El trinxat és un d’aquells plats que gairebé sempre situem mentalment en ple hivern. Fa pensar en muntanya, en fred, en una paella ben calenta i en aquella combinació de patata, col i cansalada que reconforta quan el cos demana plats contundents. Però la idea del trinxat també es pot portar a una cuina més lleugera, més verda i molt més adequada per als mesos de calor. Ara bé, cal explicar-ho bé: no és una recepta tradicional catalana en sentit estricte, perquè el trinxat clàssic és clarament un plat d’hivern. Funciona millor presentar-lo com una reinterpretació estiuenca del trinxat català, una versió inspirada en la mateixa lògica d’aprofitament i senzillesa, però adaptada a la temporada. Manté la patata i la verdura com a base, redueix la presència del greix i incorpora ingredients més frescos, com el carbassó, per aconseguir un plat que es pot menjar temperat o gairebé fred sense perdre interès.
El trinxat es por reintepretar per obtenir-ne la seva versió més lleugera i estiuenca
Una base coneguda amb una lectura més fresca
La patata continua sent el punt de partida. És l’ingredient que dona cos, textura i aquella sensació de plat complet que fa que el trinxat funcioni tan bé. Es pot bullir amb pell, pelar-la quan encara és tèbia i aixafar-la amb una forquilla, sense convertir-la en un puré fi. Aquesta textura rústica és important perquè manté el record del trinxat original. Si queda massa llisa, el plat perd part del seu caràcter.
La col també hi pot tenir presència, però d’una manera més suau que en la versió d’hivern. En lloc de coure-la massa, es pot saltejar lleugerament perquè mantingui una mica de textura i no faci el conjunt tan dens. El gran canvi arriba amb el carbassó. És una verdura molt pròpia de l’estiu, aporta humitat, frescor i fa que el plat sigui més amable. Tallat petit i passat per la paella, s’integra molt bé amb la patata i la col sense imposar-se.
El toc cruixent ha de ser petit, però important
En el trinxat clàssic, la cansalada té un paper molt protagonista. En aquesta versió, en canvi, convé utilitzar-la amb més mesura. Uns daus ben daurats poden aportar el punt cruixent i salat que dona profunditat al plat, però sense convertir-lo en una recepta pesada. També es pot fer amb una mica de botifarra negra esmicolada, sempre en poca quantitat. La idea és que el sabor aparegui com un accent, no com l’ingredient principal.
Un cop tot està barrejat, no cal servir-lo cremant. Aquest trinxat d’estiu funciona molt bé temperat, amb un raig d’oli d’oliva verge extra al final i una mica de pebre negre. Fins i tot pot guanyar amb unes herbes fresques o unes gotes de vinagre suau si es busca un punt més viu.
Així doncs, el trinxat d’estiu no pretén substituir el plat de sempre. És una manera intel·ligent d’agafar-ne la idea i portar-la a un altre moment de l’any. Més verdura, menys greix i la mateixa cuina senzilla que demostra que alguns clàssics també poden respirar millor quan arriba la calor.