Ahir, al Tot es Mou, la reportera Elisabet Cortiles s’apropava a una cafeteria per parlar d’una cosa que ha causat molt d’enrenou: que moltes cafeteries prohibeixen fer servir els ordinadors als seus clients. La notícia no és notícia: ja fa uns cinc anys que les taules de moltes cafeteries llueixen unes etiquetes als seus angles on s’hi veu un ordinador barrat. Tot i això, conèixer-ho ha generat una autèntica animadversió a les xarxes.
Potser sembla difícil d’entendre, però no ho és tant. Les cafeteries, així com els bars o els restaurants, són establiments d’hostaleria, aixecats i pensats per servir productes alimentaris sòlids i líquids (i de vegades, fins i tot, gasosos). Els clients que passen per la llinda de la porta saben que aquest és el contracte tàcit: si un s’asseu o ocupa un espai, ha de consumir.
Molts s’estan enduent les mans al cap perquè un petit empresari d’una cafeteria exigeix que els ordinadors no es facin servir en algunes zones del seu petit local (ha habilitat una llarga taula comuna a tal efecte), però crec que mai els passaria pel cap ser a un bar durant hores i consumir una sola cervesa. Diuen que s'ho ha ben merescut perquè el seu cafè és car, perquè se li ha ocorregut obrir un local de cafè d’especialitat al Poblenou (de fet, és al Fort Pienc) i perquè el seu negoci té el nom en anglès i està pensat pel client forà. I jo dic que dir tot això no té cap sentit i és no haver entès res.
El cafè d’especialitat té el preu que ha de tenir un cafè amb traçabilitat que respecta els drets humans i la natura dels països productors i que mira d’estalviar-se intermediaris perquè el seu valor repercuteixi a qui el treballa. Té aquest preu, que només són uns cèntims més, perquè s’ha torrat i elaborat amb maquinària especialitzada i costosa, per personal format, que n’ha valorat les qualitats abans de comprar-lo i que el prepara amb excel·lència. Costa 2 € o més i no pas 1,50 €, perquè té aromes a flors, a fruites, a xocolata, a espècies i no pas a roda cremada, a quitrà. Perquè senta bé a l'estómac i al paladar. Perquè, al capdavall, no és un producte bàsic, sinó accessori, que no ens nodreix, sinó per gaudir-ne, com el bon vi o el bon cacau, malgrat que la baixa qualitat històrica del cafè ens hagi fet prendre’l només com a tràmit per acabar d’espolsar-nos la son al matí o al llarg del dia.
Diuen que s'ho ha ben merescut perquè el seu cafè és car, perquè se li ha ocorregut obrir un local de cafè d’especialitat al Poblenou i perquè el seu negoci té el nom en anglès i està pensat pel client forà
Però és que encara n’hi ha més: les cafeteries d’especialitats no són bars sinó que són espais petits, gairebé monoproducte, on el cafè és l’ítem principal i més demanat. I és així perquè creuen en el cafè d’especialitat i l’han volgut posar al centre, perquè creuen que la ciutat mereix beure un millor cafè i perquè saben que les multinacionals que han dominat el mercat ens han enredat durant anys. O ningú s’ha plantejat mai que està pagant massa car un cafè tan dolent com el que venen? És curiós, perquè fins i tot des de l’esquerra existeix la tendència en assenyalar el petit empresari com a car, mentre que no es fa cap menció als grans marges econòmics que les multinacionals alimentàries extreuen dels seus productes, majoritàriament, de baixa qualitat.
Algú s’ha plantejat quants cafès han de servir al dia aquests petits locals per ser rendibles? Ningú pensa que el preu dels lloguers també els afecta? Si algú veta els ordinadors de la seva cafeteria (i, repeteixo, normalment els veten d’unes zones determinades) ho fa per sobreviure. I per evitar-se descortesies com ara haver de fer fora a algú que ha perdut el sentit comú i que fa 4 hores que ocupa una taula de dos havent pres un sol cafè. Fins i tot hi ha qui duu l’ampolla d’aigua de casa, o algun snack, com si això fos un despatx o un espai de coworking, amb la diferència que li surt infinitament més barat.
És curiós, perquè fins i tot des de l’esquerra existeix la tendència en assenyalar el petit empresari com a car, mentre que no es fa cap menció als grans marges econòmics que les multinacionals alimentàries extreuen dels seus productes, majoritàriament, de baixa qualitat
És estrany que sovint ens queixem del fet que situacions i espais perden humanitat en pro de la tecnologització, però, de cop i volta, ens molesta que no puguem fer servir els ordinadors en les cafeteries. Les cafeteries, en aquesta zona del món, són espais per xerrar, per compartir, per reunir-se. Que fins i tot tenim la construcció “fer un cafè”.
Només puc pensar que tot això assenyala, un cop més, que ens domina l’egoisme. Que volem fer el que volem fer i quan ho volem fer i, sobretot, que no ens agrada que ens prohibeixin res, malgrat que la norma hi sigui per afavorir la convivència. Perquè aquests llocs on ens agradaria anar a treballar se n’anirien en orris ben aviat si toleressin aquests hàbits que alguns consumidors, esperonats per costums dels seus països d’origen (on, per cert, els cafès costen el triple com a mínim i ja costegen una estada més llarga) han volgut introduir a les nostres ciutats.
Actualment, la clientela local ja és gairebé majoritària, però han estat els turistes i expatriats els clients que han fet que les onades de cafè d’especialitat s’instauressin al nostre país. No sé vosaltres, però jo els dono les gràcies
D’altra banda, si les cafeteries d’especialitat nacionals ens semblen una cosa estranya és perquè, sovint, s’han emmirallat en l’estètica d’altres cafeteries que ja existien a Austràlia o als països nòrdics, la qual cosa és ben normal. Tan normal com que atreguin clients forans: han tastat el cafè d’especialitat al seu país i ara el troben a les nostres ciutats i el consumeixen. Actualment, la clientela local ja és gairebé majoritària, però han estat els turistes i expatriats els clients que han fet que les onades de cafè d’especialitat s’instauressin al nostre país. No sé vosaltres, però jo els dono les gràcies. Fa 50 anys van portar el bikini i ara han posat de moda a casa nostra el millor cafè del món.
Però tenim solucions ben a l’abast, i gratuïtes. Catalunya disposa de 419 biblioteques públiques, i encara n’hi ha unes quantes més visitables, com les de les universitats o alguns museus. Si es desitja treballar, tothom ho sap, es pot fer fins i tot des d’una superilla o des d’un parc. A més, hi ha tot un seguit de bars que tenen horaris molt més amplis i espais molt més grans que sí que es poden permetre que hi hagi banda sonora de teclejar, com ara La Fuga, des d’on escric aquestes línies. I si no, a casa s’hi està com enlloc!