Sempre que sentim la paraula crêpe pensem en la Bretanya i en les coses bretones que ens han marcat, tot i que diríem que les coses d’allà dalt ens són una mica remotes. En la presó de Nantes, en el músic Alan Stivell i la seva arpa, en la novel·la del grandíssim Álvaro Cunqueiro, As cronicas do Sochantre, en la farina de fajol, amb Franco Battiato cantant «Una vecchia bretone / con un cappello e un ombrello di carta di riso e canna di bambù», mentre buscava el seu centre de gravetat permanent. També en una fenomenal crepera Krampouz que l’Albert va comprar a Guingamp fa mil anys i que, en alguna mudança, ai, va desaparèixer en aquell forat negre que s’obre sempre que canvies de casa.
A tota festa major arriba un punt que tens gana, entre el ball de tarda i el ball de nit, o quan ja s’ha acabat el concert de les casetes, o després d’aquell ball rococó de l’any de la picor, la Marsellana, l’Esquerrana o com es digui, o de l’actuació dels trabucaires o de l’atabalament de batucada —aquell substitut contemporani de la «diana floreadada» de l’antigor. I si no és una festa major serà una fira: la de la Barretina Musca de Sant Flabiol de l’Escorronada o la del Motocultor Vintage de Capdesoques del Vallès. No és que tinguis gana per caprici, no: a mitja tarda s’ha despertat la fam, una carpanta que et devora, estimulada per tantes hores dret i pel ritme lent de la passejada festiva. I no té res a veure amb els horaris tradicionals, sudistes i impossibles que tenim aquí per situar els àpats: la gana et pot assaltar en qualsevol moment, i millor que tinguis una solució abans no comenci l’apocalipsi zombi. Es manifesta, resplendent i amb exigències, la figura mítica del berenar-sopar, aquest moment tan europeu i civilitzat.
I llavors és quan, oh meravella, se t’apareix la parada de creps La Capibara, la de l’Arian i el Miquel. El remolc havia estat del molt enyorat Marc Weigand, que abans havia anat amunt i avall amb la creperia mòbil. És senzilla, però no necessita gran cosa més —dues planxes, les pissarres i una nevera. I la Capibara es materialitza per donar compliment a l’obra de misericòrdia que diu que s’ha de donar menjar a qui té gana. L’Arian —filla dels famosos Conxi i Sergi— és la segona generació d’una nissaga de crepers, i el Miquel és un pizzaiolo reconvertit. La veritat és que fan un producte sensacional, i es nota que tenen vocació i amor per l’ofici, malgrat les incomoditats i el sacrifici que suposa viure uns quants mesos a la carretera, des de la base que tenen a Pedra, a la Cerdanya.
Segur que hi ha algú exquisit que arrufarà el nas, perquè li pot semblar que la crep és un producte simple, gens sofisticat, de batalla. Res més lluny de les creps que, des de fa quinze anys, porten arreu de Catalunya. Les creps capibàriques són d’una altra raça, juguen a la Lliga de Campions, i sense deixar de ser un recurs ràpid, sense complicacions (per al consumidor, perquè la preparació és feixuga) i sobretot econòmic. Com deien a l’anunci, el secret rau en la massa. I el Miquel i l’Arian han aconseguit, amb paciència d’alquimista, la fórmula arcana de la crep perfecta sense haver de recórrer a la llet de vaca i a aquells horribles ous pasteuritzats que gasta la indústria alimentària: utilitzen farina integral vigatana i ecològica, i llet vegetal, en una proporció única que és com la fórmula de la coca-cola que hi ha en una caixa forta a Atlanta. I, naturalment, també tenen la versió fajol per als celíacs. Les combinacions de farciments són espectaculars: en la secció de les salades, hi ha formatges de primera, humus casolà, romesco, pesto, codonyat, fruits secs... En la de les dolces, destaquem una crema de cacau artesanal que no té res a veure amb la de pot. No és estrany que tinguin un circuit més o menys estable, i que es pot resseguir via Instagram (@la_capibara). A ca la Capibara, a còpia d’anys, festes, fires i concentracions, han aconseguit formar una clientela fidel i entusiasta, que fa anys que els segueix i que han anat veient com creixen les famílies. El nomadisme fet art i felicitat.