Obert l’any 2019, el restaurant Nairod, que celebra sis anys en plena forma com el primer dia, ha esdevingut una explosió d’aire fresc a l’Eixample. El petit restaurant, situat concretament al carrer Aribau amb Rosselló, a tocar del Semproniana, el temple de cuina tradicional catalana de l’Ada Parellada, no deixa ningú indiferent i fidelitza tots aquells que passen per la seva porta i en tasten la cuina. A dins em trobo justament això mateix, clients habituals que es coneixen entre ells i que se senten com a casa. Val a dir, però, que sorprèn la bona música que sona de fil musical: rock-and-roll del bo.
Una vegada entaulat és fàcil quedar-se distret guaitant el David Rustazo, xef i propietari del Nairod, a través de la petita finestreta que comunica la sala amb la cuina mentre afina les salses i els fons; controla les diferents coccions, i acaba els últims retocs en els plats que diligentment s’endú el Giuseppe La Porta per presentar-los al client.
Queda clar, doncs, que al restaurant Nairod s'hi ve a passar-ho bé, a gaudir del producte, sigui peix o carn, verdures o llegums, menuts dels fins o la caça, del qual són veritables especialistes; però també del servei de sala, un servei com els d’abans, en el qual estan per tu si els necessites, però sense discursos gratuïts amb els vins o les elaboracions. I és clar, és d’agrair. Cal especificar que el Giuseppe ofereix una de les cartes de vins més engrescadores de la ciutat, amb més de cent referències, moltes de les quals són catalanes, però també espanyoles i franceses.
Començo doncs amb una copa d’Albarinyo mentre em cruspeixo una flor de carabassó farcida de brandada de bacallà i un piquillo farcit de galta de vedella i maionesa d’alfàbrega sobre una demi-glace de la mateixa vedella amb fulla d’alfàbrega i llima. Anem a pams, estaríem davant d’una cuina de mercat, potser, si voleu, una cuina clàssica que gràcies als tocs molt personals i debades atrevits fan que sigui fàcil i atractiu gaudir-la.
Continuo amb un ravioli de peus de porc i vieira acompanyat d’uns cigronets, que trobo d’una elegància subtil i en el qual es perceben influències franceses.
Fa uns mesos, el David, arran d'una visita de la Rosa Molinero, col·laboradora habitual de La Gourmeteria, li explicava que ell fa “cuina sincera, honesta, aparentment senzilla, en la qual saps què t'endús a la boca perquè ho veus clarament al plat”. I així és.
Redeu!, em porten un platet de tripa a la siciliana que no havia demanat perquè el tasti, amb tomàquet pomodoro, guanciale, bitxo d’Ibarra fresc i parmesà. Deixo el plat ben net. La diferència entre la tripa a la siciliana i a la florentina, que potser esteu més acostumats a menjar, és que aquesta primera és més intensa i picant que la segona, que, per contra, és més aromàtica. D’altra banda, a la siciliana se li afegeix pecorino i a la florentina, Parmigiano Reggiano.
David Rustazo: El local solament pretén donar menjar i beure de la manera més senzilla i exquisida possible
Canviem de vi i encetem una ampolla de Los Cantos 2021 amb D.O. Ribera del Duero, un vi potent amb una estructura elegant que combinarà de primera amb la llebre.
Avui a la carta podia escollir entre el colom torcaç salvatge amb escalivada i la llebre al Senador Couteaux, ja sabeu, aquella que presenten esfilagarsada. M’he decantat per la llebre, que presenten acompanyada de foie i puré de patates, i deixeu-me que us digui que l'he encertada de ple. Un altre dia tastaré el colom, tot i que la carta del Nairod és ben viva, tant és així que, cada quinze dies, hi ha baixes i noves altes que alegren la parròquia.
Llegeixo al web del restaurant que "El local solament pretén donar menjar i beure de la manera més senzilla i exquisida possible". Res més a afegir, senyoria.