Si t’interessés saber què estic fent ara, si em poguessis mirar pel forat del pany, em veuries tancant una finestra. No és metafòric, és tal com ho dic. Avui tanco les finestres de la casa del poble i torno a la ciutat. Demà tots treballem i les desitjades vacances s’acaben. Tinc nostàlgia, sento pena, estic trista? Sí, perquè m’agrada aquesta casa on soc ara, m’agrada l’estiu, m’agrada el mar i m’agraden les vacances, carai. M’agrada sentir-me rica, més que rica, milionària, perquè soc la propietària, mestressa i baronessa del meu temps. Durant aquest miratge que és el mes d’agost, les busques del rellotge no em fan por (ai, aquí ha quedat palesa la meva edat, que antiga que soc!) i l’agenda s’omple de sol, aigua i mojitos.
La tornada a l'ordre, el calendari i el ritual
Però ves per on, també tinc ganes de començar el curs, tornar a la feina i encarar-me als reptes que m’esperen, que no són pas pocs. Sento aquella emoció del primer dia d’escola, amb l’olor dels llibres nous folrats, el misteri de qui serà el mestre i la il·lusió de retrobar-me amb els amics. Sí, part de les ganes de tornar a l’escola o a la feina es basa en l’excitació per la sorpresa del que ha de venir. Però hi ha una part important, també, de tornar a l’ordre, als hàbits i als rellotges. Saber a quina hora sopem sense haver de fer un conclave familiar, saber que és dijous perquè toca arròs o saber que el diumenge al vespre mirarem una pel·lícula tots quatre plegats. L’ordre, el calendari, l’agenda i el ritual.
Us confesso que he fet tota aquesta introducció per parlar-vos, precisament, del ritual. Aquestes vacances he llegit assaigs sobre gastronomia, alimentació i antropologia. No me les vull donar de sàvia, precisament he llegit sobre aquests temes perquè em cal aprendre’n. El darrer, Los rituales en la mesa de la Margaret Visser, de l’editorial Antoni Bosch, editorial centrada en la ciència i la música. L’edició d’aquest volum és un encert i he subratllat tant que no he parat de fer punta al llapis.
Sí, part de les ganes de tornar a l’escola o a la feina es basa en l’excitació per la sorpresa del que ha de venir. Però hi ha una part important, també, de tornar a l’ordre, als hàbits i als rellotges. Saber a quina hora sopem sense haver de fer un conclave familiar, saber que és dijous perquè toca arròs o saber que el diumenge al vespre mirarem una pel·lícula tots quatre plegats.
Tenim una personalitat individual, però no és possible l’existència sense formar part del col·lectiu; la cultura regeix les relacions entre els membres del grup i els rituals ho faciliten. A veure, una metàfora: una taula. El moble (la taula) seria l’individu, que sense les persones que l’ocupen està incompleta, perd part de la seva naturalesa i les estovalles –que la protegeix– és el ritual. I si per la sala hi ha un perepunyetes que la metàfora li ha semblat poc reeixida i poc actualitzada (tenint en compte que avui costa trobar una taula amb estovalles), diré que els plats, els coberts, els gots i les falques són els rituals.
Rituals familiars i gastronòmics
Els rituals que hem heretat funcionen i ens agrada perpetuar-los i transmetre’ls. Quan l’autora parla de ritual no està pas referint-se a litúrgies religioses ni normes d’urbanitat caduques sinó que són eines per tal que la feina social sigui més efectiva, còmoda i fàcil, i les integrem com a rutines. La repetició constant de rutines no només ens resulten útils sinó que ens complau repetir-les. El llibre explora aquest moment complex en què ens reunim per menjar i repassa la història de la taula des de les cultures més primitives fins als urbanites més recalcitrants, passant pels banquets i els pícnics.
He après molt i m’ha sorprès, de debò. Mai m’havia parat a pensar per què les famílies ens reunim per menjar. Explica que el costum es remunta a dos milions d’anys enrere, en el moment del retorn diari de protohomínids caçadors i recol·lectors, moment que repartien amb la resta del grup l’aliment obtingut.
Aquest fet és fonamental, ens separa dels animals, que mengen en el lloc on troben l’aliment. Els primitius caçadors i recol·lectors no menjaven el que aconseguien, sinó que esperaven a compartir-ho amb el grup. I l’esmorzar, dinar, berenar i sopar és un ritual, una convenció cultural. La decisió de fragmentar el dia en aquestes ingestes va ser una decisió tan arbitrària com vinculant, fins al punt que la cultura ha dominat la nostra fisiologia i quan s’acosta l’hora de l’àpat el nostre organisme ens avisa amb unes contraccions estomacals que ens indica que és la nostra hora de menjar. Són el resultat del costum de menjar en intervals determinats.
L’excitació de la sorpresa del que m’espera aquest curs s’equilibra amb la tranquil·litat que aquest curs tot anirà com sempre. Si em mireu pel forat del pany, em veureu tancar les finestres de casa com faig sempre que marxo, però també em veureu com poso aquest interessantíssim llibre a la maleta.