Existeixen bars i restaurants que cal visitar assíduament per ser feliç. Per descomptat cadascú té els seus preferits, per tipus d’oferta, per l'ambient, per les vistes o pel tracte, entre altres bajanades, perquè al final, si tu vas a qualsevol restaurant i repeteixes, acostuma a ser perquè el menjar t’ha agradat molt. Sí que és cert que la resta de factors sumen, però, finalment, el més important de tot és la teca.
Igual que veiem un partit de futbol i ens recreem una vegada i una altra amb alguna jugada mestra del Lamine Yamal o gaudim per trenta-setena vegada escoltant un Parsifal de Wagner al cinquè pis del Liceu o punxem una i mil vegades aquell vinil antic del Miles Davis que tant ens agrada, hauria de ser normal visitar assíduament aquells locals que tant ens entusiasmen, i no ho és. No entenc per què la parròquia, en molts casos, acostuma a preferir tastar llocs nous i no repetir.
En aquest marc crec sincerament que quan trobes un local que t’agrada és com trobar el Sant Greal i cal visitar-lo per adorar-lo tantes vegades com ens roti i deixar-se estar de bestieses visitant totes les obertures del planeta, la majoria de les quals en pocs anys hauran desaparegut per sempre més. Doncs bé, fa anys vaig trobar el Sant Greal a la Granja Elena i, és clar, la continuo visitant sempre que puc.
Quan trobes un restaurant que t’agrada, en aquest cas la Granja Elena, és com trobar el Sant Greal, i cal visitar-lo per adorar-lo tantes vegades com ens roti perquè, finalment, mengem per saber que estem vius.
Només traspassar la porta de la Granja Elena, el Borja, enfeinat, però sempre amb un somriure a la boca, em saluda des de darrere la barra mentre la Patrícia, sempre tan diligent, m’assigna una taula. Són les onze tocades i el local està ple a vessar. Uns esmorzen de forquilla, els altres un entrepà de la llarga llista que ofereixen de pa normal, pa de coca i Viena. Ves per on pensava equivocadament que a les onze ja no servien esmorzars, però la Patrícia m'aclareix que no és així i que la cosa s’allarga habitualment fins a les dotze. "Pensa que alguns clients venen a esmorzar passada la una del migdia, però la carta que els oferim llavors, com és normal, és la de dinar, no la d’esmorzar", m’explica la Patrícia.
Em llegeixo la carta que em sé de memòria. Avui venia amb la idea de cruspir-me unes mongetes del ganxet amb cocotxes de bacallà, però el Borja m’ha dit que ell s’ocupava del tema, que no patís.
M’arriba una galta de porc amb murgues, que desprèn aquella agradable aroma de plat guisat durant moltes hores i que trobo tendra i saborosa. La galta està rostida i va acompanyada d'una salsa del garrí que cuinen a banda i que abans, però, la deixen confitant fins que es redueix.
Li pregunto al Borja quan esmorzen i dinen. Comenta que esmorzen abans de servir els dinars i dinen després del servei. L’esmorzar de l'equip acostuma a ser informal i ràpid, amb qualsevol entrepà, però el dinar de tota la setmana sí que és més organitzat i saludable. Avui, però, com que és divendres i demà solament obren fins a la una del migdia, ho celebren menjant una bona hamburguesa feta a casa, que el Borja cuina amb tot l’amor del món. Fixa’t que estic per apuntar-m'hi i tornar després per dinar amb ells. Perquè, finalment, mengem per saber que estem vius.