Fa més de dos mil·lennis, en una franja estreta de terra situada entre Egipte i Cartago, va florir una planta que va arribar a ser més valuosa que l'or. El seu nom era silfi, i durant segles va ser el secret més ben guardat de la Cirenaica, una regió del nord d'Àfrica que avui pertany a Líbia. Els primers a aprofitar el seu poder van ser els colons grecs que van fundar Cirene al segle VII aC, obeint a l'Oracle de Delfos. Aquell assentament va prosperar tan de pressa que la seva riquesa semblava gairebé màgica. L'explicació estava sota els seus peus: una planta única, cobejada per egipcis, grecs i romans, que s'utilitzava com a condiment, medicina i, segons alguns textos antics, afrodisíac.
L'herba que els romans usaven com a afrodisíac
El silfi era tan important que la seva imatge es va gravar a les monedes de Cirene i el seu comerç va alimentar l'economia de tota la regió. Heròdot, Teofrast i Plini el Vell van escriure sobre ella, meravellats per les seves propietats. De les seves tiges, fulles i arrels s'elaboraven remeis contra dolors, digestions pesades o problemes respiratoris, però també era coneguda pel seu suposat efecte estimulant del desig i la seva capacitat anticonceptiva, cosa que la va convertir en una joia de la medicina antiga. Per als romans, el laserpicium, com l'anomenaven ells, era una espècie d'elixir miraculós que valia tant com els metalls preciosos.
La seva fama era tal que cap planta cultivada fora de Cirene aconseguia igualar-la. Tot i que existien espècies semblants en altres zones del Mediterrani, es creia que només el silfi nascut en aquesta estreta franja de costa africana tenia les propietats desitjades. I aquí va començar la seva tragèdia. Com que era una planta silvestre impossible de domesticar, depenia de les collites naturals. Amb l'auge del comerç i la demanda desmesurada a Roma, el silfi va ser sobreexplotat fins a l'extinció. En tot just un segle, allò que havia estat una font de riquesa es va convertir en una llegenda botànica.
Cap planta cultivada fora de Cirene aconseguia igualar-la
Les descripcions que han arribat fins a nosaltres parlen d'una planta amb arrels gruixudes, fulles similars a l'api i tiges de grans dimensions. Fins i tot es diu que el símbol del cor que avui associem a l'amor podria provenir de la forma de les seves llavors, lligades a l'ús amorós i afrodisíac del silfi. La seva desaparició, al voltant del segle I d.C., va deixar molts desconcertats. Ni grecs ni romans van aconseguir cultivar-lo amb èxit, i els intents per reintroduir-lo van fracassar una vegada i una altra.
Alguns experts moderns sostenen que el silfi podria haver estat un híbrid natural, incapaç de reproduir-se fora del seu hàbitat original. D'altres creuen que encara podria sobreviure amagat en alguna zona remota del nord de Líbia, tot i que l'avenç del desert i la pèrdua de biodiversitat fan que aquesta esperança sigui cada vegada més feble. La seva història, però, continua sent una advertència antiga i vigent: la de l'ésser humà que devora els seus propis tresors naturals sense pensar en el demà. El silfi va desaparèixer fa dos mil anys, però els seus ressons ressonen en cada espècie que avui desapareix pel mateix motiu: la cobdícia i l'oblit.