Hi ha restaurants que s'amaguen en un carreró d'un barri vell. D'altres presumeixen de vistes al mar o d'una plaça amb encant. I després hi ha El Bou d'Or d'en Sidoro, que ha decidit fer-ho darrere la façana d'una nau industrial. Arribes al polígon Mas Galí de Gurb pensant que entraràs en una braseria qualsevol. Però només cal travessar la porta perquè la realitat canviï completament. Les butaques de color blau, la vaixella i els camins de taula en diferents tonalitats del mateix color, els miralls que simulen grans finestrals i una elegant combinació de ferro forjat i fusta transformen l'espai en un menjador que transmet calma i sofisticació. La cuina oberta imprimeix ritme al servei, mentre un gran bou daurat presideix la sala com una declaració d'intencions. Al fons, un altell amb una delicada barana de ferro forjat aporta encara més personalitat a un restaurant que aconsegueix fer-te oblidar, en pocs segons, que ets al mig d'un polígon industrial.
L'origen d'un gran restaurant
Però la història d'El Bou d'Or no comença aquí. Comença uns anys abans, quan Isidoro Muñoz —el popular Sidoro— va decidir canviar completament de vida. Després d'una llarga trajectòria al món del transport frigorífic, va apostar per una passió que sempre havia tingut: la restauració. Així va néixer La Taverna d'en Sidoro, un restaurant familiar que ben aviat es va convertir en un dels punts de trobada gastronòmics més populars de Gurb gràcies als esmorzars de forquilla, els menús de migdia, les tapes, les carns a la brasa i una cuina catalana sense complicacions. L'èxit de la Taverna no va portar a repetir la fórmula. Va portar a evolucionar-la.
El Bou d'Or és el segon capítol d'aquest projecte familiar. Els dos restaurants estan comunicats internament i comparteixen magatzem i logística, però cadascun té una personalitat pròpia. Mentre en Sidoro continua centrat en el dia a dia de la Taverna, al capdavant de la cuina del Bou d'Or hi trobem el seu fill, conegut professionalment com a Roger Muvi. És ell qui ha construït la identitat gastronòmica del restaurant. Quan conversem amb ell, la filosofia queda clara en poques paraules. Es defineix com una persona perfeccionista, obsessionada amb la qualitat del producte. No busca sorprendre amb focs artificials ni acumular tècniques innecessàries. Té un objectiu molt més senzill i, probablement, molt més difícil: que la gent marxi satisfeta... i torni.
Aquesta manera d'entendre la cuina es percep des del primer mos. Entre setmana, el Bou d'Or ofereix un menú d'uns 25 euros i un menú executiu que ronda els 50, una proposta que permet acostar una cuina de nivell gastronòmic tant als treballadors de la zona com als qui busquen una experiència més pausada. El nostre dinar comença amb un aperitiu delicat: un salmorejo fresc i unes torradetes amb mousse de foie. És una entrada discreta, sense excessos, que prepara el paladar per al que vindrà després.
Un àpat excel·lent
I aleshores arriba la croqueta. Hi ha plats que obliguen el crític a ser prudent. I n'hi ha d'altres que fan impossible contenir l'entusiasme. La croqueta de vaca madurada amb una maionesa elaborada amb el greix de la mateixa vaca i un toc de mostassa és, sense exagerar, la millor croqueta de vaca madurada que he menjat mai. Cruixent per fora, extraordinàriament cremosa per dins i amb una intensitat de sabor que no busca disfressar la carn, sinó exalçar-la. Si aquest plat fos una declaració d'intencions, el missatge seria inequívoc: aquí el producte sempre passa per davant de l'espectacle.
No hi ha fum innecessari. No hi ha escenificacions. Només coneixement, tècnica i una matèria primera excel·lent
La segona proposta continua parlant el mateix llenguatge. El moll de l'os d'una vaca frisona arriba coronat amb un steak tàrtar elaborat amb la mateixa carn i una piparra que aporta el contrapunt vegetal i àcid just. És un plat intens, profund i molt ben equilibrat, d'aquells que conviden a compartir, però que costa deixar escapar de la mateixa cullera. Després arriba el gran protagonista de la casa. La mitjana de vaca d'Okelan, amb una maduració d'entre 30 i 35 dies, confirma que el Bou d'Or ha fet de la carn la seva bandera. El restaurant treballa diferents races i orígens —des de la frisona d'Olot o la vaca de l'Esquirol fins a la rubia gallega, les peces seleccionades per Okelan a Zarautz o els prestigiosos bous d'El Capricho, a Lleó— sempre sota un mateix criteri: seleccionar bé, madurar amb paciència i cuinar amb respecte.
No hi ha fum innecessari. No hi ha escenificacions. Només coneixement, tècnica i una matèria primera excel·lent. Quan sembla que el millor del dinar ja ha passat, arriba el gir que ningú espera en un restaurant especialitzat en carn. Les postres. La Banya Bou d'Or és una composició tant elegant com golosa: una fina estructura de xocolata que amaga una ganache de mango, gel de maracujà, cremós de xocolata, praliné d'avellana, crumble salat i brownie. És un joc de textures i sabors que sorprèn per l'equilibri i la precisió.
La majoria hi tornen perquè descobreixen un restaurant on el servei és proper, el producte és el centre de tot i cada detall sembla pensat perquè l'experiència sigui completa
És llavors quan tot pren sentit. Roger Muñoz Viladecans no només és el responsable de la cuina del Bou d'Or. El 2024 va ser distingit amb el premi al Millor Xocolater Promesa d'Espanya al prestigiós concurs Generación Belcolade, un reconeixement que explica per què les postres tenen tanta personalitat com les carns. El mateix perfeccionisme que aplica a una maduració o al punt de cocció d'una mitjana apareix també en l'últim plat del menú. I és aquí on el Bou d'Or deixa de ser només una bona braseria. Perquè, en realitat, és la història d'un relleu generacional ben entès. La d'un pare que va decidir reinventar-se i obrir un restaurant familiar. I la d'un fill que ha sabut respectar aquell llegat mentre hi aportava una mirada pròpia, més gastronòmica, més precisa i igualment arrelada al producte.
Resulta curiós comprovar com un polígon industrial s'ha acabat convertint en una petita destinació gastronòmica. Molts clients hi arriben per recomanació. D'altres, per la fama de les seves carns. Però la majoria hi tornen perquè descobreixen un restaurant on el servei és proper, el producte és el centre de tot i cada detall sembla pensat perquè l'experiència sigui completa. Potser aquesta és la gran virtut del Bou d'Or. No pretén impressionar amb artificis ni perseguir reconeixements. Prefereix una altra cosa: construir una clientela fidel. Perquè, al capdavall, en gastronomia hi ha una diferència enorme entre els restaurants dels quals tothom parla i aquells als quals la gent sempre acaba tornant. I el Bou d'Or d'en Sidoro sembla haver triat, amb molt bon criteri, aquest segon camí.