Parlar de nutrició esportiva en ple segle XXI implica esmentar plans individualitzats, control de macronutrients, suplementació mesurada al mil·límetre i protocols estrictes abans de competir. Tanmateix, als anys 70 i 80, fins i tot en l'elit del futbol europeu, la realitat era molt diferent. Un cas paradigmàtic és el de Johan Cruyff, un dels jugadors més influents de la història, la relació amb el menjar estava marcada més per la intuïció i el costum personal que per criteris científics. Per a Cruyff, la dieta no era una eina d'optimització del rendiment, sinó una cosa secundària davant del seu talent natural i d'un metabolisme privilegiat en el qual confiava plenament.
La dieta de Johan Cruyff que avui tornaria bojos a tots els nutricionistes
Criat a Amsterdam, fill dels propietaris d'una botiga de fruites i verdures, va créixer envoltat de productes frescos i alimentació tradicional, però sense un pla estructurat ni restriccions concretes. No seguia un règim específic de quantitats o combinacions; menjava amb normalitat, sense obsessions. La seva rutina com a futbolista professional no estava acompanyada de taules nutricionals ni de preparadors que pesessin cada gram ingerit. En aquella època, la cultura esportiva encara no havia incorporat la nutrició com un pilar estratègic.
Un dels episodis més cridaners, vist des de l'òptica actual, era el seu costum d'ingerir un sandvitx tot just una hora abans dels partits. Mentre altres jugadors respectaven temps de digestió més llargs i pautes alimentàries dissenyades per evitar molèsties gastrointestinals, Cruyff prioritzava la comoditat immediata. No semblava afectar-lo en el rendiment. La seva confiança en el propi cos era absoluta.
Pel que fa a les seves preferències, gaudia de la cuina casolana tradicional. Li agradaven el peix, els estofats i plats típics neerlandesos com la sopa espessa de pèsols amb mantega, rica i contundent. Res a veure amb els actuals menús precompetició basats en arròs blanc, pollastre a la planxa i control estricte de greixos. Però el veritable “ingredient constant” de la seva rutina diària no era culinari, sinó un hàbit que avui resultaria impensable en l'elit: el tabac. Durant anys va arribar a fumar fins a vint cigarrets al dia, fins i tot al vestidor abans de jugar o en el descans dels partits, una pràctica que avui seria incompatible amb qualsevol protocol mèdic esportiu.
El punt d'inflexió va arribar el 1991, quan va patir problemes cardíacs que van obligar a una operació. A partir de llavors, el Cruyff entrenador va adoptar una vida molt més controlada. Va eliminar els greixos saturats i els hàbits tòxics, seguint recomanacions mèdiques estrictes per protegir la seva salut cardiovascular. El tabac va desaparèixer, i a la banqueta va ser substituït per una imatge icònica: el Chupa Chups, que utilitzava per calmar l'ansietat de no poder fumar.
Va eliminar els greixos saturats i els hàbits tòxics, seguint recomanacions mèdiques
L'evolució de la seva alimentació reflecteix també la transformació del futbol professional. El que als 70 era normal, avui seria objecte d'alarma mèdica. La dieta de Cruyff no només sorprendria els nutricionistes actuals; serviria com a recordatori de quant ha canviat la ciència aplicada a l'esport d'elit.