rere dia.

1. Donar opinions de manera poc subtil 

“Això és una merda!” potser ho hem pensat alguna vegada, però seria millor no dir-ho en veu alta. Pot ser que l’error sigui garrafal, però tampoc cal incórrer a ser vulgar i insolent. Les coses es poden dir bé igual que es poden dir malament, i és important recordar que parlant, la gent s'entén (gairebé sempre).

2. Entrar i seure on volem

No em deixarà mai de sorprendre quan veig algú que entra per la porta, no saluda, no frena i s’asseu allà on li rota. La realitat és que hi ha països on l’operativa és aquesta, però no és el nostre cas. El personal de sala ha de tenir controlat qui entra, i veure com ha crescut un client com un bolet en una taula, és una cosa que li podem estalviar. Se saluda i es demana taula, molt més senzill que entrar com un bou a un plats-i-olles i haver d’entomar les conseqüències: que et canviïn de taula o que et cridin l’atenció, justament, per haver-te precipitat així.

3. Oblidar els bàsics de l’educació

Qui s'oblida de saludar també se sol oblidar de dir ‘si us plau’ i ‘gràcies’. És bàsic i és trist que ni les mínimes mostres d’educació i de gratitud facin acte de presència a taula o a la barra. Recordem que així han de ser totes les interaccions humanes, que no són més que qui ens até i que l’esclavitud va abolir-se ara ja fa molts anys.

4. Excessos de confiança

Per raons que no identifico, algunes persones tenen gestos o comentaris cap al personal de sala que estan fora de lloc. Per quin motiu hauries de comentar-li a una persona que no coneixes de res, o de molt poc, si fa cara de cansat? O si l’uniforme li afavoreix una part concreta del seu cos? Per cap ni un.

5. Demanar un tracte preferent

El clàssic sol ser sempre el mateix: voler quedar-se més estona al lloc, sovint bevent, perquè ve de gust. Tant se val si l’horari de l’establiment ja fa estona que ha passat i que per tal que tu segueixis gaudint hi ha persones treballant més hores del compte. Si us plau: tingueu el celler de casa ben farcit i convideu els vostres amics a fer l’última en la comoditat del vostre sofà, i deixeu que els professionals de l’hostaleria acabin la jornada quan l’han d’acabar.

6. Retornar plats i copes perquè no t’han agradat

Quan un demana un plat, un vi, un còctel, un cafè o qualsevol altra cosa que es pugui menjar o beure després d’haver-ne llegit la descripció a la carta, està assumint una responsabilitat: ha pres una decisió, n’ha fet la sol·licitud, i si no s’adapta al seu gust personal és el seu problema. Sempre que no hi hagi errades en l’execució, que la tria no ens agradi és quelcom que hauríem de veure com un aprenentatge perquè, fins que no ho proves no saps si t’agradarà. És cert que en algunes ocasions que normalment es limiten als vins a copes i als còctels, l’hospitalitat del lloc fa que ens ofereixin un canvi si no ens fa el pes. Però si un llegeix “Campani, ginebra i vermut” i demana un Negroni, ha de saber què està demanant. I si no ho sap i té cap dubte, cal que pregunti. Fer-se el saberut a un bar o restaurant mai ha sortit bé. 

7. Exigències fora de lloc

Anar a fer un menú del dia i esperar que no hi hagi cert grau de soroll en l’ambient és com anar a comprar el pa a un museu: no passarà. Malgrat tot, en aquests i d’altres casos, hom demana la lluna en un cove quan, de totes totes, no pot ser. L’oferta de l’establiment i la identitat del mateix establiment determinen què poden donar i què no, i hauria de ser de sentit comú saber-ho veure. Però en el cas que ens equivoquem, no fem el dimoni: es pregunta un cop i si no t’ho donen, és que no t’ho poden donar. 

I no crec que hàgim acabat aquí. Pròximament, més situacions infernals dels clients diabòlics arreu.