Vitor Borba ‘Rivaldo’ és una de les grans llegendes del Barça i del futbol brasiler. Va guanyar la Pilota d'Or l'any 1999, i també posseeix una llarga llista de trofeus col·lectius, destacant el Mundial del 2002, en el qual va ser part d'un dels tridents ofensius més temibles que es recorden en tota la història, acompanyant Ronaldo Nazário i Ronaldinho Gaúcho. I també va deixar un gran record en altres clubs com el Deportivo de La Coruña, el Palmeiras o l'AC Milan.
Però, per poder arribar a l'elit del món del futbol, també va haver de patir molt i fer grans esforços. Com la gran majoria de jugadors brasilers, no va créixer en una família amb molts recursos, i jugar a la pilota era la seva única via de sortida per escapar dels problemes. Així ho va recordar en una entrevista amb ‘El Gráfico’, on es va atrevir a desvelar algun dels secrets que tenia més ben guardats, i que mai abans havia explicat.
“A Paulista és difícil somiar. Cal viure-ho per saber el que és, treballar tot el dia per tenir molt poc, passar gana, patir... a la platja, quan em cansava i deixava tot el que estava venent, és a dir, cada dia... arribar a casa meva, descalçar-me i sortir a jugar a la sorra era una sensació bonica que encara recordo molt bé”, explicava l'exfutbolista, qui va anotar més de 300 gols al llarg de la seva dilatada carrera, que el va portar a jugar en molts països.
Va jugar a Espanya, a Itàlia, al Brasil, a Grècia, a Angola o a l'Uzbekistan, i en clubs històrics, i altres tan modestos i de categories inferiors com el Mogi Mirim, el Sao Caetano o el Santa Cruz. Però la història podria haver estat molt diferent si Rivaldo s'hagués retirat, com va estar a punt de fer quan tan sols tenia 15 anys, i veia que les oportunitats amb què sempre havia somiat no se li presentaven. Això el va fer replantejar-se tot.
Per sort, la seva mare el va convèncer perquè canviés d'opinió, i la resta és història. Tot i que, en l'entrevista, va deixar clar que mai va oblidar els seus orígens humils. “Recordo sempre el meu pare treballant molt i els meus germans patint. Passar gana és pitjor del que tots s'imaginen. Avui soc aquí, molt bé, però això no m'ho oblidaré mai més a la meva vida. Quan veig la violència, la falta de feina i la gana em venen ganes de plorar. Perquè jo era part de tot això. Per sort els meus pares em van educar molt bé, i mai vaig arribar a robar a ningú”, va sentenciar.