Susanna Griso ha recordat una infància que avui resultaria difícil d'imaginar per a molts pares. La periodista va explicar que, amb només vuit anys, feia sola un trajecte de més d'una hora per arribar al col·legi, combinant tren i autobusos. Una rutina que llavors podia veure's com una cosa normal, però que ara seria considerada excessivament arriscada per a una nena d'aquesta edat.
"El meu era horrorós. Jo havia d'agafar un tren i dos autobusos. Tardava una hora i quart a arribar, i anava sola amb vuit anys", va explicar Griso, sorprenent els qui escoltaven l'anècdota. Ella mateixa va afegir que, en l'actualitat, probablement els seus pares haurien rebut crítiques molt dures per permetre una situació així.
Una infància amb molta més autonomia
L'experiència de Griso reflecteix també una diferència generacional. Fa dècades era molt més habitual que els nens anessin sols al col·legi, passessin hores fora de casa o assumissin petites responsabilitats des d'edats molt primerenques. La percepció del risc era diferent i les famílies confiaven més que els menors es desenvolupessin per si mateixos.
Això no significa que aquell model fos necessàriament millor. Un trajecte d'una hora i quart amb diversos transports públics suposa una exigència considerable per a una nena de vuit anys. No obstant això, Griso recorda aquella situació com a part d'una època en la qual l'autonomia infantil arribava molt abans.
"Avui haguessin denunciat els meus pares"
La frase de la periodista resumeix bé com han canviat les expectatives al voltant de la criança. Avui molts pares acompanyen els seus fills durant molt més temps i existeix una vigilància molt major sobre desplaçaments, horaris i possibles perills. El que abans podia interpretar-se com a independència ara pot generar preocupació.
Griso utilitza l'humor per explicar aquest contrast, però darrere de l'anècdota hi ha una reflexió sobre com canvia la societat. Les mateixes decisions familiars poden ser vistes de manera completament diferent segons l'època.
Tot i descriure aquella rutina com a “horrorosa”, la periodista va aconseguir desenvolupar-se des de molt petita en un entorn que exigia orientació, responsabilitat i capacitat per resoldre imprevistos. Una autonomia que probablement també va contribuir a formar part del seu caràcter. El seu record no pretén convertir aquella experiència en un model a seguir, sinó mostrar fins a quin punt han canviat les normes no escrites de la infància. El que per a ella era simplement anar al col·legi, avui semblaria una aventura impròpia per a una nena de vuit anys.