Sortir a menjar fora és una cosa especial, o ho hauria de ser. Sigui amb família o amb amics, hi hagi un motiu concret per quedar o es faci sense res a celebrar, entrar en un restaurant ja és una cosa que ens treu de la rutina. Normalment, ens vestim d'acord amb la cita, ho preparem amb temps i ho vivim amb una actitud festiva. És a dir, no ens asseiem a taula amb la mateixa il·lusió que un dimarts a l'hora de sopar a casa. Per a molts adults, un restaurant és una petita celebració, un moment per demanar alguna cosa que ve de gust, compartir uns entrants, prendre una copa de vi, triar postres o mirar la carta sense pensar massa en el que es va menjar el dia anterior. No sempre comptem calories, ni busquem l'opció més lleugera, ni demanem que ens canviïn les patates per bròcoli. Per això resulta una mica injust exigir als nens que converteixin aquest moment especial en una lliçó d'alimentació saludable. Si per als adults menjar fora és també un caprici, per a ells pot ser-ho igual. Una pasta, una hamburguesa, unes patates o un gelat no tenen per què ser un drama si formen part d'una dieta variada la resta de la setmana. El problema no és que existeixin plats pensats per a nens, sinó en la qualitat del que se'ls ofereix.
La dieta s'educa a casa
Que molts nens se sentin atrets per la pasta, l'arròs, el pa, les patates o el pollastre no és tan estrany i la biologia explica els seus gustos. Són aliments de sabor suau, textura fàcil i energia ràpida, una cosa especialment atractiva en una etapa de creixement i molt moviment. També són plats recognoscibles, sense gaires sorpreses, que no piquen, no tenen espines i solen arribar associats a moments agradables. Que un nen aprengui a menjar peix, bròcoli, llenties, verdures o fruita no hauria de dependre d'un dinar de diumenge en un restaurant. Aquesta tasca es construeix a casa, amb rutina, paciència i moltes repeticions. Es prova, s'insisteix, es torna a oferir i, de vegades, es negocia més del que ens agradaria. És un treball de fons, no una batalla que calgui guanyar just quan se surt a menjar amb amics o enmig d'unes vacances. A casa s'educa el paladar i s'intenta que l'alimentació sigui variada. Però una sortida familiar, un àpat de celebració o un sopar de vacances també poden ser una excepció. Igual que els adults no convertim cada restaurant en una auditoria nutricional, els nens tampoc no han de fer-ho. Una altra cosa molt diferent és que, per ser nens, se'ls serveixi qualsevol cosa.
Un menú infantil pot ser senzill, és clar que sí, però senzill no és el mateix que descuidat
I la qualitat?
Aquí hi ha el veritable problema de molts menús infantils. No fallen perquè ofereixin pasta, pollastre, hamburguesa, pizza o patates. Fallen perquè massa vegades aquests plats són la versió pobra del que se serveix als adults: pasta recuita amb tomàquet industrial, nuggets fets amb una massa difícil d'identificar, hamburgueses de carn mediocre, pizzes congelades, patates toves i plats preparats sense cap cura. Infantil no hauria de significar cutre. Si un adult no acceptaria un plat sense gràcia, mal cuinat i servit com un tràmit, tampoc no hauria de ser el normal per a un nen. Un menú infantil pot ser senzill, és clar que sí, però senzill no és el mateix que descuidat.
La pasta és un dels grans clàssics dels menús infantils i no hi ha res de dolent en això. Una pasta ben feta pot ser un plat perfectament vàlid: bona matèria primera, cocció en el seu punt, una salsa de tomàquet casolana, carn picada de qualitat, verdures integrades, formatge i una ració raonable. A tots els adults se'ns està fent la boca aigua en llegir-ho. O no? El problema arriba quan se serveix com uns "macarrons de batalla": pasta passada, salsa sense gràcia i escalfada al microones per tercera vegada. No falla la pasta, falla la versió que s'ofereix. Perquè aquesta mateixa idea, preparada amb cura, pot ser tan digna com qualsevol plat senzill de la carta d'adults.
Potser la solució no és eliminar el menú infantil, sinó millorar-lo
La diferència és en el producte
Amb el pollastre passa una cosa semblant. No és el mateix un nugget fet amb una massa ultraprocessada que unes tires de pollastre real arrebossades a la cuina. Tampoc és igual una hamburguesa seca i congelada que una peça de carn de qualitat, ben cuinada i servida amb una guarnició cuidada. Fins i tot una pizza pot canviar per complet si passa de ser una base congelada amb formatge de batalla a una massa ben feta amb tomàquet, mozzarella i ingredients recognoscibles. Tal com la serveixen en molts restaurants "per a adults". El menjar infantil no ha de ser sofisticat, però sí que hauria d'estar ben fet. Els nens poden gaudir de sabors senzills sense que això signifiqui rebaixar la qualitat. De fet, moltes vegades el que necessiten no és una carta a part plena de fregits, sinó plats normals adaptats a la seva manera de menjar. Tampoc cal canviar totes les patates per bròcoli. Seria poc realista i, a més, bastant injust si els adults tampoc ho fem.
Potser la solució no és eliminar el menú infantil, sinó millorar-lo. O, millor encara, oferir alternatives més flexibles: mitges racions, plats d'adult adaptats amb salses a part, sabors menys picants, textures més sucoses, carns fàcils de mastegar, peixos sense espines o receptes senzilles servides en quantitats adequades. Adaptar un plat no hauria de significar fer-lo pitjor. Significa facilitar que el nen pugui gaudir-lo. Un arròs, una truita, unes mandonguilles, unes croquetes casolanes, un peix senzill, una pasta ben feta o un pollastre sucós poden funcionar perfectament si se serveixen pensant en ells, però amb el mateix respecte amb què es prepara la resta de la carta. Perquè menjar fora també forma part de l'educació del gust. Un restaurant pot ampliar el món d'un nen sense convertir el menjar en una baralla. I aquí hauria d'estar el saber fer d'un bon cuiner, adaptar un plat al paladar infantil sense rebaixar-ne la qualitat. En el fons, seria una inversió de futur, ja que està "creant" bons clients per a demà.