No volem ser un país excloent. És irrefutable que Catalunya ha construït bona part de la seva identitat sobre una prodigiosa, gairebé miraculosa, gairebé temerària, capacitat d’acollir. Des d’abans del segle XIX industrial fins a les onades migratòries del segle XX (mig salvació personal, mig enginyeria social) i fins a les arribades més recents de l’Amèrica Llatina, el Magrib o l’Europa de l’Est, el país ha anat comptant també amb gent vinguda d’arreu. No com una concessió magnànima, sinó com una vocació de creixement il·limitat i una creença (potser excessiva) en la pròpia fortalesa cultural. Però, sobretot, com una manera d’entendre’s a si mateix: no és que la identitat pugui complementar-se amb altres identitats: és que bona part de la identitat catalana, de la seva manera de fer històrica, consisteix precisament a complementar-s’hi i enriquir-se’n.
No volem ser, tampoc, un país sense condicions. La idea d’integració o d’”un sol poble” va cristal·litzar en una fórmula política pujoliana que encara és prou vàlida: “És català qui viu i treballa a Catalunya… i vol ser-ho”. Una, dues i tres condicions (la tercera, amb certa forma d’addenda o d’esmena) pretenien indicar una política de ius soli, no de ius sanguini, i en el nostre cas fins i tot de ius linguae (la llengua com a passaport extraoficial). Una nació moderna i de projecte, no d’origen, i basada en l’adscripció cultural. Aquesta ha estat, probablement, una de les grans fortaleses del país: una identitat exigent però no excloent, que demana adhesió cívica i convivència, no genealogia. Ara bé, això demana un compliment de condicions. L’acollida no pot ser un automatisme il·limitat. Cap societat és una entitat abstracta sense capacitat de càrrega. Hi ha escoles, habitatge, serveis sanitaris, mercat laboral, cohesió lingüística, tradicions, valors, identitat. Segurament caldrà prohibir el vel i el burca en espais públics, perquè crec que el consens sobre el tema (i fent valdre els drets de les dones) comença a ser-hi. No només hi ha una economia concreta amb unes dimensions determinades: hi ha d’haver un tronc mínim bàsic de consens. De dir aquestes coses òbvies a travessar la ratlla del racisme no hi ha una línia fina: hi ha un traç gruixut i ben identificable.
Perquè no volem ser un país intolerant. Quan alguns partits plantegen discursos obertament racistes, basats en la por o en la jerarquització de persones segons l’origen, cal dir sense embuts que això no té res a veure amb la tradició catalana, i ni tan sols amb la tan al·legada “civilització occidental”. La catalanitat, entesa com a projecte cívic, no es caracteritza per excloure simplement per raça, origen, religió o cultura. Per entendre’ns, podem tenir un alcalde musulmà com a Nova York, però no crec que ens puguem permetre que la seva esposa dugui vel a tot arreu. Tot això que dic sobre l’obertura, per tant, és compatible amb debatre límits, ritmes i model. En àmbits polítics molt diversos, es parla ja d’exàmens d’integració o de compromís cívic per accedir a la nacionalitat. La pregunta de fons no és si cal acollir —que la resposta és que sí—, sinó en quines condicions i en funció de quin horitzó col·lectiu. Incloure ordenadament, amb drets i deures clars, amb exigència d’una mínima participació real, no és excloure d'entrada. És prendre’s seriosament la comunitat que es vol construir i, si cal, aleshores excloure. Però de sortida.
En les circumstàncies actuals, el que ens hem de preguntar no és què volem ser, sinó més aviat què necessitem ara per simplement sobreviure
No volem ser, per cert, un país basat en la mà d’obra barata. Aquest debat és encara més decisiu, i fins ara havia quedat massa en segon pla: el model productiu. Quan es parla de competències en immigració, la conversa tendeix a centrar-se en la gestió administrativa (quotes, permisos, regularitzacions...). Però la qüestió essencial és prèvia: quina economia volem? Una economia basada en sectors de baixa productivitat i salaris baixos genera una demanda estructural de mà d’obra abundant i vulnerable (i un país poc reconeixible). Una economia orientada a l’alt valor afegit, en canvi, planteja necessitats diferents. Decidir sobre immigració sense decidir sobre model productiu és, en el fons, no decidir res. És deixar que el mercat (o la inèrcia, és a dir, Espanya) determini el volum i el perfil de la població. Si algun dia Catalunya disposa de més capacitat per ordenar els fluxos, haurà d’afrontar aquesta pregunta amb maduresa: quina dimensió demogràfica és sostenible? Quin equilibri territorial volem? Quins sectors prioritzem?
No volem ser, per damunt de tot, un país ocupat. I és d’aquí d’on plora la nostra criatura, que és una criatura totalment diferent de les angoixes de comunitats amb estat propi. Suïssa, per exemple, ha sotmès a votació límits poblacionals. Es pot discutir l’encert o no de cada proposta concreta, però el fet rellevant és que el debat es planteja en termes de capacitat i projecte, de sobirania. No necessàriament d’identitat ètnica o geogràfica. Posar-se un límit no converteix automàticament una societat en excloent: el que la fa excloent és discriminar persones per qui són, i el nostre drama particular és que som discriminats a Espanya pel fet de ser catalans (i, sobretot, si som independentistes). La nostra innegable condició de país ocupat, especialment visible després de l’1-O, fa que hàgim de vetllar tant per les condicions de convivència amb els nouvinguts (sense tenir les competències per fer-ho) com per les condicions de “convivència” amb els ocupants, és a dir, les institucions espanyoles i el poder que exerceixen encara sobre nosaltres: sobre això no només no hi tenim competències, perquè no hem sabut guanyar la sobirania necessària, sinó que, a més a més, estem vigilats i explícitament castigats com a territori díscol. D’aquí la nostra hipersensibilitat singular amb el tema: ens hi va molt més la vida, perquè som al bell mig d’un colossal sandvitx.
No volem ser res més que el que vulguem ser. De fet, si es tracta de voler, volem ser un país inclusiu, però amb unes mínimes condicions. Punt. El que passa és que ser un país sobirà vol dir poder establir regles, límits i prioritats, més o menys laxes, però amb criteri totalment genuí i propi (i justificat, i justificable). El que passa és que ara, en les circumstàncies actuals, el que ens hem de preguntar no és què volem ser, sinó més aviat què necessitem ara per simplement sobreviure. I no ens podem equivocar: tant podem desaparèixer per ser massa laxes i ingenus, com per ser massa insensibles, paranoics i brètols.