Parlar del carquinyoli és viatjar en el temps a una Catalunya que encara cuinava amb calma i pensava cada recepta com un llegat. Aquest dolç, nascut al poble de Cardedeu en plena Edat Mitjana, ha sobreviscut generació rere generació gràcies a la seva senzillesa, el seu caràcter artesà i el seu inconfusible sabor. Avui, aquest petit mos cruixent no només forma part de l'imaginari gastronòmic català, sinó que continua conquerint taules, cafès i postres. És una d'aquelles postres que, amb ingredients humils, aconsegueix crear alguna cosa autèntica, reconeixible i profundament lligada a la memòria col·lectiva.
El dolç català que va néixer a Cardedeu i també es menja a la Toscana
Els carquinyolis són galetes fermes, allargades i molt aromàtiques, on l'ametlla és la gran protagonista. S'elaboren amb una massa bàsica de farina, sucre i fruits secs, però el seu secret no rau en la llista d'ingredients, sinó en la tècnica. Gràcies al doble forn, primer suau i després més intens, aconsegueixen aquest toc cruixent per fora i lleugerament tendre per dins, tan característic i tan addictiu.
Cardedeu va ser l'epicentre d'aquesta tradició, i des d'allà el dolç es va estendre a altres zones fins a convertir-se en un símbol. El seu èxit s'explica per la seva versatilitat, per com acompanya bé el cafè, el vi dolç o fins i tot una copa de licor, i perquè és un dolç que dura, que resisteix el pas dels dies sense perdre textura ni aroma. En moltes cases encara s'associa a celebracions familiars i a aquella rebosteria feta sense presses, amb paciència i respecte.
Aquestes galetes acompanyen bé un cafè, un vi dolç o fins i tot una copa de licor
El més curiós és que aquest dolç català té un “parent” molt conegut fora de les nostres fronteres. A Itàlia, especialment a la Toscana, trobem unes galetes molt similars anomenades cantucci, que es consumeixen també torrades, fermes i plenes d’ametlla. No queda clar si una recepta va influir en l’altra o si van sorgir de manera paral·lela, però ambdues comparteixen aquesta filosofia tan mediterrània d’aprofitar el senzill i transformar-lo en quelcom extraordinari.
Amb el pas del temps, els carquinyolis han seguit adaptant-se sense perdre la seva essència. Hi ha versions amb més ametlla, amb tocs d'anís o amb matisos aromàtics diferents, però totes mantenen el mateix esperit: un dolç honest, directe i ple d'història. Potser per això segueixen agradant tant: perquè no busquen sorprendre amb excés, sinó oferir sabor, tradició i una textura inconfusible.
Avui, quan es parla de rebosteria catalana, el carquinyoli apareix sempre entre els imprescindibles. És un recordatori que, de vegades, les receptes més antigues són les que millor resisteixen el temps. I que un petit mos cruixent pot resumir segles de cultura, identitat i passió pel ben fet.