Carregant...

ECLIPSI 2026

Un pont astronòmic de 121 anys: les lliçons de l’eclipsi del 1905 per mirar el del 2026

La ciència ha passat de les plaques fotogràfiques als satèl·lits i els superordinadors per aprofitar cada segon d'obscuritat

Ketty Calatayud
Barcelona. Diumenge, 9 d'agost de 2026. 12:25
Temps de lectura: 9 minuts

Fa 121 anys, l’últim gran eclipsi total sobre la Península va mobilitzar astrònoms de mig món, va buidar carrers, va omplir terrats i muntanyes i va deixar advertiments que continuen vigents: els núvols poden arruïnar mesos de preparació, la temperatura cau de cop i mirar el Sol sense protecció té conseqüències. La diferència és que aquest 12 d’agost la ciència arribarà a la cita amb satèl·lits, avions, càmeres digitals, superordinadors i milers d’observadors connectats. En 121 anys no hem aconseguit que un eclipsi duri més ni que els núvols s'apartin. El que hem après és a extreure molta més ciència de cadascun dels seus segons. L'eclipsi del 2026 suposa una nova oportunitat de saber molt més d'aquest fenomen extraordinari, que a Catalunya no se'n tornarà a veure fins a l'any 2180.

El mateix espectacle, uns altres ulls

Quan el Sol es torni a apagar aquest 12 d'agost, hi haurà coses sorprenentment semblants a les del 1905. Hi haurà persones buscant el millor lloc. Hi haurà nervis mirant els núvols. La llum adquirirà un aspecte estrany. Baixarà la temperatura. Podrà aixecar-se aire. Alguns animals modificaran el comportament. I milers de persones aixecaran simultàniament el cap. Però gairebé tota la resta haurà canviat. On hi havia plaques fotogràfiques, hi haurà sensors digitals. On una pel·lícula podia acabar-se abans del moment crucial hi haurà càmeres capaces de disparar centenars d'imatges. On hi havia unes quantes expedicions separades hi haurà instruments terrestres, satèl·lits, avions i milers de ciutadans capaços de generar dades coordinades. I on els astrònoms del 1905 observaven la corona per descobrir com era, els del 2026 podran comparar-la amb models elaborats per superordinadors.

Un fenomen de masses: tots cap al Tibidabo

El matí del 30 d’agost del 1905 Barcelona es va despertar amb una bona notícia: el cel estava ras. Feia dies que la possibilitat que els núvols espatllessin un dels grans esdeveniments de l’any preocupava científics i ciutadans. Quan es va confirmar que el temps acompanyava, una multitud va començar a enfilar-se cap a les muntanyes dels voltants, especialment el Tibidabo. Alguns hi anaven carregats amb menjar per passar-hi el dia. D’altres compraven a correcuita vidres i lents fumats als venedors que s’havien instal·lat als carrers. Faltaven moltes dècades perquè existissin les xarxes socials, però l’eclipsi ja s’havia convertit en un fenomen de masses.

A Barcelona, la Lluna va arribar a ocultar aproximadament el 97,7% del disc solar. La ciutat no era dins de la franja de totalitat, que travessava altres zones de la Península, amb Burgos com a gran epicentre, però l’efecte va ser prou intens perquè les cròniques descrivissin una transformació sobtada de l’entorn. El Diari de Barcelona va parlar d’un "meravellós espectacle”, d’estrelles aparegudes al firmament i d’un "rapidíssim descens de la temperatura”. La Vanguardia va deixar constància d’un vent fresc que es va aixecar durant el fenomen, del comportament estrany dels animals i dels terrats plens de persones mirant cap al cel. Cent vint-i-un anys després, moltes de les coses que van sorprendre aquells observadors tornaran a passar aquest 12 d’agost. Però nosaltres sabrem molt millor per què.

Primera lliçó: un eclipsi no només es veu, també es nota

L’eclipsi del 1905 va demostrar al gran públic una cosa que els científics ja coneixien: quan desapareix sobtadament una part molt important de la radiació solar, l’entorn respon. La temperatura baixa, canvia la circulació de l’aire, disminueix ràpidament la llum i els éssers vius reben un senyal desconcertant: sembla que el dia s’acabi quan encara no toca. Les observacions actuals permeten estudiar aquests efectes amb una precisió inimaginable el 1905. En l’eclipsi total que va travessar Amèrica del Nord el 2024, per exemple, la NASA va impulsar projectes perquè milers de ciutadans mesuressin temperatura i nuvolositat i registressin els sons de la fauna abans, durant i després de l’eclipsi. L'objectiu és convertir aquella impressió dels cronistes —“els animals es comporten estranyament”— en dades comparables i analitzables. És una de les grans diferències entre el 1905 i el 2026: allò que aleshores era una anècdota, una impressió sense mesura, ara pot ser un experiment avalat amb dades empíriques. Un termòmetre, un sensor meteorològic, una sonda, un micròfon o fins i tot determinats telèfons intel·ligents poden aportar informació. La ciència ciutadana permet multiplicar els punts d'observació fins a una escala impossible per a qualsevol institut de recerca. 

Segona lliçó: els núvols continuen manant

Hi ha, tanmateix, una cosa que 121 anys de progrés científic no han pogut solucionar: si un núvol passa per davant del Sol en el moment decisiu, no hi ha telescopi que valgui. El 1905 ja ho van descobrir. Algunes cròniques expliquen com el pas dels núvols va fer perdre part dels instants més esperats. I la preocupació havia arribat fins a les autoritats del moment, que van prendre mesures extraordinàries per intentar facilitar el treball de les nombroses expedicions científiques arribades a Espanya. La lliçó continua sent especialment pertinent aquest 2026. Es pot calcular amb enorme precisió per on passarà l'ombra de la Lluna i a quina hora arribarà a cada indret. El que no es pot garantir és que en aquell minut concret el cel estigui descobert. Per això, per a qui vulgui desplaçar-se per observar l'eclipsi, la meteorologia de les hores prèvies serà gairebé tan important com el mapa astronòmic.

Tercera lliçó: el 1905, cada segon era or

Ara podem observar el Sol pràcticament les 24 hores del dia des de l'espai. El 1905, no. I això explica la magnitud de les expedicions que van arribar a la Península. Astrònoms de França, el Regne Unit, Itàlia, Suïssa, Portugal, els Països Baixos, Rússia, Hongria, Mèxic o els Estats Units van desplegar instruments en diferents punts. L'objectiu no era simplement observar un espectacle. Aquells pocs minuts eren una finestra excepcional per estudiar una part del Sol que habitualment quedava amagada per la seva pròpia llum: la corona. El coronògraf, l'instrument que permet ocultar artificialment el disc solar per estudiar-ne l'atmosfera exterior, encara no existia: Bernard Lyot no el desenvoluparia fins a la dècada del 1930. Així, un eclipsi era una oportunitat científica que podia trigar anys o dècades a repetir-se.

Com explica La Vanguardia, a Vinaròs, l'astrònom català Josep Comas i Solà, primer director de l'Observatori Fabra, va dirigir l'expedició de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Hi van portar telescopis preparats per fer fotografia i espectroscòpia i fins i tot una càmera cinematogràfica prismàtica. La idea era extraordinàriament moderna: filmar l'eclipsi per estudiar després un fenomen que només durava uns minuts. Però la tecnologia va jugar una mala passada. La pel·lícula es va acabar abans d'arribar al moment culminant. És difícil imaginar una metàfora millor de la ciència del 1905: disposaven de pocs minuts, plaques fotogràfiques, instruments delicats i una única oportunitat. Si alguna cosa fallava, calia esperar el pròxim eclipsi.

De les plaques fotogràfiques als avions a 15.000 metres

Aquest 12 d'agost la situació serà radicalment diferent. Avui disposem de satèl·lits que observen permanentment el Sol, instruments espacials que estudien el vent solar i telescopis terrestres enormement més sensibles. La mateixa ESA recorda que el fenomen del 2026 conviurà amb missions com Solar Orbiter, Smile o Proba-3, dedicades a estudiar el Sol, la seva corona o la interacció de la nostra estrella amb la Terra. I els eclipsis continuen oferint coses que aquests instruments no poden reproduir exactament.

L'experiència nord-americana del 2024 dona una idea del salt tecnològic. La NASA va utilitzar avions WB-57 que van volar a uns 15.000 metres d'altitud per observar l'eclipsi per sobre de bona part de l'atmosfera. Equipats amb càmeres i espectròmetres, van estudiar la temperatura, la composició i l'estructura de la corona. Volant en la mateixa direcció que l'ombra lunar, fins i tot van aconseguir allargar en més de dos minuts el temps disponible per observar-la. Comas i Solà tenia una pel·lícula que podia acabar-se. Els científics actuals poden perseguir l'ombra de la Lluna amb un avió.

Quarta lliçó: l'eclipsi és un laboratori solar

Pot semblar paradoxal. Si els satèl·lits observen contínuament el Sol i els coronògrafs poden crear una mena d'eclipsi artificial, ¿per què continua interessant científicament un eclipsi natural? La resposta segueix sent la corona. La superfície visible del Sol és tan brillant que normalment enlluerna aquesta atmosfera exterior molt més feble. Quan la Lluna tapa amb extraordinària precisió el disc solar, la corona emergeix al seu voltant. És un experiment que la natura fa gratis i amb la Lluna convertida en un immens obturador situat a uns 384.000 quilòmetres de nosaltres.

Les observacions modernes intenten entendre com s'estructura aquesta corona, com s'hi transporta l'energia i com s'origina el vent solar. També serveixen per contrastar models informàtics. Abans de l'eclipsi del 2024, científics van utilitzar superordinadors i dades gairebé en temps real de l'observatori espacial Solar Dynamics Observatory i de Solar Orbiter per predir quina forma tindria la corona. Després van comparar la simulació amb el Sol real revelat per l'eclipsi. El 1905 els astrònoms esperaven que la Lluna apartés el teló per descobrir què hi havia al darrere. El 2026 la ciència pot arribar-hi havent fet abans una predicció de què espera trobar.

Cinquena lliçó: una multitud també pot fer ciència

Potser aquesta és la revolució més inesperada. El 1905 hi havia dues classes d'observadors. D'una banda, els científics amb telescopis, espectrògrafs i plaques fotogràfiques. De l'altra, la multitud que omplia terrats, carrers i muntanyes. Avui aquesta frontera s'ha difuminat. Durant l'eclipsi nord-americà del 2024, projectes de ciència ciutadana van mobilitzar observadors per fotografiar la corona, registrar animals, mesurar la temperatura, estudiar la ionosfera o captar les anomenades perles de Baily. Un dels experiments mostra fins a quin punt ha canviat l'escala. L'Eclipse Megamovie va reunir 52.469 fotografies procedents de 143 observatoris mòbils dirigits per voluntaris. En combinar-les, els investigadors van obtenir més d'una hora i mitja acumulada d'observacions calibrades de la corona, en lloc dels pocs minuts disponibles des d'un únic punt. És exactament el problema que els astrònoms del 1905 haurien somiat poder resoldre. La totalitat dura minuts en un lloc, però l'ombra recorre milers de quilòmetres. Si centenars de càmeres situades al llarg del recorregut veuen successivament la corona, un eclipsi curt es pot convertir en una observació molt més llarga.

Sisena lliçó: no tot el que es feia el 1905 convé repetir-ho

Les cròniques d'aquell estiu expliquen que pels carrers de Barcelona es venien vidres i lents fumats per observar l'eclipsi. Aquesta és una de les lliçons del 1905 que cal llegir exactament al revés. Fumar un vidre, mirar a través d'una radiografia, utilitzar unes ulleres de sol convencionals o improvisar filtres no protegeix adequadament els ulls de la radiació solar. Les cròniques de l'època ja recollien casos de persones que havien patit lesions després de mirar el fenomen sense una protecció correcta. El coneixement actual permet gaudir-ne amb molta més seguretat: durant les fases parcials cal utilitzar filtres solars homologats o sistemes d'observació indirecta. Només dins de la franja de totalitat i exclusivament durant els instants en què el Sol queda completament cobert es pot observar la corona directament sense les ulleres especials. I aquesta distinció és crucial: un 99% d'eclipsi no és una totalitat.  Però tot que s'arribés al 100%, els experts recomanen no treure's les ulleres de principi a fi.

De l'Observatori de l'Ebre a una nova generació

Aquell 1905 va coincidir, a més, amb un moment fundacional de l'astronomia i la geofísica modernes a Catalunya. L'Observatori Fabra tot just havia estat inaugurat i l'Observatori de l'Ebre, creat pels jesuïtes a Roquetes, començava la seva activitat científica. L'eclipsi va reunir-hi investigadors i va contribuir a donar projecció a una institució concebuda precisament per estudiar les relacions entre l'activitat solar i els fenòmens físics de la Terra. Aquestes preguntes sobre les connexions entre l'activitat solar i la terra són plenament vigents. Avui sabem molt més sobre el Sol, però també depenem molt més de tecnologies vulnerables a la seva activitat: satèl·lits, telecomunicacions, navegació per GPS o xarxes elèctriques, que poden quedar afectades per les tempestes solars. Entendre com l'energia i les partícules expulsades per la nostra estrella arriben a l'entorn terrestre no és només astronomia. És també comprendre millor una infraestructura natural de la qual depèn la societat tecnològica.

Les altres notícies
FC Barcelona El Manchester City posa dos noms en l'operació per deixar anar Rodri al Barça per 60 milions d'euros Marta García
Futbol L'Atlètic de Madrid demana Fermín López en el fitxatge de Julián Álvarez S. Montero
Apple Això és tot el que Apple presentarà al setembre Mauricio Martínez
Utilitari Aquest Renault Clio és perfecte per a qui vulgui un cotxe amb etiqueta ECO sense pagar per un híbrid Robert Rodriguez
Ocupació Confirmat pels economistes: "Hi ha més electricistes a Land Rover que desenvolupadors de programari" J. Cortina
FC Barcelona Divisió al vestidor del Barça per l'última venda que deixa Hansi Flick sense el suport de diversos jugadors S. Montero
EDITORIAL Illa, un equador de mandat agredolç José Antich
OPINIÓ Déu i la globalització Miriam Diez