El 16 d’agost de 1982, l’artista Agnes Denes (1931) collia més de 450 kg de blat a tocar de Wall Street. Aquell cereal era part de la seva obra Wheatfield – A Confrontation: Battery Park Landfill, Downtown Manhattan. La vista, a banda i banda del camp: l’Estàtua de la Llibertat i les Torres Bessones, avui desaparegudes.
Denes va plantar blat en allò que abans era un abocador al Battery Park, a dues illes del World Trade Center, un dels centres econòmics del món que, de fet, en construir-se va generar aquella àrea plena d’enderrocs i brutícia. Ella i els seus ajudants van haver de netejar de runa i deixalles la terra que acolliria el blat, i la van haver de preparar amb fertilitzants i un sistema d’irrigació. Malgrat ser un abocador, aquella hectàrea tenia un preu de 4,5 bilions de dòlars, cosa que per a l’artista era una peça fonamental d’una paradoxa molt potent.
L’obra de Denes ens ensenya una cosa molt important: el poder del menjar
Tal com ella mateixa va explicar, “el camp de blat és un símbol, un concepte universal; representa aliment, energia, comerç i comerç global, i economia. Però també representa una falta de gestió, deixalles, fam mundial i preocupacions ecològiques. És una crida d’atenció de les nostres prioritats desubicades”. A més a més, aquell blat va viatjar arreu del món en una exposició anomenada The International Art Show for the End of World Hunger i les llavors d’aquella collita van ser plantades en diversos països. A més, es va generar una càpsula del temps que conté preguntes existencials sobre la vida i els valors humans, així com del futur de la humanitat, que es van enterrar en un bosc i que s’obrirà l’any 2979.
Més vigent que mai, va ser capaç de profetitzar un futur que avui constatem, i de fer penetrar un tros de camp i de ruralitat entre l’asfalt novaiorquès, al cor del districte que decideix sobre la vida en general
L’obra de Denes ens ensenya una cosa molt important: el poder del menjar. Denes havia estat convidada a fer un monument, una escultura pública que s’aixecaria a algun carrer de la ciutat de Nova York, però s’hi va negar “perquè ja en tenim prou d’homes asseguts en cavalls”. Així doncs, va acceptar l’encàrrec del Public Art Fund dins del programa The Urban Environmental Site Program, i va assenyalar, fent ús de l’agricultura, l’escalfament global, ja conegut en aquella època, i les desigualtats econòmiques. Més vigent que mai, va ser capaç de profetitzar un futur que avui constatem, i de fer penetrar un tros de camp i de ruralitat entre l’asfalt novaiorquès, al cor del districte que decideix sobre la vida en general i, també, la del món rural, des d’oficines a desenes de metres per sobre de terra.