Sempre que obren un bar o un restaurant nou, procuro treure-hi el cap a veure què s'hi cou i, si veig que pot ser interessant, hi reservo taula. Així, com en moltes altres ocasions, he fet el mateix amb el Bar Alegria de Gràcia, que ha obert portes fa poques setmanes —per desgràcia dels veïns i les veïnes.
Amb la taula encomanada per a quarts de nou, em presento, acompanyat, amb una puntualitat extrema. El local és ben ple i l’ambient que s’hi respira és de gent del barri i estrangers. Després de saludar el personal, ens assignen una taula al final del local.
La cosa va començar malament d’entrada, perquè les taules estan molt juntes i les meves veïnes anaven acompanyades d’un preciós bobtail, aquell gos molt pelut que, per als no avesats en el tema caní, us diré que pot arribar a pesar més de cinquanta quilos i que és més gros que un sant crist, amb la qual cosa semblava que el teníem de convidat a taula i ens impedia poder relaxar les cames per manca d’espai.
En principi, el funcionament del local —tot i ser nou al barri— semblava prou afinat, o sigui que vam demanar un parell de copes de Montsant i alguna cosa per picar, com ara uns seitons, unes carxofes fregides, una albergínia amb miso, uns pèsols del Maresme i un calamar a la planxa.
Acabada la primera copa de vi al cap d’uns vint minuts, vam demanar una altra copa per fer boca, sense entendre gaire per quin motiu els seitons no eren a taula des del primer minut. Però com que el local estava ple de gom a gom, ens vam relaxar i no vam donar-li la importància que mereixia. Quan feia 45 minuts que no movíem el bigoti, un dels cambrers ens va preguntar si ens faltava res més per menjar, a la qual cosa vam respondre que sí, que ens faltava tot, fins i tot els seitons. D’altra banda, i curiosament, els nous veïns —aquests sense bobtail, però amb un serrell similar, d’aquells de Borja Mari— ja anaven pel segon plat, mentre que nosaltres estàvem desmaiats, perquè ja eren quasi les deu de la nit. Diligentment, la cambrera ens va omplir la copa per tercera vegada, informant-nos que aquesta ronda la pagava la casa, a causa de l’endarreriment de la comanda.
Quinze minuts més tard —o sigui, una hora exacta des que ens vam entaular— van arribar les carxofes i, amb una parsimònia espatarrant, la resta de plats. Tot plegat, mentre observava, sense saber-me'n avenir, com el cap de cuina —o potser era el segon, ves a saber—, amb el davantal impol·lut, departia plàcidament i cordial durant part de la jornada a la barra amb unes noies estrangeres, tot i que vèiem com a la cuina no donaven l'abast només amb un cuiner i una rentaplats que no paraven ni un minut.
Per arrodonir la nit, les carxofes les vam trobar insípides i els pèsols no ens els vam menjar per excés de sal; l'albergínia estava correcta i el calamar, tendre, però els seitons mai van arribar a la nostra taula.
Molt fart d’aquestes aixecades de camisa habituals al món de la gastronomia, avui em decideixo a escriure aquestes ratlles, en què explico la meva mala experiència en aquest fins ara concorregut bar del barri, el Bar Alegria. Hem normalitzat que menjar malament a qualsevol bar o restaurant i pagar un tiquet elevat no es pugui explicar perquè és poc procedent. Cansat d'estar-me'n, però, avui he encetat aquest meló, perquè penso que si no ho explico enganyo els meus lectors. El compte va pujar a setanta euracos, tot i que ens van convidar a les copes de vi, tot un detall.