Semproniana: Una escudella de 250 anys al cor de l’Eixample

Són les dues del migdia, plego veles i vaig a dinar que vaig molt tard, en concret, trenta anys tard. Enguany, el Semproniana de l’Ada Parellada complirà trenta anys d’existència i servidor encara no l’havia trepitjat. Sí, ja ho sé, no tinc perdó de Déu, així i tot, us he de dir que durant anys endrapava la famosa paella dels dijous a la Fonda Europa amb 250 anys d’història a l'esquena i d’on és filla l’Ada. També sopava molts vespres al Sr. Parellada al carrer Argenteria, al costat del mític antic Zeleste i on sempre que podia demanava els farcellets de col a l’antiga que recordo eren insuperables.

I vet aquí que per redimir els meus pecats la setmana passada em vaig presentar al local de l’Ada Parellada, al centre de l’Eixample a prop del mercat del Ninot o del Dry Martini, a tastar el menú de migdia. L’espectacle comença només entrar, una noia amb mà destra està pastant pa, el taulell és ple de pots, estris de cuina, bols de diferents mides i un petit forn, li dic bon dia i li pregunto “Què estàs fent?”. “La massa per les torrades de Santa Teresa”, em contesta. 

Forquilles i ganivets aquí i allà

Entro al menjador, molt ampli, ensumo aromes que venen de la cuina, com és natural, i imagino les olles sobre el foc fent xup-xup. L’ambient és molt acollidor, amb un cert atractiu vintage, quadres a les parets de totes les mides, cadires de diferents colors, lluminàries molt originals, forquilles i ganivets aquí i allà, un espai alegre i de molt bon gust, molt confortable.

L’Ada em veu i se sorprèn, s’asseu un minut per saludar, rondina una mica per no avisar-la de la visita. Ha estat decisió de darrera hora, li dic. Reso tres avemaries i un parenostre, i un cop penedit xerrem tres minuts perquè el menjador també bull. Se la veu molt feliç, sempre ric amb ella. Em diu que ara que la canalla ha superat l’adolescència hauria de dedicar més temps a ella mateixa, però que li resulta difícil perquè sempre té l’agenda plena. La restauració és la part central de la seva feina, però la complementa amb altres activitats: col·laboració en diferents mitjans, com ara fa a ElNacional.cat, imparteix tallers, escriu llibres —en té una vintena de publicats—, no para.

Li demano la teca. Els de la taula del costat s’estan cruspint un risotto amb bolets que fa molt bona pinta, però trio l’escudella, cullerades d’emocions, que em fa recordar que de petit, al meu poble, anava amb mon pare a omplir la lletera d’escudella per Sant Antoni. Els pagesos començaven a cuinar-la a trenc d’alba amb unes olles de ferro enormes d’on sortia una fumera que omplia l’ànima.

“Quan al poble català no li agradi la carn d’olla, haurà entrat en decadència”

Bon moment per recordar les paraules de Santiago Rusiñol: “Quan al poble català no li agradi la carn d’olla, haurà entrat en decadència”. Fotem-li fort, doncs, que la davallada no vingui per no menjar escudella, per favor.

M’omplen la copa d’un vi negre, el Muguet D.O. Penedès, fet amb Garnatxa i ull de llebre, molt correcte i adient. Igualment tasto el pa, el pasten ells i és d’agrair. És excepcional, cruixent, alveolat i amb cresta. 

Deixo per un altre dia, i espero que no sigui d'aquí a trenta anys, els Cigrons al pil-pil de bacallà i demano el Fricandó de vedella, molt saborós i tendre, es desfà a la boca. Fer un fricandó no costa res, el que és realment difícil és que estigui tan bo com aquest, molt d’acord amb Josep Pla que deia “La millor cuina és sempre la més senzilla”.

És l’hora de les Torrades de Santa Teresa, les famoses “torrijas”, una picada d’ullet a la Setmana Santa que està a punt d’arribar i, la veritat, les trobo boníssimes.

El Semproniana és un local de parada obligatòria on l’Ada Parellada ofereix cuina tradicional catalana per emmarcar. Amunt les que lluiten i les que no abaixen el cap defensant sempre la nostra cuina. Molt bé Ada!