Avui, després del servei del migdia, tancarem Semproniana fins a l’1 de setembre. Tot un mes de vacances. 

Mira, ja avanço que no les tinc totes, tancar tot el mes d’agost un restaurant situat al mig de l’Eixample és una temeritat. Barcelona continua bullint a l’agost, és farcida de turistes i, hores d’ara, hi ha poques persones que facin les vacances a l’antiga. La majoria de la gent distribueix els 21 dies de vacances al llarg del curs, i així tenen diverses opcions. Això de les vacances a l’agost és de proletaris. Tancar és car, perquè no ingressem res i, en canvi, el comptador de les despeses fixes continua girant desfermat. La reobertura és infernal i triguem uns tres mesos a tornar a estabilitzar el compte corrent del petit negoci. 

Però no tenim opció. Hem de tancar perquè no tenim prou equip per afrontar els torns de vacances. Gaudir de treballadors és un luxe a l’abast de pocs. Tots coneixem algun cas de petits negocis de la costa que han hagut de tancar en temporada alta, precisament per aquesta situació. No troben gent per a treballar. Estem vivint, astorats, una crisi de personal important. Sé que no som l’únic sector afectat, sento a dir que és un problema que s’està fent endèmic a molts altres sectors i que preocupa, no només als entorns laborals, sinó a pedagogs, sociòlegs i altres experts. A vegades penso que idolatrem el dolce farniente, els mitjans de comunicació constantment transmeten que treballar és un pal i que hem de mirar d’evitar-ho al màxim. 

Tancar a l’agost un restaurant de l’Eixample és una temeritat, però no tenim opció

I mira que és bonic treballar, i ho dic de debò. Quantes persones que s’han vist privades de treballar han patit depressions. Treballar és reptar-se cada dia, és una manera de sentir-se part d’un engranatge de la societat, de sentir-se necessari i valuós. 

I de tots els sectors, el que té més desprestigi en termes de qualitat laboral som la restauració. Quantes vegades m’he sentit dir que és un ofici “molt esclau” i que sort en tenim de nodrir-nos dels qui no poden triar la feina que volen fer, perquè d’altra manera ningú no hi voldria treballar. 

Esclau de què? Actualment respectem les hores del contracte. És cert que, en la majoria dels casos, els horaris no són seguits sinó que l’equip treballa en dues franges del dia amb un temps de descans entre les hores de feina. Aquesta és una qüestió que hem de millorar. Però hi ha moltes feines que tenen horaris no convencionals, moltíssimes, no és exclusiu de la restauració. Metges, comunicadors, flequers, personal sanitari, i altres que desconec. 

Treballar en un restaurant és tenir el club a casa: tens visites d’amics, coneguts i saludats

Però no ens posem dramàtics: hi ha molts avantatges de treballar en un restaurant. Aquell plaer de sortir per l’AP-7 un diumenge a la tarda, com si fossis el monarca o el Déu de l’univers, amb tota una autopista per a tu, saludant amb aquell somriure foteta a tots els “pringats” que fan cua, anxovats en un cotxe, i que trigaran tres hores en un recorregut que no supera els 15 minuts. Aquell baixar per les pistes d’esquí, un dilluns al matí, com si t’haguessin tancat les pistes per a tu. Aquell plaer d’estar a una platja un dimarts de finals de juny, triant la taula de la guingueta on et cardaràs una magnífica paella, servida amb el somriure del cambrer col·lega, content de tenir-te com a client, i amb temps de petar la xerrada. Aquell gust de saber que no t’has de buscar parentela, que no has de suplicar a un grup d’amics perquè et convidin a “pagar” la morterada que costa el menú del sopar de Cap d’Any o de la verbena de Sant Joan.... Perquè segur que treballes. 

Els diumenges estan molt sobrevalorats. Quantes famílies fastiguejades he vist compartir taula. Treballar en un restaurant és tenir el club a casa. Tens visites, no totes agradablement sorprenents (això sí), a diari, d’amics, coneguts i saludats. T’estalvies el gimnàs. Si el restaurant té escales, els steps els tens garantits. Si treballes a la cuina, no cal que pugis i baixis peses, faràs el fet aixecant l’olla de 50 litres, i cobrant! Tàpers a la feina? Algú et fa el dinar com si dinessis cada dia al restaurant. L’horari és el més saludable, ho diu tothom que dinem massa tard. Nosaltres dinem a les 12h i sopem a les 20h. I dinem amb la nostra família. Podem portar  els nens a l’escola i anar-los a buscar. 

Allò del desert de l’agost a les ciutats.