En l'educació hi ha un debat creixent sobre quin tipus de disciplina és apropiada i quines accions són contraproduents per al desenvolupament emocional i social dels infants. La pedagoga Paola de la Cruz sosté una posició clara: “Els professors i centres que castiguen sense pati estan cometent un abús”. Aquesta afirmació planteja la necessitat d'analitzar què significa castigar sense pati, quins són els efectes d'aquest tipus de mesures i quines estratègies educatives són més efectives per ensenyar i corregir sense danyar l'alumne.
El càstig com a eina educativa: quins efectes té?
El càstig és una forma de disciplina destinada a fer que un comportament no es repeteixi. Tradicionalment, s'ha entès com la imposició d'una conseqüència desagradable després d'una falta (per exemple, treure privilegis o imposar tasques). Tot i que pot aturar temporalment la conducta no desitjada, la investigació educativa i psicològica assenyala que el càstig per si sol no ensenya al nen què fer en lloc de què no ha de fer, ni millora la seva capacitat d'autogestió o reflexió.
Alguns dels aspectes negatius associats a l'ús excessiu del càstig són:
-
Dany emocional i ansietat, en associar l'aprenentatge amb por o vergonya.
-
Resistència o aïllament, quan el nen se sent incomprès o rebutjat.
-
Limitació a la creativitat i exploració, perquè el nen aprèn a evitar errors per por al càstig.
En particular, el càstig sense pati —treure al nen el seu temps de descans i socialització amb els seus companys— pot ser especialment nociu. El pati no és un “extra” en la jornada escolar, sinó un espai fonamental per al desenvolupament social, emocional i físic. Durant el pati els nens:
-
Practiquen habilitats socials (negociació, joc cooperatiu, resolució de conflictes).
-
Canalitzen energia física, cosa que afavoreix l'atenció posterior a classe.
-
Desenvolupen autonomia i aprenentatge lúdic que no sempre ocorre dins de l'aula.
Privar un alumne d'aquest espai no només limita el seu dret a un descans saludable, sinó que també l'aïlla d'una oportunitat clau per consolidar aprenentatges emocionals que no s'ensenyen assegut en un pupitre.
Per què Paola de la Cruz considera aquest càstig un abús
Segons Paola de la Cruz, castigar sense recreació es converteix en un abús educatiu perquè:
-
Penalitza necessitats bàsiques del nen (moviment, joc, socialització).
-
No corregeix conductes problemàtiques d'arrel, sinó que busca “castigar per cansament” o per privació.
-
Pot afectar l'autoestima, el sentit de pertinença al grup i la relació amb l'escola.
-
S'utilitza com a resposta emocional de l'adult —frustració o control— més que com a mesura pedagògica eficaç.
En altres paraules, quan un professor decideix retirar-li l'esbarjo a un nen que interromp la classe, no li està ensenyant una alternativa positiva, sinó simplement restant-li un dret essencial del seu desenvolupament, cosa que pot portar a sentiments d'injustícia i rebuig cap a l'escola i cap a la disciplina.
Estratègies positives per corregir sense castigar sense esbarjo
La pedagogia actual i experts en educació recomanen mesures que ensenyin i acompanyin, en lloc de castigar de forma punitiva. Algunes d'aquestes pràctiques inclouen:
-
Reforç positiu: reconèixer i elogiar conductes adequades perquè el nen repeteixi aquests comportaments.
-
Temps de reflexió guiada: conversar amb el nen sobre el que va passar, què va sentir i què podria fer diferent la pròxima vegada.
-
Restauració guiada: implicar el nen en la reparació del dany (per exemple, ajudar a recollir o col·laborar amb una activitat) en lloc de simplement castigar.
-
Acords i normes clares: establir regles explicades i negociades amb antelació, perquè el nen entengui les expectatives i conseqüències.
Aquestes estratègies permeten que el nen aprengui des de la comprensió, no des de la por, i que pugui integrar l'aprenentatge en el seu comportament diari.
Educació amb respecte i límits clars
Castigar sense esbarjo pot semblar una solució ràpida a una conducta desafiant, però té costos importants per al desenvolupament integral del nen. La pedagogia moderna, reflectida en la reflexió de Paola de la Cruz, aconsella evitar mesures que priven el nen d'experiències essencials i afavorir enfocaments que ensenyin, no només sancionin. Perquè educar no és només corregir, sinó acompanyar perquè el nen entengui, reflexioni i creixi emocionalment i socialment.