La Cambra de Comerç ha obert un debat tan impopular com necessari: Cal tornar a pagar per circular per les autopistes? Només cal recordar d'on venim per reconèixer que el debat que promou la Cambra és enormement incòmode per a partits i administracions, ja que la fi dels peatges de l'AP-7, l'AP-2, la C-32 nord i la C-33 l'any 2021 va ser celebrada amb estrèpit i com una gran conquesta social. Cinc anys més tard, aquella eufòria ha minvat. Per una banda, hi ha la Comissió Europea, que fa anys que reclama al govern espanyol un model com el que tenen la majoria dels països del nostre entorn, malgrat que Brussel·les sempre ha acabat acceptant les pròrrogues sol·licitades per l'Estat per obrir aquest incòmode meló. Passar de peatge a gratis és enormement fàcil, però qui és el valent que gosa fer el contrari amb tantes eleccions com se celebren a Espanya?

Però el fet és que hi ha una realitat: les dades del sector assenyalen que més de la meitat de les carreteres de l'Estat i de Catalunya presenten un deteriorament greu o molt greu, mentre que la inversió anual efectiva en manteniment és clarament insuficient per revertir aquesta situació. El trànsit ha augmentat considerablement per aquestes vies i el pas de camions no només alenteix el desplaçament, sinó que ha minvat considerablement el terra de les autopistes. A partir d'aquí, s'entra en un cercle perniciós: l'administració no repara amb la celeritat que caldria el paviment, augmenten els accidents de trànsit i molts desplaçaments s'acaben convertint en un martiri per al conductor, ja que els temps de demora es fan eterns. Certament, el desplaçament per aquestes vies és gratuït, però molts conductors consideren que el cost que acaben pagant és superior al de la implantació d'un peatge.

L'administració no repara amb la celeritat que caldria el paviment, augmenten els accidents de trànsit i molts desplaçaments s'acaben convertint en un martiri per al conductor

El plantejament de la Cambra és molt senzill: en primer lloc, que la gestió de totes les carreteres i autopistes catalanes passi a mans de la Generalitat, que seria, en tot cas, la responsable final de treure'n a concurs la gestió privada. En segon lloc, que l'Estat implanti un sistema de tarifació per ús de les vies d'alta capacitat, autopistes i autovies. Amb el criteri genèric de la Unió Europea que qui utilitza paga i qui contamina paga, i amb l'objectiu que això millori el manteniment de les carreteres. Aquest sistema es considera més equitatiu que el de la vinyeta que tenen altres països europeus i que no distingeix l'ús que realment es fa de la infraestructura. No hauria de ser un peatge com el que hi havia abans, sinó una tarifació periòdica pel nombre de quilòmetres circulats, que es controlaria mitjançant càmeres.

Estem, òbviament, en un debat molt preliminar i en el qual la demagògia té molt de camí per recórrer. Però sembla inevitable un final que assumeixi, amb la fórmula que sigui, aquest plantejament o un de molt semblant. L'Estat, com estem veient aquests dies, té uns pressupostos limitats i no pot fer front a tot. Més enllà del greu problema de Rodalies, dos sectors tan importants com els mestres i els metges acaben d'aixecar la mà amb les seves reivindicacions, algunes larvades durant molt de temps. La proposta del Govern per apaivagar mestres i professors ha estat una oferta perquè cobrin un augment de 1.500 euros més durant els quatre anys vinents. Al departament de Salut, el problema dels salaris i les guàrdies s'ha ajuntat amb la polèmica de les baixes, segons la qual la conselleria vol condicionar part dels fons públics per als CAP al fet que es redueixin les baixes mèdiques. Més d'un miler de sanitaris s'han revoltat contra la consellera Olga Pané, i s'ha obert una crisi que va més enllà d'aquesta iniciativa.

Per tot això, és evident que caldrà prioritzar, amb uns recursos que no són infinits i que el sistema de finançament, si arriba a entrar en vigor, pot corregir una mica, però no resoldre. El quid de la qüestió continua estant en l'insuportable dèficit fiscal que Espanya no solucionarà.